La filosofia de la història que el model democràtic espanyol sintetitza en el Preàmbul de la Constitució denuncia la deriva política dels partits espanyols. I dissortadament no deixa en gaire bon estat la justícia. No cal buscar recolzaments a l’estranger, n’hi ha prou d’analitzar la democràcia. El punt central, la Constitució espanyola ho reconeix, rau en la voluntat popular. El poble atorga poder i el poder ha de servir el poble. Si la democràcia és llei, no la llei, i la Constitució accepta el ventall de partits polítics al Congrés i al Senat, tota manifestació contra diputats, tractant-los de separatistes i quelcom pitjor, és una flagrant prevaricació de la llei que està al servei del poble, no de les arques dels diputats. I la gravetat de les paraules mereix la presó. Valorada des de fora l’actuació dels parlamentaris espanyols en el Congrés i el Senat palesa un greuge greu a la persona, la seva pròpia i de les que escolten que democràticament són tots els ciutadans. La democràcia és l’avenç més important de la història en l’organització de la convivència tot i reconeixent que encara resta molt de camí i en massa nacions es mouen en les beceroles. La definició de democràcia, com poder del poble, en els seus orígens era molt deficitària perquè l’esclavatge era vigent, avui no ho és, però es practica. Han variat les paraules, però els fets continuen. I referent a Espanya també amb l’agreujant que la seva democràcia no s’adapta massa sovint a l’europea a la que s’ha adherit. La democràcia, que palesa un acostament al pensament religiós i concretament al cristià, pateix un greu defecte, que el Papa Francesc ens recorda quan escriu “avui, pensant en el bé comú, necessitem imperiosament que la política i l’economia, en diàleg, es col·loquin decididament al servei de la vida, especialment de la vida humana.” (LLOAT SIGUEU, 189.) L’esca de tots els mals. Referent a la política espanyola i en bé de la ciutadania opino, que una de les accions de la justícia, al servei de les persones, hauria de tancar les portes giratòries i obligar a donar els diners a l’estat perquè, es vulgui o no, els diners son de tots els ciutadans, no per fer milionaris a membres de partits amb poder. És aquesta pràctica un expesa nuvolada contra la democràcia. I està beneïda per l’estat contra la voluntat del poble. La democràcia no la fan les riqueses, ni les lleis, la fan les persones i els seus pobles. I les persones i pobles no són el territori sinó els drets, un dels quals és gaudir d’un espai per conviure-hi. Però allò que la política espanyola no entén és que els pobles tenen el seu dret de conviure en un territori. La raó no rau en el fet del dret de conquesta. El dret de les armes. I és vergonyós que aquest dret en la humanitat del segle XXI encara sigui vigent i majoritari.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada