EL CENTRALISME EN POLÍTICA, DEMAGÒGIA DEMOCRÀTICA

 

He arribat a la conclusió que el centralisme és el pitjor enemic de la democràcia. M’ho està demostrant la política del PSOE i del PP no només en relació amb Catalunya sinó també amb la ciutadania espanyola. Dissortadament actua com una pandèmia sembrant el desconcert, essent-ne un perillós exemple el president dels EEUU d’Amèrica, Trump. La guerra, l’argument solapat hipòcrita per defensar la pau. La mort està a l’ordre del dia. Ben reflexionat es deu a les polítiques que centralitzen tot el poder, dictatorials i democràtiques. Centralisme inhumà com les declaracions que he escoltat del General Monzón en relació amb Catalunya. I penso que són molt greus i encara ho seran més perquè el govern democràtic mirarà cap a una altra banda com ja ens hi té acostumats. Francament la política espanyola no ofereix garanties quan s’escolten les intervencions dels partits més atents en l’assoliment de poder que en debatre democràticament els problemes de governabilitat. Em pregunto: què vol dir governabilitat. No és la tranquil·litat dels governants perquè tenen les espatlles ben protegides i amb centralisme recolzat per la força armada es creuen deus i els altres són esclaus. No és el mateix centralisme que centralitat. En política, com el nom exigeix, la centralitat són les persones que atorguen el poder perquè defensi la seva llibertat. Malauradament per els polítics la llibertat és la butlleta que els hi dona el poder i si el votant no és de la seva corda poden fer-ne el que volen i massa sovint el maten. És la història dissortada i dominant. És lamentable que en ple segle XXI els ciutadans posin en dubte la credibilitat de les institucions de poder. I aquesta circumstància a casa nostra i a l’estat espanyol és norma. La naturalesa, que és pedagoga i mestre, està posant en evidència la qualitat humana i solidària del poder amb la covid-19. I un dels desencerts és el centralisme. I quan dic centralisme, no em refereixo només a la política, que sí, sinó al fet que no s’exerceix una pedagogia de confiança a les persones. El poder polític no és educador, més aviat des-educa. Pregunto, quin efecte tenen les multes? Les sancions sense pedagogia sempre són insociables. Un exemple: un restaurant que serveix un dinar a mes de deu persones i totes compleixen en la lluita contra la pandèmia, perquè ha de ser sancionat? Les actuacions polítiques contra-pedagògiques sempre provoquen desordres. La pandèmia demana una política en la que el ciutadà sigui el centre de la convivència, no l’explotat. És veritat que caminem vers un món millor però en el camí qui hi sembra els rocs i obstacles. El poble senzill i honest ho té molt clar, per això no té prou confiança en la política i en la justícia. El primer pas per a la pau l’han de donar els governants i els jutges. Els governants i jutges no són la centralitat, ho és el poble.