Vivim uns temps en els que la política parla molt de
globalitat. Però, ben analitzada, resulta ser una globalitat esbiaxada. Només
té un sentit: el diner. I la societat es mou convulsa entre precarietats i
contradiccions. I al concepte esbiaxat del món global li ha sortit un defensor:
els campionats mundials de futbol. Independentment del seu desenvolupament la
seva presència d’aquest mes de juliol ha confirmat una filosofía, salvar la
imatge, desbrossant del seu entorn tot alló que pot desfigurar-la. Però al
Brasil la desfiguració hi arribà des de dos flancs ben diferents: a) l’oposició
popular contra la celebració protestant contra la disbauxa de diners per a la
celebració, quan la població viu pobrement: b) les protestes populars, amb
destrosses, una vegada eliminada la selecció brasilera. Dues manifestacions de
signe contrari però amb resultats socials força convergents. El futbol no té
prou capacitat social per bastir una convivència en pau. I no la té perque ha
esdevingut un factor poderós al costat del capital. I aquesta circumstància li
resta capacitat perquè no dòna al diner aquella funció bàsica de servidor de la
humanitat global, no partidista. Crear nous rics d’una manera il·lògica i
humanament injusta és renunciar a ser un configurador social d’una convivència
justa. L’altra costat és tan o més dolent: crear una passió descontrolada que
no reconeix els mèrits dels altres. No considera l’esport com una pedagogia
humana de civisme. Penso que aquests dos pols del futbol estan en contradicció
contra la fillosofia de l’esport com educador i configurador de la societat.
Malgrat tot, lluitar contra una presència protagonsita del futbol esdevé
francament una utopia i és utópica perquè la lluita no ha de ser contra la presència
sinò donar a la presència el sentit social veritable en una societat global. I
el primer pas rau en el fet que el futbol és un servidor de les persones, no
les persones servidores del futbol com sembla deduir-se de l’actual campionat
mundial del Brasil. Es tracta d’una lluita de justícia social en que totes les
forces acceptin el seu rol de servidores, no de ser servides. Aquest paper
desestabilitzador que està jugant l’esport del futbol em fa pensar molt en la
capacitat que es perd mundialment en la conducció esbiaxada dels factors
socials. I el futbol és un sector social esbiaxat. Qué pot fer el futbol al
costat d’una política desestructuradora de la societat per un control injust de
la riquesa? Primerament demostrar com amb la riquesa disponible es pot
aconseguir una pràctrica futbolística més humana. I ho aconseguirà tenint
present que el fet de ser és el primer valor a protegir. La persona és el
subjecte de tots els objectes creadors de benestar. En uan paraula molt actual:
fer veritat la globalitat. Ho será si tothom hi és feliç. El futbol factor de
felicitat és un ens molt important. Pot ser-ho. Penso que sí i amb molt de
poder de convicció a tots nivells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada