LA DEMOCRÀCIA LEGAL ESCLAVITZA LA CONVIVÈNCIA

El poder de la llei no és servidor de la democràcia, és un esclau de la dictadura. Democràcia, etimològicament, el poder del poble però en la realitat del segle XXI és el poble manipulat. Votar lleis, votar governants, és una exigència democràtica de servei. I per coherència la voluntat del poble és norma en l’exercici legal i governamental. I a la pell de brau la política és més important que el poble. La Constitució Espanyola que és una llei votada ens adoctrina a l’efecte.

Article 1.                                                                                                                              

1,-Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

2.-La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.

3.-La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentària.

El paràgraf 2 ens defineix qui de veritat és el sobirà: el poble d’Espanya que amb el DNI reconeix qui són els seus ciutadans. La unitat de pensament dels espanyols està regulada pel fet que Espanya és la unitat dels pobles que poblaven la península ibèrica. El concepte d’unitat de pobles a l’estat espanyol se li ha donat el sentit de renuncia a les identitats col·lectives per integrar-ne una, que dissortadament confon unitat per unicitat. La verdadera unitat no ha existit mai a l’estat espanyol, tampoc en l’actualitat suposadament democràtica. I el primer article de la Constitució del 1978 ens alliçona força des de la voluntat sense èxit. Ens presenta Espanya com un estat social democràtic de Dret. Penso que no del democràtic, perquè d’altra manera no s’hauria instituït una monarquia parlamentària. La monarquia espanyola de parlamentària, d’acord amb l’experiència no en té res. Primerament perquè fou una imposició del General Franco, d’acord amb “atado y bien atado”, amb la particularitat que el representant de la monarquia no era el qui per herència li tocava, sinó el que Franco va formar políticament. Penso sincerament que aquest fou un greu error democràtic i molt més si quaranta anys suposats de democràcia ens demostren les vergonyes de la monarquia. Òbviament que aquest punt obeïa a la voluntat de l’exèrcit, no essent l’únic. La sobirania popular és una expressió molt agradable de cara a la ciutadania però no passa d’aquí perquè a l’hora de la veritat, quan la sobirania popular pensa diferent se li envien les forces dites d’ordre públic, en una paraula les forces armades. La voluntat popular expressada en les urnes no ha estat mai respectada, tenint-ne prou cura els partits majoritaris per callar la veu dels minoritaris condemnats al silenci i  a no pensar, quan la seva filosofia és sempre la més progressista i humanament més democràtica. Perquè el poder polític no respecta la voluntat popular? Senzillament perquè bàsicament és conservador i allò més important és tenir el poder que facilitar poder viure dignament en pau.

La Constitució de l’any 1978, que el 2020 no compleix els objectius democràtics d’un procés progressista, demana una posada al dia que l’Estat espanyol rebutja orgullosament manifestant-se satisfet de la seva situació malgrat els advertiments d’Europa i d’institucions internacionals. Aquesta postura d’orgull polític es fonamenta en considerar que la democràcia és la llei, quan la llei ha de ser una servidora de la democràcia. La raó és molt senzilla si la ciutadania és sobirana. Els ciutadans sobirans són persones lliures. I és precisament la llibertat de ser persona, no la de la llei, la que marca el procés i el procés és possible gràcies al dret a equivocar-se, definidor de lliure. I aquí una altra condició. La intel·ligència ha de manifestar si el pensament de progrés és erroni o no. I aquesta condició no es compleix, no es permet pensar, i donant categoria de veritat absoluta a una llei humana és destrueix la convivència i s’empresona els homes i dones que pensen. Convertir la llei en una força al marge de la filosofia pedagògica per fer-la llei sancionadora és tot el contrari de l’esperit democràtic. Obliga a la humanitat a viure en un ambient de guerra.