La Constitució i les llengües oficials.

Diferència entre el text de l’article 3 aprobat i l’esmena presentada per Lluis M. Xirinacs. Una vegada més es comprova  visió històrica i com la realitat, sovint, desvirtúa el camí. El text de la Constitució diu: “1.- El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo i el dret d’utilitzar-lo. 2.- Les altres llengües d’Espanya seran també oficials en les seves comunitats autonòmiques d’acord amb els seus respectius estatuts. 3.- La riquesa de les diferents modalitats linguïstiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” L’esmena presentada pel Senador Xirinacs: “Les llengües oficials de la Confederació seran aquelles que siguin oficials en cada Estat. Cap ciutadà no està obligat a conèixer sinó les que depermini la seva Constitució Nacional”. Òbviament que els dos punts de l’article 3 xoquen frontalment amb l’esmena de Xirinacs, per una raó molt simple, corresponen, article i esmena, a dos models polítics molt diferents. L’esmena de Xirinacs hauria evitat la confrontació actual. Però la problemàtica, a partir d’aquest primer concepte, continua amb algunes contradiccions. Abans de continuar el meu comentari, parem esment en com comença, Xirinacs, la defensa de la seva esmena davant els senadors:”El text parteix d’un error bàsic: el poble està al servei de l’estat, enlloc de ser l’estat que serveixi el poble.Una vegada més un principi antidemocràtic i dominador. Són els pobles els que posen condicions perquè tot poder emana del poble.” La defensa d’un estat confederal, en la ment de Xirinacs, es basava en el respecte a la persona que en ella mateixa és un model de col·lectivitat. Aquest respecte té un principi regulador de la convivència, les decissions no són imposades per la força, la que sigui, sinò perquè són fruit de la reflexió, neixen de l’interior de la persona i mitjançant el diàleg amb altres persones es conforma la col·lectivitat. L’article 3 de la Constitució, actua a l’inrevès, vol modelar com ha de ser la persona, imposa com ha de ser i a continuació cau en la contradicció d’una imposició que és un deure i un dret, saber és un deure, usar el saber és un dret. És a dir que la persona pot emprar un llenguatge que no sigui el castellà. Aquesta contradicció en l’esmena de Xirinacs no hi és perquè el redactat de les lleis neix del respecte a la voluntat del poble, no del poder. Em crida també l’atencció el punt 3 de l’article. Les diferents llengües són una riquesa “objecte d’especial respecte i protecció.” Una  demostració més de com la llei no s’aplica igual a tothom. Quin respecte té l’estat amb la llengua catalana quan governants del PP a València i Mallorca la maltracten i quan des d’el ministeri d’educació es dicten disposicions que entorpeixen el coneixement del català? La política linguïstica no és un bon exemple de compliment de la llei i menys actualment quan s’omplen la boca de la llei davant de tot. Amb l’esmena del Xirinacs la llei actual és objecte d’esmena perquè aquesta és voluntat popular. No cal la voluntat de tots els ciutadans de l’estat, perquè les diferències culturals generen necessitats diferents que per a una comunitat són indispensables i per altres no. Des d’el meu parer, la manera com no es compleix l’article 3 de la Constitució és motiu suficient per una esmena i molt més quan un col·lectiu de milions de persones amb una cultura universalment contrastada ho demanen. El negar-se a voluntats populars és motiu natural i legal d’independència. La llengua, exponent màxim d’un poble i la seva cultura, mereix el respecte de la seva legalitat i llibertat.