LA INDISSOLUBLE UNITAT D’ESPANYA

És una afirmació filosóficament il·lògica i històricament errònia. Un objecte format per diferents parts no pot ser mai indissoluble. L’aigua mentre es aigua i forma mars i oceans és una entitat però quan se separen els seus components, oxígen i hidrògen, deixa de ser aigua.És una llei natural que es compleix en tot el que és naturalesa i per tant també en la formació de nacions que ahir no eren, avui són i demà qui ho sap? El testimoni de la història també recolza el fet canviant i la mateixa història d’Europa ho confirma. La península ibérica és un bon exemple. En temps de l’imperi romà Hispania no era pas com l’actual. Portugal és un exemple de secessió, i l’estret de Gibraltar un altre. I en els dos qui políticament no va saber defensar aixó que en diuen “unitat indissoluble” van ser els polítics espanyols de l’època. Defensar la unitat indivisible entre en el món de les possibilitats com ho és també que alló que avui es u demá sigui dos. L’article II de la Constitució afirma: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i a la solidaritat entre elles”. No pretenc sentar càtedra però aquest article es recolza en una base que no és certa, segon que l’autonomia de les nacions no és respectada (les paraules tenen un sentit i man ipular-lo és demagògia), tercer que la llibertat és coaccionada, quart la justícia no és igual per a tothom, cinquè la igualtat és una quimera i el pluralisme polític queda molt bé per sortir a la foto. Aquestes darrers afirmacions responen a l’article 1,1 que diu: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que porpugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justicia, la igualtat i el pluralisme polític.” Quin respecte es té al pluralisme polític en el Parlament Espanyol, quan puja a la tribuna un diputat de certes minories, un gran nombre de les majories s’absenta i no escolta. No voldria dir per despreci, però ho fan pensar. No parlem de la igualtat, que començariem i  no acabariem. Quina llibertat té Catalunya pel seu dret a decidir? Constitucionalment, tota, políticament cap. I alló més significatiu ho trobem en l`’article 1, 1 del Pacto Internacional de Derec hos Civiles i Políticos, signat pel Rei D.Joan Carles I i publicat el 30 d’abril de 1976 en el BOE. Diu: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política”. I el 1,5 “ Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios de fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetaran este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de la Naciones Unidas”. Com més penso en el dret natural dels pobles més convençut estic del dret natural, legal i polític de Catalunya d’esdevenir un estat independent i lliure. La història és una lliçó que legisla i fa jurisprudència.