QUAN LA DIGNITAT NO ÉS NORMA LEGAL

 El procés de la democràcia espanyola dibuixa un camí intransitable pels obstacles amb que els ciutadans ensopeguen. Entrebancar-se en el compliment d’una llei no hauria d’entendre’s com una rebel·lió sinó com un defecte de la llei que no compleix l’objectiu de la pau ciutadana. La història de la suposada democràcia espanyola es tan accidentada que fa pensar en un model social de campi qui pugui. Només cal una anàlisi racional dels fets. Quan els governs d’un estat democràtic es permeten el luxe de dubtar de governs amb els que han pactat unitat, el govern que dubta renuncia a ser demòcrata i actua dictatorialment. D’exemples no en falten. He llegit darrerament que el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària”, de les Nacions Unides ha validat la seva resolució, rebutjada pel govern espanyol, sobre la llibertat dels presos polítics, resolució que no s’ha complert. Perquè? Senzillament perquè el Govern d’Espanya dubtava de la “imparcialitat” i “llibertat” de l’esmentada entitat. Per més inri, Pedro  Sánchez hi afegí que la resolució contenia “errades” i “distorsions”. Senzillament és molt greu aquest comportament polític que posa en dubte les resolucions que per llei han de complir-se. Han tornat a demanar la llibertat. Amb quina autoritat Pedro Sánchez pot demanar credibilitat? Per altra banda la democràcia es fonamenta en la dignitat de les persones que són sobiranes per llei. Amb quina llei, pregunto, no es pot demanar responsabilitat a una autoritat que ha delinquit i és demostrable? El rei emèrit amb la seva conducta com a persona ha demostrat una indignitat que un ciutadà per llei estaria empresonat. Els càrrecs no eximeixen el deure de ser dignes. Fer-se milionari burlant la llei és una indignitat i la Constitució, diuen que no m’ho crec, que no es pot sancionar perquè és inviolable. Ho serà el rei, però no la persona. I la persona delictiva ha de ser jutjada. I en la història de la democràcia espanyola d’incompliments de dignitat se’n troben a cada cantonada. Que són les dites “portes giratòries” sinó? On rau la dignitat d’un polític que en el parlament acusa als independentistes de criminals, quan el seu partit fou subvencionat per un estat antidemocràtic? Em dol, i penso que no només a mi, escoltar la gravetat dels insults amb que certs parlamentaris es dirigeixen als seus oponents i al President del Govern. Dissortadament una sessió parlamentària espanyola no és una demostració de respecte a la dignitat de les persones. No és norma democràtica malgrat les votacions que fan dubtar de la seva credibilitat i per conseqüència de la seva legalitat. En la política l’odi vol ser llei i així no es va enlloc. Quan la dignitat no és norma legal, la política és l’opi del poble.