La vida presenta semblances que, sovint, esdevenen ironies de
la història. Comparar les errades d’un futbolista amb les d’un poilític,
possiblement, semblarà una bajanada i fins i tot una estupidesa. No es tracta
d’igualar faltes sinó d’analitzar tractaments. És obvi que una errada política
és meu greu que no pas una de futbolística per les consequències socials que
produeixen. Però hi ha una circumstància que les fa força semblants. La
magnitud mediàtica d’ambdues i el comportament de les institucions que les
judiquen. Donar a una mossegada la magnitud que la FIFA li ha donat com si es
tractès d’un crim de lesa naturalesa, demostra capacitat marginadora de
manipular la llei esportiva. La falta de Luis Suàrez, mereix una sanció, sí,
però no un càstig desmesurat que ridiculitza per contrapartida al legislador.
S’ha posat la veu en que s’ha de donar sensació de rectitud i justícia i que la
sanció ha de ser exemplar, però sovint no és exemplaritzadora perquè hi juguen
valors econòmics i socials que sovint el
poder no tè en compte. Per què la comparo amb la de Jordi Pujol? Senzillament
perquè les lleis existents no són socialment creïbles i sovint partidistes. En
referència a la falta de Jordi Pujol, que mereix una sanció justa d’acord amb
la veritat contrastada dels fets, el comportament de les institucions
polítiquess, judicials i socials han creat un ambient d’una gravetat extrema i
de la mateixa manera que la FIFA ha sancionat a Luis Suàrez amb precipitació i
desmesura, el tema de Jordi Pujol es tracta percipitadament i crec que també
amb desmesura. Tinc fe en el veridicte de la història i així ho espero. La
legislació de la FIFA ha sanccionat una
falta greu, sí, però n’ha passat per alt moltes de més greus i podriem pensar
que la corrupció política esportiva ho té previst, d’acord amb la imatge del
jugador i de l’equip en el que juga. Amb Jordi Pujol succeix quelcom igual. No
es tracta d’amagar culpes, es tracta de que la justícia sigui verídica en tot i
no es criminalitzi a uns sí i a altres no. És molt lamentable el rídícul de la justícia
i no desitjable però hi ha situacions, i actualment la democràcia espanyola en
va plena. Una circumstància del cas Luis Suàrez em complau i m’agradaria que
s’apliquès en el cas Jordi Pujol. Tothom reconeix la vàlua esportiva del
jugador i al voltant d’aquest concepte s’actua perquè una falta no ha de matar
esportivament a ningú. Penso que Jordi Pujol es mereix un tractament similar.
No s’ha de matar políticament a la persona sinò la llei, al sancionar-la, ha de
procurar no perdre els valors polítics, no perdre la persona. Estic convençut
que els valors humans de Jordi Pujol no es perderan. En parlarè en un altre
article. No posem tot el pes en el diner. Però alló que sí cal comprovar és la
licitud de molts acusadors, la veracitat i licitud de la llei actual i la
necessitat de valorar la capacitat de reciclatge de les persones i de les
institucions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada