Trencar la convivència

El models polítics amb finalitats de poder no poden pretendre mai organitzar la convivència. La convivència la decideixen els ciutadans i els deures de la política són preservar-la, i  complir amb les seves obligacions perquè el model de convivència preferit per la ciutadania esdevingui un espai de pau i bon veinatge. La convivència no s’imposa, es crea, i els creadors són els ciutadans que l’han de patir i gaudir. Oblidar aquesta condició per part dels polítics porta a manipular la història i deformar-la. En certa manera, no altra veritat defineix la realitat actual d’Espanya. Una democràcia que ha substituit a una dictadura i oblida la fonamentalitat de la veu popular. Alló pitjor que pot fer un partit polític és imposar, en l’indret on governa, la seva ideologia sense respectar la d’aquells ciutadans que no pensen igual. El principal defecte  dels partits polítics rau en el fet de ser monopolis i no una tendència més en consonància amb les altres. Les majories no han de ser mai el model sinò una relació de bones maneres amb els altres models per poder arribar a un consens de convivència. Les diferències són una realitat natural que comença amb la imatge de les persones i aquesta condició natural, la naturalesa l’ha posada sota la capacitat de diàleg de les persones. I és aquests capacitat que massa éssers humans volen capitalitzar perquè ells són els millors. Dissortadament quan una persona que rep l’encàrrec polític de governar no és humil i es creu la solució dels problemes de la col·lectivitat el resultat és la corrupció del model, no per la base sinò per la cúpula. Per exemple els partits unionistes estatals acusen la política catalana de trencar la convivència. Qui la trenca? Aquell que no respecta les lleis de la  democràcia i quan és superat a les urnes aprofita totes les oportunitats per acusar d’antidemocràtiques les decissions dels guanyadors i no acceptar les decissions de les votacions de govern. És una pràctica molt corrent a Catalunya per votacions guanyades majoritàriament pels partits independentistes. La seva democràcia els autoeximeix de complir-les i alló de “calumnia que algo queda” els hi va com anell al dit per justificar-se. Democràticament no he entès mai com polítics catalans voten a  Madrid contra decissions del Parlament Català. Aquest és l’exercici de la democràcia? Si a Catalunya A és A per què a Madrid la A ha de ser B. amb els consens de diuputats catalans? Donar més importància als interessos de partit que a la veu popular de la seva autonomia, digueu-li legal, per per a mi és una flagant il·licitud. I alló que és il·licit no hi ha cap llei que ho pugui emparar, fer-ho és corrupció. I d’accions d’aquestes se’n viuen, dissortadament, massa. I és aquí on es trenca més la convivència, no respectant la voluntat de la majoria autonòmica representada en el Parlament. Algú pot pensar que he de demanar perdò pel que escric a continuació, ho escric a consciència per què manipular és la raó de trencaments: dissortadament la llei no és la solució per a una convivència en pau, a la pell de brau. És trist, però, és.