Sr. Rajoy, és veritat que sou el meu president?

El meu DNI és espanyol, però no me’n sento. No sóc enemic d’Espanya. Però les vostres paraules em fan deduir que no tinc el deure d’obeïr-vos. I els vostres fets em diuen el mateixx. Segons la Constitució quan anem a votar el vostre vot i el meu tenen el mateix valor, però no el mateix sentit, obertament contraris. Però la Constitució diu de mi, com de vos, que sóc sobirà. El sobirà aproba les lleis i atorga poder. El meu vot no us l’ha donat i malgrat tot actueu com a president meu. No teniu majoria absoluta i sou el meu president perquè un o altres partits us recolzen. D’acord perquè junts constituiu la majoria necessària. Però vos no penseu igual quan no accepteu el meu vot independentista, que per votació, es majoria a Catalunya. I no ho accepteu. Que no és sobirà el vots dels catalans independentistes? Siguem coherents. A Catalunya el vostre partit és a la cúa i no us volen com a governant. I la Constitució ens dóna la raó i la complim, cosa que vos no feu. El governant ha de ser un exemple net davant la llei i davant el sobirà. Ho sou de net? Personalment, no em sou creïble. Les lleis en una democràcia abans de la força intervè la paraula. I vos actueu al revés. La vostra paraula protagonista és el NO. La negació total. El gran país que és Espanya segons vos, fou però ara no ho és. Per què? Us hi heu dedicat mai a esbrinar-ho? La llei no és el camí, ni l’argument. El camí és la dignitat de la gent. La dignitat la teniu en quan sou persona, no com a governant. El governant exigeix una persona digna. I la que no parla amb tothom no ho és de digna. Parlar no vol dir imposar, vol dir cercar arguments per solucionar problemes. I quan parlem de problemes no hi ha límits. Les lleis són per ajudar a trobar-hi solucions, no per condemnar de sortida. La independència és un dret natural de les persones i conseqüentment dels pobles i no hi ha cap llei que tingui poder sobre el pensament independentista. I l’estat espanyol aquesta condició se la salta en nom de la llei. I esdevè un comportament antidemocràtic contrari al procès històric del segle XXI. D’acord amb la filosofia  democràtica quan el poble sobirà s’expressa contrari a la llei, aquesta no és vàlida i ha d’adaptar-se als moments històrics. Per aquest motiu en el títol d’aquest escrit us pregunto si de veritat sou el meu president. I, em sap molt greu, ho sou per què sóc demócrata, però com a demócrata no tindreu el meu vot. Sincerament, no sou un president creïble i vos, per més inri, sabeu perquè.