LA MIRADA DEL BISBE NOVELL

Una mirada dominada per la melangia d’una persona que se sent immersa en un mar d’unes ones indefinides incòmodes en un horitzó oblidat per la llum solar. Una mirada confusa insegura del seu entorn i enverinada per la llunyania d’un futur. I en aquesta mirada s’hi intueix una pregunta que espera la resposta del perquè. És remordiment d’una existència esgarriada? És un sentiment disconforme amb la decisió que canviarà la seva vida? La mirada és un desig o un turment. La intensitat que manifesten els ulls denota el desig de superar el turment de la incomprensió aliena i el turment d’un possible fracàs. Fracàs que suspèn l’ahir i tem el demà. Intueixo que el seu estat d’ànim el que ha estat, el que és i el que vol ser. Una inseguretat en el futur en veritat. I endevino una mirada mancada de llum per una realitat humana en contradicció amb la veritat religiosa. Em fa pensar en la recerca d’una identitat fracassada en la post-veritat que mena a la secularització basada en una filosofia d’un humanisme que busca conjugar la fe amb una llibertat defensora d’un amor de relacions humanes. Possiblement el turment ve provocat per el desig d’un humanisme que se sent mortificat per una vida religiosa que ha limitat la realitat dels sentiments íntims humans. La transcendència humana en el marc de realitat del temps dominada per la intransigència del tot s’acaba se sent descontrolada pel desig de l’infinit i acaba difosa en un més enllà de la vida no hi ha res. La persona dominada per aquests sentiments sent que tota la seva grandesa es torna només pols. És la lluita de l’esperit amb la matèria. Passar d’autoritat de projectes divins a simple ser de futur de matèria forçosament ha de crear un sentiment humiliant de petitesa i de pèrdua d’una realitat que es transforma en eternitat. La mirada del bisbe Novell em fa pensar en la pena que va patir Sant Pere i a la vegada en l’alegria que li desitjo al bisbe, quan Jesús recordant-li les seves tres negacions li pregunta tres vegades si l’estimava. M’agradaria que la mirada angoixada i dubtosa esdevingués lluminosa com el sí de Sant Pere. M’és molt difícil no creure que l’angoixa del bisbe la provoca la veritat de l’amor. L’amor hi és, però quin? El dubte fa patir.