El JO absolut

En la història desenvolupada en el  temps res és absolut, tot és relatiu. Però el concepte és una realitat. Una realitat que diferencia entre alló que és temporal i la possibilitat de l’atemporalitat, que acostumem a definir com eternitat. Personalment  em fascina el fet de que la humanitat inclogui aquest concepte en el seu vocabulari. Forçosament ha de tenir sentit i explicació. Una de les realitats que em porten a acceptar la seva veritat és el comportament humà que des de els temps prehistòrics certes persones s’autoatribuexin la competència de ser déus. L’autodefinició de divinitats històriques és una realitat que em porta a la conclusió que sense l’existència d’un Déu etern no seria possible el desig de déus temporals. I si analitzem el curs de la història ens adonarem de la continuitat d’aquest fet. El concepte de ser déu és un concepte tan excepcional que esdevé imprescindible per l’assoliment del poder. I malgrat l’ateïsme dels nostres dies negant la paraula, els fets la confirmen. No es declaren déus, perquè no es porta la religió, però si actúa amb formes de poder absolutista amb l’embolcall de la democràcia. En realitat, una  gran hipocresia de la història. Sortosament hi ha moltes persones que es declaren atees de paraula, però de fet demostren la seva realitat, perquè són persones dignes, creïbles justes i solidàries. Són persones del poble, no del poder. La política professa el  jo absolut basat en un argument temporal com és la llei, que sempre ha estat i continuarà sent efímera, convertint-lo en la justificació de negar la dignitat de massa persones. No accepten la divinitat per sentir-se alliberats a l’hora de precessar imatges divines, com és cada ésser humà. Els éssers humans no són absoluts però tenen projecció absoluta i el poder dels humans ho nega per tenir les mans lliures per portar a terme les seves idees religioses que practiquen mentre afirmen que no hi creuen. Negar la projecció absoluta de l’ésser humà és pervertir la història per negar-li el seu procés de progrès. El progrès no és possible sense la veritat d’un desig de projecció indefinida cercant la infinita. I aquest procès el nega el déu de la història del segle XXI ussurpat per l’economia. La gran economia, com ho demostra la imatge de la humanitat actual, ha esdevingut la gran enemiga de les persones, divinitzant-ne unes poques dignificades pel seu poder i condemnant la gran majoria a la indignitat. S’està pervertint la realitat de l’ésser humà creat a la imatge divina. I és precisament aquesta concepte, que desde la pobresa i la senzillesa, em porta a defensar la projecció a l’absolut etern de la humanitat. Em moc en el món del misteri que la ciència no pot demostrar,  tampoc negar però que els seus descobriments ens hi apropen amb l’existència de genis que amb les paraules neguen perquè no ho poden demostrar però que els fets ens diuen que en aquell geni hi opera un misteri que explica la seva grandesa humana i científica. Humilment, però convençut, confesso que la gran Constitució de la humanitat és l’evangeli de Jesucrist. Si no existís seria necessari inventar-lo.