UNA LLIÇÓ HISTÒRICA: COM ARRIBAR A JUGAR LA FINAL

Des de fa força anys considero que totes les activitats humanes tenen un valor de transcedència en la configuració de les col·lectivitats humanes i de la convivència universal, definida com globalitat. Un campionat del món de futbol forma part d’aquesta filosofía i hauria de ser model qualitatiu màxim  en el procès de progressió continuada. Des d’aquesta òptica he fet el seguiment de l’esdeveniment esportiu futbolístic i he de confessar que les conclusions em deprimeixen. Sobre el paper, però només ho és sobre el paper, un campionat  mundial de futbol hauria de ser una metàfora modèlica de la societat. Dissortadament no ho és. Tampoc la convivència mundial. Per aquella llei dels vasos comunicants és impossible. Si fem una ullada a la trajectòria de l’organització mundialista ens adonarem que s’han quedat pel camí formacions que s’ho mereixerien i s’han classificat autèntiques mitjanies. La representativitat mundial dels millors no significa presència de tots els paísos, millor dit, de totes les federacions, perquè a la postre el campionat mundial no és un esdedveniment públic, en el sentit de polític. Si els classificats han de ser trenta sis, lógicament haurien de ser les millors trenta sis seleccions mundials. Fer-ho per continents no ho garanteix. El d’enguany és un bon exemple. I un altre condició: limitar el nombre per continents, fet també diferencial. En la fase brasilera hi havia majoria d’Amèrica i d’Europa, quan equips d’altres continents han palesat els seus avenços. Però la realitat és la que és. Com es va fer la distribució del vuit grups de quatre? Ja sé que el tema és molt complexe, però les formacions convidaven a dubtes força creibles. Als octaus de final hi faltaven seleccions que havien estat punteres i que en un altre grup s’haurien classificat. No per difícil s’ha d’evitar el seu estudi per a un possible reciclatge. I a partir dels octaus, cau la campiona darrere, com també seleccions eliminades sorprenentment. Per arribar a les dues seleccions que jugaran la final i opten al mèrit de la millor selecció mundial ha estat necessari un sacrifici doble, un de molt lamentable en detriment de la deportivitat perquè la llei básica era tot s’hi val per assolir-ho. I el tot s’hi val en alguna selecció se li transformà en un boomerang que l’eliminà. I l’altre sacrifici fou el dels genis. Era francament decepcionant comprovar el posicionament d’algun d’ells sobre el terreny de joc sense demostrar la seva fama i desprès escoltar per la premsa  el seu enaltiment per haver marcar el seu penal com si el mèrit de la classificació no haguès estat del porter aturant dos penals dels cinc de la tanda classificatòria. Classificar-se per la tanda de penals,  no pels joc, és una trista classificació. Davant  del desenvolupament del campionat, guanyarà el millor? Tinc els meus dubtes. Hi ha massa complicitats i interessos creats. Dissortadament la tònica del campionat mundial de futbol la imposen interessos creats embolcallats per una ambientació de credibilitat falsa que desequilibra la marxa de la història. Sí, el futbol també té la seva culpa en el desequilibri històric que vivim.