ORDRE DEL DIA, MANIPULAR LA PARAULA DEMOCRÀCIA

Escoltar els missatges de la campanaya electoral del dia 28 d’abril exigeix un exercici de racionalitat per poder valorar-los des de la dignitat del concepte “persona”. La persona, al marge de les seves idees i tendències, és la centralitat de la convivència humana i coherentment de les institucions que el seu treball és vetllar per la seva veritat. La idea central de la dignitat de l`esser humà cal tenir-la present malgrat les accions. Un lladre no pert la dignitat humana, l’embruta i les institucions de l’ordre l’han d’exiguir-li netejar-la. La Constitució Espanyola en el seu articulat diu que no es poden causar ni mals físics ni morals. Quina ha de ser l’actuació de la política i de la justicia per reconvertir el lladre en una persona honrada? La pedagogia de les presons està molt allunyada del mètode socràtic i de la pedagogia del fundador de l’Escola Pia. Dissortadament la presó que en un principi ha de ser recuperar la bondat, amb els seus mètodes massa sovint l’embruta encara més, sobre tot amb les sentències de pena de mort i altres de menyspreu del ser humà. Ho palesa abastament el fet, que el presos sónb els primers que se n’adonen de la in justicia comesa contra companys de presó. En l’acció política i judicial, des d’els meus límits, hi manca un respecte urgent de la dignitat de ser persona. Sovint em pregunto pels resultats antisocials que pateixen moltes persones, dissortadament el percentatge més gran dels humans. I davant d’aquesta realitat, quan m’assebento d’un assessinat, d’un robatori, d’un abús sexual, em pregunto, qui és el veritable culpable? Personalment arribo a la conclusió que no és el principal l’actor directe del fet sinó aquell model social que amb les seves lleis provoca diferències per raó de les quals moltes persones se senten despullades dels seus drets i mancades de les seves necessitats bàsiques de subsistència. Aquestes persones están condemnades a mort per manca d’assistències socials i a viure en la miseria. I des de les diferències que dificulten la vida digna és normal la rebelió, rebelió que fa pesigolles al més fort i reverteix els drets de legítima defensa, fent culpables als veritables depositaris dels drets. Dissortadament són milions d’anys de perversió de l’ordre social que continúa en l’actualitat i el panorama d’una humanitat digna és el panorama d’una humanitat dividida entre el bé i el mal, amb el resultat que es converteix el mal en bé. Mils de mils anys d’injustícies necessiten un reciclatge mundial que comença per la recuperació individual de la dignitat personal, i ni la política, ni la justicia tenen la capacitat suficient per redreçar la questió. L’experiència de la història ho atestigua i la realitat de la convivència mundial actual ho corrobora. Per redreçar la convivència en pau de tota la humanitat el primer i principal pas l’han de fer la política, la justicia i la religió. I el primer deure institucional és escoltar a les persones, a totes, també a les tractades injustmanent. Totes les rebelions tenen un sentit històric i la història els hi deu els seus canvis, que comencen amb idees.

Senzillament és la realitat de l’estat espanyol enfrontat al problema català. I és descoratjadora la situació política espanyola per una raó molt senzilla, la inviolabilitat d’una justícia que no mira sempre en la mateixa direcció. Els altres no existeixen. Una ministra de l’estat, i per més inri, que defensa que és catalana, que en una entrevista a la prensa ha manifestat: “Hi ha maneres de negar el diàleg i una és demanar l’impossible”. En el fons, aquesta resposta és la mateixa del “no” de l’anterior president del gavern espanyol. L’impossible en una democràcia deixa d’existir amb el diàleg racional que converteix un trencament amb un consens. Una ruptura política no és mai un trencament de la humanitat quan aquesta ruptura reforça la convivència. Només li recordó a la ministra que el model polític espanyol és el resultat d’una ruptura, com ho explica el fet de passar d’una dictadura a una democràcia. La democràcia es fonamenta en la voluntat dels pobles i quan no es respecta aquesta voluntat la il·legalitat és un fet. Els pobles sotsmesos viuen en la il·legalitat per la negació dels seus drets en benefici d’un altre poble militarment més poderós. És el cas d’Espanya. I no és només Catalunya, la sotsmesa. La democràcia es fonamenta en saber escoltar les paraules dels altres. I aquest exercici a l’estat espanyol no es compleix.