AMB ELS ULLS BEN OBERTS, ESPANYA…

Sense canvis importants els camins de la història no porten enlloc. Però hi ha canvis i canvis. Canvis que sotracretegen i canvis, que volen i sembla que no en saben. De la reunió Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE) només va ser noticia un canvi, que cap dels dos vol la independència de Catalunya. Poca, pobra i feble coincidència. Si de tot alló que volen d’Espanya no han estat capaços de posar-se d’acord, durant tres hores de trobada, en res més, quina cridibilitat mereixen? Les meves experiències polítiques són poc significatives o molt, segons com s’analitzin. Els dos prohoms de la política espanyola haurien de conèixer un xic més la seva gent. Desprès de dinar en un restaurant de Catalunya vaig tenir una curta conversa amb un cambrer que  m’havia cridat l’atenció per la seva simpatia. Procurava entendre’m quan li parlava en català. Em va dir que era de Toledo. I aleshores, portat per les meves dèries li demano si em permet una pregunta indiscreta. La resposta em va deixar garratibat. Si Catalunya es declara independent, tu que faràs. Jo vull la independencia de Catalunya, odio Espanya. I em va explicar un xic la seva vida. Era un petit empresari que la crisi va arruinar i no té dret a cap ajuda. Deixat amb les mans a la butxaca. I com aquest milers d’espanyols i també catalans que les autoritats se’ls miren amb els ulls tancats i per a més befa tanquen els ulls dels ciutadans perquè no vegin les injustícies amb vestidures de legalitat. Espanya necessita amb molta urgència caminar per la història amb els ulls oberts per complir els seus deures amb les persones i amb el país i més oberts encara perquè la llum els cegui i els fassi caure de l’error que están a punt de cometre. La gent senzilla anbandonada per l’egoísme polític està, per necessitat de supervivencia, amb els ulls ben oberts i descobreixen situacions d’una millor existència en l’endorrocament de la classe política actual en el poder. M’ho confessava amb tota claretat el jove cambrer. És possible aconseguir fer-els-hi obrir els ulls? Hi ha una dita castellana que diu: “a grandes males, grandes remedios”. El gran mal de la política espanyola no és el procès i la segura independència de Catalunya i possiblement també Euskadi, el gran mal és la degradació de la marca Espanya per culpa d’una política nacional i internacional que no s’adiu amb els avenços del segle XXI, una política mesetària incapaç d’adonar-se quines són les necessitats comercials del país i quines les rutes de comunicació amb Europa i el món. A l’amic cambrer l’han deixat amb les mans a les butxaques buides quan les impressions són que dominen el mestratge d’omplir sense mesura les seves. És molt dura aquesta afirmació però més ho és la pobresa d’aquella gent que per culpa de la política es troba sense casa i sense  mitjans de subsistència. Hi ha molta gent que la subsistència la fan possible a Catalunya i per aixó hi volen viure. Una cosa són els fets concrets i una altra les paraules denigratòries que esdevenen, a la llarga, arguments de subsistència i d’independència. Tancar els ulls per negar la independència és per a molta gent de Catalunya i d’Espanya tancar les portes de la subsistència. “Cuando el río suena, agua lleva” diu ,l’adagi castellà. Quan la gent parla, la independència i amb ella, per a molts el sobreviure, està en camí sense retorn.