Les lliçons de la història són per estudiar-les

No hi ha cap procès històric que directament o indirecta no hagi patit problemes. El seu desenvolupament ple d’obstacles assoleix els seus objectius d’acord amb les relacions “pensaments i sentiments”. Per una banda la intel·ligència i per l’altra la passió. La superioritat d’una o altra hi incideixen amb força. La realitat demana una racional entesa. La lógica del raonament és imprescindible. Senzillament vol dir que quan la passió proposa un objectiu, si la intel·ligència el considera vàlid, es portarà a bon port. Si pel contrari no l’aprova, es genera el conflicte. I en política aquest problema no és nou, per freqüent. Quan un dels oponents és bàsicament sentimental i l’altre és més equilibrat el problema es complica per les decissions del més fort políticament i es multiplica per la manca de diàleg. I comença la guerra bruta, que no s’acabarà sense la intervenció de tercers. Francament, és el conflicte Espanya- Catalunya. Sortosament la llum de l’esperança d’una solució creïble ha començat a sortir per l’horitzó de la història i favorable a Catalunya. Però la lògica intel·ligència haurà de fer molt de camí encara. Les lliçons hi són, cal estudiar-les i portar-les a la pràctica. Comença el joc dels alumnes aplicats. Voler. I en la política espanyola aquest voler té un no. És difícil reconèixer els errors, que se n’han fet i molts. “Cada fraile que tome su vela” diuen a les Espanyes. No és un mal consell. La llum és necessària per descobrir la veritat. I la veritat està en els drets dels pobles i de les persones. Quina és la capacitat d’intel·ligència dels drets? Quan un dret és superior a la llei? Quan la llei és verídica i creïble? La veritat de la centralitat històrica inclina la balança. I el subjecte de la història és l’ésser humà per conseqüent en ell rau la centralitat. Posar-la en la llei o en el diner és contrari a natura i la porta oberta als conflictes i a les manipulacions. La política del segle XXI no és cap exemple de credibilitat per la seva veritat. I en aquest ambient, quin joc hi tindrà el problema català?  Ha començat un joc entre tres. Un joc  democràtic que ha de posar en evidència davant el món la filosofia política d’Europa. I ho ha de fer perquè el problema català ha desvetllat les mancances i febleses d’un poder polític que perd credibilitat i força davant d’altres potències mundials que emergeixen i si Espanya vol ser un model democràtic convincent en el procès històric de la humanitat ha de fer un seriós reciclatge en el seu organigrama i adequar-lo a les exigències de la humanitat. La història camina, encara que lenta, cap el poder dels pobles. I aquesta lliçó els independentistes catalans la tenim molt apresa i assimilada. Òbviament es la filosofia dels drets humans que totes les instàncies polítiques, religioses, econòmiques, culturals i socials estan obligades a seguir. És la lliçó de Catalunya al món. Així ho veig i així ho entenc i defenso.