ARA ÉS L’HORA. Units per un país nou

En la història de la humanitat, la formació de models de convivència és una constant en moviment basada en el progrès. Anar contra la corrent palesa una malaurada manca d’observació de la societat, agreujada per una interpretació, si es fa, sovint esbiaxada. La naturalesa, no oblidem que l’home i la dona són naturalesa, no éssers aliens, i com a tals están sotmesos a les seves lleis, és la realitat més fidel aa la llei. Els canvis han obeït a lleis, algunes antinatura, al llarg de la història d’acord amb cultures dominants de diferent signe. Massa sovint ha estat la guerra, signe màxim de la violència, algun altre matrimonis de conveniència política o económica i sembla ser que a ple signe XXI els signes haurien de ser  democràtics. Dissortadament, aquests signes, a la pell de brau no ho són. Són violents emparats en la llei interpretada poilíticament. És humanament incomprensible que una llei tingui diferents interpretacions d’acord amb interessos. Com és incomprensible que un treball, resultat d’un estudi aprofundit de persones especialistes, sigui menystingut per polítics que amb el seu comportament demostren quin és el nivell de la seva democràcia i el concepte de la justícia. Ambdós són bons nomès quan afavoreixen els seus egoísmes personals i polítics. La raó ens la dóna, la manca voluntària de diàleg. Es veuen derrotats davant la consigna ARA ÉS L’HORA, UNITS PER UN PAÍS NOU. Independentent de veus, penso que involuntàriament discordants per les presses, el procès és intel·ligent, raonat i legalment té el suport de la Constitucció. I pels que no volen la independència aquest suport és fatal. I per aixó els subterfugis minoritaris els volen convertir en arguments principals. Hi ha violències legals, són aquelles que es fonamenten en la política per interpretar-les, que són més mortíferes que les violències de les armes. Matar l’esperit d’un poble és tan criminal com matar físicament la seva gent. I en una democràcia, sovint es vol donar-ne imatge, amb violències suposadament culturals com poden ser interpretacions interessades de la llei. Però hi ha una llei irresistible, la veu del poble. I en la situació present a Catalunya aquesta veu cal manifestar-la el dia 11 de setembre en la magna manifestació i el dia 9 de novembre votant majoritàriament, millor tots, els catalans. Anar a una manifestació, algunes persones per problemes físics o de malalties no poden, però votar, sí. Si el dia 11 de setembre els manisfestants són dos milions, el dia 9 de novembre han de ser-ne tres. Ara és l’hora, units per un país nou.