LA SOLIDARITAT EN MANS DE LA POLÍTICA

Art.2 de la Constitució Espanyola: “ La Constitución reconoce y garantiza la solidaritat entre ellas (nacionalidades i regiones)”.

Qué és la solidaritat i què entenen els polítics per solidaritat. Per la seva forma gramatical solidaritat és el resultat d’una acció que fa a les persones solidàries. En la societat actual consisteix en l’assoliment d’un  desenvolupament sostenible que es basa en les necessitats personals, en l’equitat (igualtat de deures i drets) i en el futur (no perdre la sostenibilitat). En el món de la política dóna la impressió que tota la solidaritat se centra en el diner. Òbviament que l’economia ha de ser solidària però hi ha altres accions també, malgrat que algunes no es poden dur a terme sense el diner. Fent un incís, se sent sovint, sobre tot a polítics del PP, que els que paguen impostos no són les autonomies sinò les persones de les autonomies. Perfecte i com anell al dit. Per tant perquè una col·lectivitat sigui solidària han de ser solidaris tots els ciutadans, des d’els més respresentatius fins els més humils. La solidaritat económica per tant ha de respondre a totes les necessitats bàsiques indispensables per a una vida digna de tots els ciutadans, en el nostre cas d’Espanya. I a l’exerccici d’aquesta solidaritat hi están obligats des d’el rei al més humil dels ciutadans, per exemple aquell pobre empressonat perquè robà per mantenir la seva familia. I per començar comprovem que la solidaritat no existeix en el repartiment de  la riquesa. La Constitució en l’art. 2 ho diu ben clar. Els responsables són els governants escollits pel poble. La situació de la pobresa actual a la pell de brau és una acusació directa i clara contra la política económica dels governs, tant el de l’estat com els de les autonomies, els consells comarcals, les diputacions i els ajuntaments. La solidaritat nomès la practiquen les persones i la dignitat de la vida nomès la pateixen les persones. Conseqüenment totes aquelles persones que amb el seu comportament no col·laboren d’acord amb les seves possibilitats a un desenvolupament sostenible són culpables de delictes contra la societat. Fer-ho complir és deure dels polítics. Gaudir de sous i prebendes milionàries quan persones de la teva col·lectivitat es moren de fam és un crim contra la solidaritat. No actuar amb la llei natural i positiva contra fortunes desorbitades i contra responsables de l’empobriment de moltíssimes persones és desobeïr la llei de la democràcia avalada per la llei natural. I en aquest sentit Espanya no és solidària perquè massa persones, polítics i financers no compleixen els seus deures. El deure dels polítics rau en vetllar perquè totes les institucions solidàriament, en una paraula siguin solidàries, però si no ho són els seus membres és predicar en el desert. El polític incapaç de fer complir els deures solidaris de les institucions ecònòmiques no mereix ocupar cap càrrec de responsabilitat per inconstitucionalitat perquè l’autoritat és solidària si el benestar el gaudeixen tots els súbdits. És un tema d’una filosofía molt profunda que Marx, autor d’El Capital tenia molt clara. El problema fou que als teòrics del capitalisme no els interessava estudiar compartint on rauia l’equilibri entre les dues tendències econòmiques i així va el món, amb un comunisme desprestigiat malgrat que el món li deu molt, i un capitalisme supervalorat responsable de la misèria  mundial. La democràcia a Europa no existiría si no haguès existit el comunisme. En una paraula, la responsabilitat de la política va més enllà de la qúestió económica si no volem que la paraula solidaritat de la Constitució sigui lletra morta. Hi entren molts temes, també el del dret a decidir.