LA INDISSOLUBLE UNITAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA

L’article 2 de la Constitució Espanyola diu: “ La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i a la solidaritat entre elles.”

Per començar m’és difícil acceptar la legitimitat de la paraula “indissoluble” i també de la paraula “unitat”. En la filosofía de la Constitució és compren que es necessiten l’una a l’altra. Però qui és el subjecte que es declara indissoluble i unitat? No em direu que és la geografía, perquè aixó seria una demostració de manipulació de la història. La capacitat de decidir la indissolubilitat i la unitat només la tenen les persones i elles per raons de convivència, econòmiques, culturals, organitzatives, decideixen  el model de col·lectivitat. És veritat que la geografía és un element necessari però no definitori. En temps dels romans la divisió era molt clara, dividint la península en dues zones ben marcades, la terraconense, que equival a Catalunya, i la resta era Hispània. La raó geografía no ha estat mai decissiva per definir Espanya. La nació espanyola tal com es coneix avui va començar l’any 1714 amb Felip IV. El concepte, pretesament democràtic d’ “indissoluble” té els mateixos anys d’història que l’actual Constitució. Lo qual demostra que les variants històriques són una constant en l’organigrama del model de convivència humana. En un ordenament social democràtic, com es preten, els canvis són fets històrics que depenen de la voluntat de les persones. Dissortadament en la formació dels pobles ha predominat massa el domini de la violència amb la victòria de les armes, seguida per la voluntat dels guanyadors d’aniquilar el poble vençut i en el cas de Catalunya aquesta intencionalitat es clara perquè s’havia d’aconseguir sense que es notès l’objectiu, objectiu que, malgrat el que se’n vulgui fer creure, encara continua i es compleix. La paraula “unitat” comporta dos conceptes diferents però no antagònics. “Unitat” té sentit mesurador, unitat monetària, unitat de pes, unitat en el tot, és a dir, individualitat, i l’altre sentit és el d’actuar en conformitat per assolir els mateixos objectius, col·lectivitat. Actuar junts com si fóssim un. Aquests dos conceptes es manipulen descaradament en l’exercici polític de la pell de brau, perquè alló que és indissoluble se separa a tots nivells començant per sembrar l’odi entre els components, que suposadamnent haurien de viure units, des de les altes estances del poder, per exemple quan es recolzen i no es prohibeixen les campanyes contra els productes catalans i no es vol ni parlar d’un dret com és el de decidir. Els catalans no van decidir lliurement formar part d’Espanya, ho van decidir les armes. El catalans, i la resta d’espanyols, no van decidir lliurament la Constitució, la proba és que, quan ha calgut, s’ha modificat sense consulta, com és el cas de l’apartat 2 de l’article 13, modificat per les Corts Espanayoles el 22 de juliol de 1992 i l’article 135 modificat el 2 de noviembre de 2011. I questes modificacions no foren per unanimitat dels congressistes,(no demostraren unitat), per consequènt una voluntat majoritària dels ciutadans d’una nacionalitat, que com diu l’artilce 2, la seva autonomia será garantida, hauria de ser respectada i acceptada perquè actúen dintre de la normativa constitucional. En una paraula, amb la Constitució a la mà i amb el recolzament bàsic del dret natural, Catalunya té dret a decidir el seu futur el dia 9 de Novembre de 2014.