No sóc cap entès, però hi ha situacions i fets que fins un
cec ho veu. Dóna la impressió que l’economia de l’estat es mou en dues
direccions divergents. A) el gran capital, els grans bancs han de disposar de
tot el suport de l’estat. Per aixó els hi aboquen quantitats fora de mida. B)
la tesorería s’ha de mantener amb les aportacions de la gent treballadora,
malgrat la empobreixin fins als límits de la misèria i no en tinguin ni per
menjar. Aquest és el panorama existent avui dia i la realitat que els rics cada
dia són més rics i els pobres cada dia més pobres. I pobresa que pot causar la
mort. Com s’enten aquesta manera de governar? Jo em pregunto, els bens naturals
per a qui són? La naturalesa no fa distincions, són per a tota la humanitat. És
lícit apropiar-se dels bens naturals només per a benefici propi? Em direu que
el fruits del treball són per a qui els conrea. Totalment d’acord no hi estic.
Una part, evidentment que sí i per gaudir d’una vida digna. Però el negoci que
es fa amb els fruits naturals és també un servei a la societat, i és veritat
que la societat hi ha de col·laborar, però la col·laboració ha de ser justa, no
discriminatòria. I en aquesta particiació de la societat en la distribució de
la riquesa, actualment la política de l’estat hi juga un paper contradictori. I
és contradictori perquè amb la seva forma d’actuar aniquila al productor. I
quan dic productor em refereixo a tota mena de treballadors, investigadors
inclossos. Una de les polítiques perjudicials per a la producció de la riquesa
rau en l’ordenació educativa des de la primera fase fins a la universitària. No
es prepara els nois i noies perquè el dia de demà, com se’ls hi diu, siguin
persones, perquè no se’ls educa com a tals sinò com robots. No gaudeixen de les
disponibilitats necessàries per a la seva formació integral i no poden accedir
als estudis que desitgen. Un greu error per a mi és que tots els estudiants
d’Espanya estiguin obligats a seguir el mateix programa sense tenir present les
característiques de cada indret amb les diferències pertinents i conseqüentment
amb problemes i dificultats diferents. En els programes els hi falta psicología
i pedagogía i una correcta adaptació de les matèries. Dificultant l’ensenyament
es posen pals a les rodes a la producció de riquesa perquè no es desenvolupa
correctament la intel·ligència. La cultura no és economía però sense cultura no
hi ha economia. Però si dels joves passem a la gent gran, la problemàtica
negativa és la mateixa. La inmensa majoria dels jubilats es veuen en la
necessitat de destinar part de la seva mensualitat als fills, néts i la pobresa
s’esten perillosament. Els jubilats que en la seva majoria voldrien a judar als
seus, també en el camp de la cultura, no poden perquè l’habitatge i la supervivència
es menja tota la mensualitat. No poden estalviar i si estalvien se’ls enganya
subtilment com en el fet de les preferents. La política més urgent per sortir
de la crisi si no és cultural en la seva integritat, esdevé una política de la injustícia
social. La política ha der ser els vasos comunicants que apavaivaguen la sed de
tots els nivells de societat, societat en fase de formació, societat activa
laboralment i societat que té dret a gaudir de la seva formació i del seu
treball i d’aquesta manera ser solidària amb la gent jove i la gent madura. La
cultura verdadera és aquella que conrea la integritat de la persona humana, de
tota, en la seva globalitat. Dissortadament la política espanyola no és global,
sinò individualitzada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada