Són prop de les 10h. del matí
i amb l’ordinador obert, un pensament em donina: divendres Sant. La
figura central és Jesucrist que amb la seva mort mostrà als humans el camí de
la llibertat, una llibertat que essent personal també és col·lectiva, perquè
ambdues són inseparables. És alliçonadora la doctrina de la mort, la mort camí
de la llibertat autèntica que vint segles desprès d’aquest alliçonador missatge
els responsables de la convivència están fent de la mort un argument de domini
i d’enfortiment de la seva suposada autoritat. Divendres Sant, amb el record de Jesucrist al sepulcre, a ple
segle XXI esdevé un toc d’atenció d’alló que és indispensable per a una vida
digna dels ciutadans. La mort com a lliçó de llibertat, no com a lliçó
d’esclavatge. L’esclavatge ha esdevingut norma perquè la llei al segle XXI no
té un sentit de salvaguarda dels drets dels ciutadans sinó de salvagurada de la
llei contra els ciutadans. I apareix la mort. Però la mort missatgera de
domini, de deures envers els que manen i
no el contrari. Existeix algún dirigent al segle XXI disposat a morir
per protegir els seus subordinats? Sí, n’hi ha un, el Papa Francesc, que els
poders públics lloen però no imiten. La figura de Jesucrist, morint per la
salvació i la llibertat, no és un model
a seguir. I els fruits són els que són. Convertir la mort en instrument de
poder i d’enriquiment. És una circumstància al segle XXI per no oblidar,
comparem-la amb el missatge del Divendres Sant i ens adonarem que el món va per
altres camins amb uns resultats que porten la mort als súbdits quan haurien de
ser els beneficiats de la mort de la llei, perquè la llei, moltes vegades, és
indispensable que mori per salvar el poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada