MANIPULACIÓ DE L’ESPORT

L’esport és una actitud de llibertat. Rau en la capacitat d’escollir que té la persona. És una decissió: vull ser esportista aficionat o professional. Quan l’afició es converteix bàsicament en una trampolí per a la professió hi comencen a actuar les manipulacions. Manipulacions de diner i de poder. És veritat que entre els esportistes professionals també s’exerceix la llibertat. La base de la manipulació la trobem en el fet que l’esport si la persona que, aconsella no és un pedagog bon psicòleg, pot esdevenir una compradora de dominis, esclavitzant amb la llaminadura d’aconseguir molts diners. Sortosament força modalitats esportives han esdevingut amb el professionalisme creadores de llocs de treball. Però aquests llocs de treball no són sempre reiexits. També n’hi ha d’excessivament ben pagats i de pagats gairebé miserablement. I aquí hi entra l’argument de l’oferta i la demanda i el de la qualitat esportiva. L’esport com configurador social ha esdevingut una eina en mans del gran capital per crear dintre de l’esport diferències de classe, uns molts rics, altres regular, uns pobres i també els que tenen treballs per subsistir. I aixó és la gran manipulació de l’esport que en fa el diner. Però en aquesta vessant hi juga un punt que jo no puc acceptar. Un nombre molt considerable de persones que no gaudeixen d’un estatus social no massa digne aplaudeixen i són fans d’aquesta política esportiva multimilionària. Incomprensible. Aquest comportament social actua d’agent pacificador com si les diferències fossin una consequència natural quan són resultat de la cultura humana. I aleshores el món, diguem-ne civilitzat, s’omple de satisfacció quan la FIFA comenta que els campionst del món del Brasil van arribar televisivament a mil milions de persones quan en realitat sis mil milions per pobres no en van poder gaudir. És culpa de l’esport per l’esport? No. Culpo a la política, a la religió i a l’economia. No es serveixen de l’esport per fer convivència mundial en pau, no es serveixen de l’esport perquè sigui un treball ofert a tot el món, no es serveixen de l’esport perquè les virtuts socials naturals siguin una realitat arreu i no se’n serveixen perquè és més fácil i còmode manipular-lo a benefici propi. Valorar econòmicament la qualitat d’una persona perquè té un do especial per fer gols hauria de ser normal en una organització de convivència normal per a tothom. Té més valor xutar una pilota amb un efecte especial que no pas el descobriment d’una eina que donarà feina a molta gent o el d’un medicament que guarirà a molts malalts? Mentre les classes socials humils juguen a futbol en prats de pastura de remats d’ovelles o vaques amb il·lusió d’una vida més digne mitjançant el futbol, les classes socials més altes economitzen l’habilitat esportiva d’una persona, a tot estirar d’una familia, i la feina del nou futbolista milionari no millora el nivell de vida del seu poble. Se’m dirà que alguns esportistes creen fundacions benèfiques, ho aplaudeixo, però quina acaba essent la raó última? Sóc un enamorat de l’esport, però de l’esport com configurador d’una societat en pau, pacífica i amb un nivell de vida digna d’acord amb les lleis de la naturalesa. No critico que els esportistes guanyin diners, critico que la pràctica esportiva no sigui un nivellador d’igualtats socials. Si estudiem les doctrines desenvolupades al llarg de la història hi trobarem la solució, fins i tot en El Capital de Karl Marx i en la filosofia d’Engels. No diguem en la filosofía hindú i d’una manera especial en l’evangeli. On s’han abeurat els redactors de les lleis actuals que porten a la humanitat a un desastre mundial? Potser cal reciclar-les. En el fons del fons també són culpables de les manipulacions esportives.