IMMUNITAT LEGAL

La immunitat és una incapacitat de contraure una malaltia física, psíquica, legal i moral. En l’ordre físic i psíquic aquesta condició esta sotà el control de la sanitat, control necessari perquè sigui verdadera, no suposada. Però en l’ordre moral i legal, qui pot declarar immune a una persona en relació amb la responsabilitat dels seus comportaments? Cap autoritat humana pot declarar exempte de responsabilitat i culpabilitat quan s’escau. La responsabilitat i la corresponent culpabilitat cau en el  subjecte, sigui un esclau, sigui l’emperador o el Papa de Roma. Avui que tant es parla de corrupció, possiblement se’n parlaria menys si no existissin tans aforats i immunes parlamentaris. És, per a  mi, una irresponsabilitat política l’existència d’aquesta figura legal. Es diu que són uns deu mil els aforats actuals existents a Espanya. Més d’un dels subjectes aforats están sota sospita legal. I alguns condemnats. És necessària aquesta figura en una democràcia quan una de les seves normes fonamentals és el respecte?. Acceptar ser aforat és un primer pas per burlar la llei. És veritat que entre els aforats hi ha gent digníssima, però també n’hi ha que ocupen indignament el seu càrrec. La presumpció d’innocència és un dret i un deure, segons d’on es miri, però dissortadament és també una porta falsa per amagar males formes. I quan en un país com Espanya es reconeix i es confessa que pateix un grau considerable  de corrupció, no seria convenient suprimir paranys, com pot ser i és l’aforament? La responsabilitat davant la llei és de la persona com persona, no com polític, governant, president de govern o rei, aquests títols no eximeixen, més aviat, exigeixen honradesa, honorabilitat, veracitat i justícia. I aixó és capacitat de la persona, no del títol i vivim en un país que els títols reben massa exempcions perquè el càrrec és de responsabilitat.¿?. Deixa de ser persona un rei per merèixer dispenses d’immunitats? És lamentable ser ciutadà d’un país on els seus dirigents han acumulat riqueses que abans no tenien i es presentaren a responsabilitats polítiques sota una filosofía  que no combrega amb conductes de milionaris que ostenten avui. Dissortadament la política de la pell de brau, avui, només té un governant, el diner i aquell que més n’assoleix mereix tots els honors i quan acaba el seu mandat a corre cuita a immunitzar-lo. On es compleix la igualtat davant la llei? La democràcia no és aixó. Sortosament cada dia es van coneixent més casos de corrupció i sorgeix algun partit que posa la por al cos dels grans. Benvingut siguin sempre i quan no s’aparti de la justícia i de la veritat. Perquè aquesta és la por de la gent, convençuda que quan arriben al poder tots són iguals. La societat avença, és veritat, no tant com molts voldriem, però aquests avenços sembren la por al cos dels polítics egoïstes i corruptes. Hem de treballar perquè l’avenç no s’aturi i el poble gaudeixi una convivència digna. Per assolir-ho és indispensable que tots els ciutadans siguem justos i veraços.