Una política judicialitzada es converteix en dictadura

El Govern espanyol no es cansa d’afirmar que a Espanya la justícia és igual per a tothom i independent. El portaveu del govern, Íñigo Mèndez Vigo ha declarat darrerement que “l’estat de dret funciona, les sentències hi són, i tenim un poder judicial independent”. Que funciona, és veritat, però com? Democràticament o dictatorial?  Valorem uns fets: s’han apartat de la investigación, que portaven a terme, els següents jutges i magistrats perque incomodaven al govern: GARZÓN (inhabilitat), SILVA (Inhabilitat), CASTRO (jubilat sense acabar la investigació), PABLO RUZ (traslladat), SANTI VIDAL (sospès 3 anys), MERCEDES ALAYA (apartada), VELASCO (traslladat) i els fiscal MAZA (substituit). Les seves invesgtigacions involucraven els partits d’ahir i avui del govern en casos de corrupció. Sembla ser, els rumors que corren per les xarxes, que alguns jutges pateixen imposicions per part dels polítics en el poder.

La magistrada Mercedes Alaya en una conferència a la Universitat de Granada, amb la sala plena de gom a gom, va afirmar: “Hay una justicia para poderosos y otra para los que no lo son”. No cal anar més lluny.

 La senadora per ERC, Laura Castel, va declarar davant la Comissió de drets humans i estat de dret, de l’ OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació Europea) que “el govern espanyol no permet canalitzar la voluntat de la inmensa majoria de catalans de decidir democràticament el seu futur polític amb un referèndum acordat i legal, actuant de manera reiterada contra els propis principis democràtics establerts i acceptats per la OSCE.” Aquests posicionaments fan posar en l’alerta davant la judicialització dels polítics catalans per la independència i més i hi afegim que el Tribunal n’ha exclós el diputat NUET, l’únic dels encausats que no és independentista però sí defensor del dret a decidir. Però les alarmes salten fort quan no es jucidialitzen només fets, sinò les idees que porten als fets. La judicialització de les idees no és només anticonstitucional, sinò alló que és molt més greu, castigar la persona negant-li el dret a ser-ne. La llibertat d’expressió és l’argument que garanteix el dret de ser. I aquest dret és primer i anterior a la llei i sense ell la humanitat no avança perquè negar el pensament és negar el progrès. I aquest comportament és la base de les dictadures. És sorprenent comprovar com poders que s’autoproclamen democràtics acomoden les lleis als seus interessos i no cal que marxem de l’estat espanyol. Quan la veu popular clama, quan personalitats de la cultura adverteixen, quan especialistes de la llei (jutges, magistrats i advocats) denuncien, ens trobem davant d’un  signe d’inestabilitat democrática camí d’una dictadura.