L’esport és una actitud de
llibertat. Rau en la capacitat d’escollir que té la persona. És una decissió:
vull ser esportista aficionat o professional. Quan l’afició es converteix
bàsicament en una trampolí per a la professió hi comencen a actuar les
manipulacions. Manipulacions de diner i de poder. És veritat que entre els
esportistes professionals també s’exerceix la llibertat. La base de la
manipulació la trobem en el fet que l’esport si la persona que, aconsella no és
un pedagog bon psicòleg, pot esdevenir una compradora de dominis, esclavitzant
amb la llaminadura d’aconseguir molts diners. Sortosament força modalitats
esportives han esdevingut amb el professionalisme creadores de llocs de
treball. Però aquests llocs de treball no són sempre reiexits. També n’hi ha
d’excessivament ben pagats i de pagats gairebé miserablement. I aquí hi entra
l’argument de l’oferta i la demanda i el de la qualitat esportiva. L’esport com
configurador social ha esdevingut una eina en mans del gran capital per crear
dintre de l’esport diferències de classe, uns molts rics, altres regular, uns
pobres i també els que tenen treballs per subsistir. I aixó és la gran
manipulació de l’esport que en fa el diner. Però en aquesta vessant hi juga un
punt que jo no puc acceptar. Un nombre molt considerable de persones que no
gaudeixen d’un estatus social no massa digne aplaudeixen i són fans d’aquesta
política esportiva multimilionària. Incomprensible. Aquest comportament social
actua d’agent pacificador com si les diferències fossin una consequència
natural quan són resultat de la cultura humana. I aleshores el món, diguem-ne
civilitzat, s’omple de satisfacció quan la FIFA comenta que els campionst del
món del Brasil van arribar televisivament a mil milions de persones quan en
realitat sis mil milions per pobres no en van poder gaudir. És culpa de
l’esport per l’esport? No. Culpo a la política, a la religió i a l’economia. No
es serveixen de l’esport per fer convivència mundial en pau, no es serveixen de
l’esport perquè sigui un treball ofert a tot el món, no es serveixen de
l’esport perquè les virtuts socials naturals siguin una realitat arreu i no
se’n serveixen perquè és més fácil i còmode manipular-lo a benefici propi.
Valorar econòmicament la qualitat d’una persona perquè té un do especial per
fer gols hauria de ser normal en una organització de convivència normal per a
tothom. Té més valor xutar una pilota amb un efecte especial que no pas el descobriment
d’una eina que donarà feina a molta gent o el d’un medicament que guarirà a
molts malalts? Mentre les classes socials humils juguen a futbol en prats de
pastura de remats d’ovelles o vaques amb il·lusió d’una vida més digne
mitjançant el futbol, les classes socials més altes economitzen l’habilitat
esportiva d’una persona, a tot estirar d’una familia, i la feina del nou
futbolista milionari no millora el nivell de vida del seu poble. Se’m dirà que
alguns esportistes creen fundacions benèfiques, ho aplaudeixo, però quina acaba
essent la raó última? Sóc un enamorat de l’esport, però de l’esport com
configurador d’una societat en pau, pacífica i amb un nivell de vida digna
d’acord amb les lleis de la naturalesa. No critico que els esportistes guanyin
diners, critico que la pràctica esportiva no sigui un nivellador d’igualtats
socials. Si estudiem les doctrines desenvolupades al llarg de la història hi
trobarem la solució, fins i tot en El Capital de Karl Marx i en la filosofia
d’Engels. No diguem en la filosofía hindú i d’una manera especial en
l’evangeli. On s’han abeurat els redactors de les lleis actuals que porten a la
humanitat a un desastre mundial? Potser cal reciclar-les. En el fons del fons
també són culpables de les manipulacions esportives.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada