ESCRIBINT LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

L’any 2014 és certament un any històricament emblemàtic. Tres cents anys de la gran derrota no han aturat els batecs dels cors catalans que continuen defensant els seus drets naturals, històrics, culturals, socials, cívics i també polítics. Catalunya vol ser mestressa del seu destí. Espanya no vol perdre la seva conquesta. La base d’una argumentació i de l’altra rau en la base dels drets. Catalunya es base en el dret natural i històric i Espanya, fonamentalment, en el dret de conquesta. I  aquest dret no és democràtic. Aquestes dues postures desiguals generen lògics enfrontaments. Els fets històrics són potents. El crit d’independència dels darrers 11 de setembre ha arrelat amb força i ha generat pors i febleses. La demostració la tenim en la postura del President del Govern amb el seu no al dret a decidir i la formació d’entitats obertament contràries a la voluntat de la majoria dels catalans, però dissortadament amb l’adhesió d’alguns que per més inri s’autoproclamen més catalans que ningú. Són moviments que no volen una Catalunya-estat dintre la Unió Europea. Dos moviments contraris al dret a decidir dels catalans, un amb el nom de “LIBRES I IGUALES” i l’altre,”Una Espanya federal en una Europa Federal”. I els dos es confessen demòcrates de socarrel. Entre aquests dos moviments i el català hi ha una diferència important. Ells són acceptats pel govern, el diàleg català, no. Però la questió és que no hi ha diàleg en cap de les dues bandes. Les dues signades per intel·lectuals espanyolistes no el necessiten perquè recolzen el “no” governamental i no nesseciten diàleg, però imposen. I qui vol dialogar no és acceptat. És curiós el nom de LIBRES E IGUALES. Comencen negant la necessitat de pensar de com ser lliures i iguals. Els catalans no som lliures per poder pensar diferent i la desigualtat és evident. Es nega un dels principis fonamentals de la democràcia que és el respecte a l’altre i el dret a parlar-ne. Per dialogar calen pensaments diferents i per arribar a la veritat de les dues parts cal el diàleg. Sense diàleg no s’arriba a la veritat. Sense veritat no hi ha democràcia, ni tampoc justicia. La intel·ligència és la facultat humana per arribar a la veritat de les vivències. Per aquesta raó la humanitat és racional. Negar-se a raonar és renunciar a ser persona. I per raonar i dialogar hi calen diferències i quan més marcades més intel·ligència es necessita. Donar per bona una entitat basant-se en el recolzament d’intel·lectuals és una manera de menysprear els intel·lectuals que també recolzen la part contrària. La veritat no és absoluta sinó temporal i òbviament és canviant. Una llei no és mai un argument de la veritat, perquè la llei és fruit de pensar sobre la veritat histórica de les persones i dels pobles. En relació amb el diàleg els segons semblen millor disposats però no admeten parlar d’independencia. També estan en el no. Per respecte a les persones no he citat cap nom, perquè agradi o no, tots som persones. I aquest principi és bàsic per parlar democràticament.