Comencem recordant que els beneficiats o perjudicats per les institucions religioses o polítiques són sempre persones. El subjecte és també persona. Les accions d’ambdues conflueixen en un mateix punt, la persona humana. Consequentment poden haver-hi interferències, positives, unes; negatives, algunes. Peró es respecta aquest principi de convivència? Tinguem present que pensadors dels temps antics reconeixien de dret i de facto que la persona humana era un animal polític i religiós. N’estic convençut i penso que tant la política com la religió són inherents a la naturalesa humana.
Aleshores quan demanem la seva separació qué volem dir? Ens ajudarà a entendre-ho la següent reflexió. Una realitat és la filosofia i una altra les institucions encarregades de vetllar per la seva puresa. Una cosa són les veritats polítiques i religioses traslladades a la convivència i una altre les intitucions que han de vetllar per la puresa política traslladada a la societat i la religiosa. En una paraula els governs polítics i els governs religiosos han de ser independents l’un de l’altre. Però no sempre es respecta aquesta independència i sovint per conveniències d’uns i altres un acte religiós es polititza i un de polític es vesteix de religió.
Una situació, viscuda no fa massa dies, ens serveix d’exemple. El funeral celebrat a la Catedral de Santiago de Compostela per acompanyar en el seu darrer viatge a Fraga Iribarne. Tenia l’Esglèsia Catòlica obligació de celebrar-lo amb l’ostentació litúrgica en la que hi faltà ben poc perquè el bisbe oficiant demanès la canonització del polític traspassat? Penso que no tenia, ni calia. Fraga Iribarne es merexia un funeral com es mereix tota persona catòlica difunta. Com es mereixen també totes aquelles no catòliques que en vida han estat un exemple modèlic de justícia i de bondat. El funeral dels cristians és una missa, sovint, en la intimitat. El que comento és una clara barreja de religió i política. El President del Govern no és cap autoritat religiosa en l’esglèsia i el seu lloc està en el dels fidels com un cristà més.
No el vaig seguir tot, i vaig canviar el canal, quan vaig escoltar les paraules encomiàstiques que dedicava l’oficiant al polític. No suporto fer d’un acte religiós una proclama política. I molt menys d’una persona que el seu comportament polític no resistiria una análisi seriosa a la llum de l’evangeli. Moltes són les persones que ploren, no la seva mort, sinò les seves injustícies. I entre elles hi ha penes de mort que podia haver evitat i no ho va fer i desde principis religiosos la mort dictada no és mai justa. No presentem davant la gent dues cares. Totes les persones allunyades de la religió, ja no dic de l’Esglèsia només, davant de fets com el comentat encara tindran més motius per no aproposar-hi. No canonitzem les persones quan no toca. La humilitat, desprès de l’amor, és la virtut més important en la vida de l’home religiós.
Aleshores quan demanem la seva separació qué volem dir? Ens ajudarà a entendre-ho la següent reflexió. Una realitat és la filosofia i una altra les institucions encarregades de vetllar per la seva puresa. Una cosa són les veritats polítiques i religioses traslladades a la convivència i una altre les intitucions que han de vetllar per la puresa política traslladada a la societat i la religiosa. En una paraula els governs polítics i els governs religiosos han de ser independents l’un de l’altre. Però no sempre es respecta aquesta independència i sovint per conveniències d’uns i altres un acte religiós es polititza i un de polític es vesteix de religió.
Una situació, viscuda no fa massa dies, ens serveix d’exemple. El funeral celebrat a la Catedral de Santiago de Compostela per acompanyar en el seu darrer viatge a Fraga Iribarne. Tenia l’Esglèsia Catòlica obligació de celebrar-lo amb l’ostentació litúrgica en la que hi faltà ben poc perquè el bisbe oficiant demanès la canonització del polític traspassat? Penso que no tenia, ni calia. Fraga Iribarne es merexia un funeral com es mereix tota persona catòlica difunta. Com es mereixen també totes aquelles no catòliques que en vida han estat un exemple modèlic de justícia i de bondat. El funeral dels cristians és una missa, sovint, en la intimitat. El que comento és una clara barreja de religió i política. El President del Govern no és cap autoritat religiosa en l’esglèsia i el seu lloc està en el dels fidels com un cristà més.
No el vaig seguir tot, i vaig canviar el canal, quan vaig escoltar les paraules encomiàstiques que dedicava l’oficiant al polític. No suporto fer d’un acte religiós una proclama política. I molt menys d’una persona que el seu comportament polític no resistiria una análisi seriosa a la llum de l’evangeli. Moltes són les persones que ploren, no la seva mort, sinò les seves injustícies. I entre elles hi ha penes de mort que podia haver evitat i no ho va fer i desde principis religiosos la mort dictada no és mai justa. No presentem davant la gent dues cares. Totes les persones allunyades de la religió, ja no dic de l’Esglèsia només, davant de fets com el comentat encara tindran més motius per no aproposar-hi. No canonitzem les persones quan no toca. La humilitat, desprès de l’amor, és la virtut més important en la vida de l’home religiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada