Els jubilats posen en evidència l’estat

Els deures de l’estat en relació a la gent gran estan molt ben especificats en l’article 50 a la Constitució. I és precisament en el compliment d’aquest deure constitucuional on l’economia de l’estat presenta més problemes. Un estat que la llei és la seva norma, ha de demostrar que tenir cura dels ciutadans és l’objectiu més transcendent de la seva política. I sembla ser que aquest compliment és un dels més difícils de portar a la pràctica per manca de diners. És veritat aquest argument? Amb fets a la vista, no és veritat, de diners l’estat en té. Cal tenir present, però, que l’estat no és “l’amo” dels diners, els diners són dels ciutadans sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot els de les grans empreses sense els ciutadans no existirien. L’estat simplement és administrador i per les notícies que corren sembla que és un mal administrador. Corria per les xarxes la noticia de que el President del Govern havia fet milionaris a una trentena de familiars. “Cuando el río suena, agua lleva”. Per altra banda la corrupció del PP reconeguda internacionalment que esquitxa a personalitats públiques de primera línea. El tema de Catalunya del que no n’ha volgut parlar mai el Senyor Rajoy ha estat una malversació de diners molt important. Quin és l’import de les forces de seguretat desplaçades a Catalunya? És milionari. Quina és la quantitat de diners dels comunicats anticalans enviats al món contra Catalunya. Quin és l’import milionari de les tropes enviades a una república centroeuropea com a contrapartida per què no recolzés CatalunyaP? Ronda el seixanta milions. Quin és l’import de la policia secreta despleçada a Europa per espiar els moviments del President Puigdemont, que s’allotjaven en hotels de luxe? Quins són el sous de milers d’euros d’expresidents, exministres i expolítics que desprès han estan col·locats en grans empreses? Per qué la casa reial, quins membres són ciutadans espanyols, no han de complir els seus deures com tothom? Membres del Govern no enganyeu a la gent gran perquè tots ells han complert amb els seus deures. I alló que és més vergonyós rau en el fet que esteu convertint el treball dels espanyols en antiproductiu per culpa d’una política egoïsta de l’economia. Alló que voleu és un estat ric amb una ciutadania pobra, i no només ho voleu, ho feu. No és als jubilats a qui heu de controlar el diners, és una altra la direcció. I la primera parada, la Casa Reial. La Segona, el Govern. La Tercera, els diputats i senadors i podriem continuar. La política que porta l’estat és antieconòmica social perquè la primera errada està en sacrificar la cultura, començant per l’ensenyament, continuant pel tracte fiscal de les entitats, seguint per la persecució dels escriptors, en especial dels jubilats, i tot per no voler dialogar. Negar el diàleg a Catalunya esdevindrà l’argument de la pobresa de l’estat. Senzillament, l’estat espanyol no és cap exemple d’una bona política democràtica. Per testimoni, Europa. Govern de l’estat, els jubilats saben el que fan, els hi teniu por i no els enganyareu amb engrunes. És més transcendent per a Espanya aquesta batalla que la independència de Catalunya que serà una realitat.