En la història de la humanitat equivocar-se, voluntàriament o
inconscient, esdevé manta vegades orígen d’una realitat futura molt positiva.
Per exemple, la greu errada de l’Esglèsia Catòlica en la condemna de Galileo. Altres,
com aquelles persones condemnades a mort i executades i desprès la història ha
demostrat ser innocents. La humanitat, intel·ligent i racional, també té la
capacitat de l’error. I no per aixó, les persones deixen de ser-ho perquè un
altre dels seus poders és el de demanar perdó i ser perdonat. La persona
intel·ligent sap comprendre, entendre, valorar, beneïr, condemanar i perdonar.
Podrir una persona en una presó va contra el dret a l’esmena i recuperació de
la dignitat com a persona. El títol d’aquest comentari l’he escrit a consciència
valorant la persona en ella mateixa, sigui santa o condemnable. Només l’odi,
l’enveja, la rancúnia, l’enemistat converteixen les persones en botxins
que no entenen de perdó, però que quan
es tracta d’ells l’exigeixen amb la capa de l’innocència. Una de les veus més
aferrissades en la condemna de Jordi Pujol hauria de baixar la cara de vergonya
perquè per diners es va vendre en un cas corrupte en el que hi estava o encara
hi està implicada. És incomprensible la baixesa humana que s’amaga darrere de
moltes veus que voldrien un Jordi Pujol mort no nomès políticament sinò com a
persona, negant-li tots els drets. I perquè? Per culpa del diner. Alguns
d’aquests dits acusadors possiblement están en la llista del The New York Times
on s’hi publica la llista de 569 espanyols defraudadors amb Hisenda amb un
capital que excedeix els dos mil milions d’euros. El diner és el culpable de la
moguda anti-Pujol, però no nomès el diner. Sembla ser que el capital dipositat
a l’estranger, base de l’escàndol, no era del president Pujol, sinò de la seva
familia. L’argument de defraudador fiscal porta una càrrega impressionant
contra Catalunya, eliminem el líder i ens quedem amb el botí. Ja hem arribat al
moll de l’ós. El diner és el déu del segle XXI. Desde les meves conviccions
espero que el condemnat per la política, avui, Jordi Pujol, sigui el provocador
de la caiguda d’aquest déu. Si a Jordi Pujol, persona, se l’inculpa greument
per raó d’haver estat president de la Generalitat, perquè per la mateixa raó no
es demanen explicacions de l’immens enriquiment de l’exrei d’Espanya? I de les
569 persones denunciades pel The New York Times? Polítics i no polítics defraudadors, la història
dels pobles no es fa només amb diners i alló que us sap greu de Jodi Pujol és
la seva gran tasca de la resurreció de Catalunya. I em preguntareu quin será el
valor històric. Un nom, el ciutadà Jordi Pujol, perquè no nomès ha demanat
perdò sinò que ha demostrat en què consisteix ser perdonat. I perquè el ciutadà
de peu, Jordi Pujol, amb la seva edat avançada i tot, demostrarà com des de
l’arrepentiment es pot treballar positivament pel seu país. Els errors, moltes
vegades, són principi de futurs valors. No sóc
convergent, ni Pujolista, però tinc raons personals viscudes, molt
poques, que em fan contemplar la personalitat de Jordi Pujol desde la
comprensió d’una persona arrepentida. Només els que es creuen ser la veritat absoluta no entenen la
força del perdó i de l’arrepentiment. I estic convençut que la veritat de la
vida del Jordi Pujol, no polític, sinó ciutadà, farà baixar la cara de vergonya
dels seus enemics. A la política espanyola li falta posar en pràctica la filosofia
del perdó. El perdó no és creïble sense
el compliment de la penitència. Jordi Pujol ho sap, molts polítics no ho volen
saber. Malgrat els meus dubtes expresats en un escrit, a mesura que he llegit i
escoltat altres opinions, he madurat la influència del fet religiós de
l’expresident i la qualitat de la seva nova etapa de vida post-política. Serà
un exemple sorprenent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada