L’INSULT A CATALUNYA I ALS CATALANS

El Diccionari de la Llengua Catalana ens diu que “insultar és ofendre amb actes o paraules ultratjoses”. Històricament l’insult té els seus orígens en els de la humanitat. La raó de l’insult neix d’una adversió resultat de diferents motius, però n’hi ha un de molt significatiu, l’enveja histórico-filosòfica. Es tracta de l’insult de base política, sovint disfressat de resentiment d’ofensa, encara que aquesta no existeixi. Endinsant-nos un xic més rau en una enveja per motius d’inferioritat que es consideren ofensius, quan la realitat es déu a la incapacitat de ser alló que es vol ser i no s’assoleix. I aquesta condició porta a negar tot alló positiu de l’altre i fins i tot es nega el seu valor essent-ne també afavorit. I aleshores es gira la mitja al revés i es canvien els termes del logaritme. Però en l’interior hi bull una necessitat d’expressar i com no es tenen arguments, la manera més pràctica i directa és l’insult. Però l’insult per assolir el resultat que es preten ha de desanimar a l’insultat,i sovint succeix que l’efecte no es produeix i l’insultat encara agafa més energies i troba més arguments a favor de la seva filosofia. I precisament l’existència de raons que no se sap refutar genera en l’amargat l’odi insultador. I aquest fenòmen, avui, el pateix moltíssim Catalunya. Jo no negarè que no hi hagi catalans insultadors, que dissortadament també hi són. Però en aquest escrit em refereixo a l’insult contra la Catalunya que vol ser independent. I aleshores s’aprofita qualsevol oportunitat, com s’ha donat amb el cas Pujol. Ja m’hi he manisfestat i avui no toca. No en fujo, hi tornarè. Però el que toca és la facilitat amb que impunament es pot actuar fins i tot en actes públics i no passa res. I encara és pitjor quan l’insult surt de boques políticament en el poder, amb afirmacions que volent-se emparar amb la llei resulten insultants. No parlem dels que reben Òmnium Cultural i l’ANC acompanyats d’untèntiques mentides que es venen vestides de veritat. I si ens movem  per les xarxes ens adonarem que l’insult té carta de llibertat sense aturador fins arribar a l’amenaça de mort. I tot en una societat que es diu democràtica, que ha convertit l’insult en un dels seus arguments. Perquè és inssultant negar drets escudant-se amb la llei quan aquesta no els prohibeix i no els pot prohibir perquè són drets naturals del ser humà. Com s’actua, avui, en l’Espanya democràtica davant l’insult?  Valorant els fets, amb massa permissivitat, permissivitat que no la defensa la llibertat d’expressió. L’insult és la imatge de l’odi polític. Quanta feina hi té la pedagogía per escombrar aquest pati d’escola política.