LA RELIGIÓ PER LA PAU

Existeix un corrent acusador de la religió com fomentadora de la guerra i a fe que els fets li donen la raó. Però què es la religió? En aquest tema s’acostuma a saltar d’un extrem a l’altra. Òbviament que una mirada a les religions del món desconcerta. Però a la religió, com succeix en l’economia, li passa quelcom de semblant, quan el diner i el poder se n’apoderen, es corromp. És veritat, que a l’hora de decidir quina és la que més s’adiu a la pròpia personalitat no és fácil la decissió. La dificultat ve donada per l’educació rebuda i per trobar-te immers en una religió concreta. Hi ha contribuit el fet de ser imposada. I els conflictes, quan s’arriba a la plena llibertat, són contradictoris. Jo personalment tinc molt clar que aquella religió que no respecta els drets naturals de l’home i la dona no és religió. Aquella religió que per imposar-se fins i tot justifica la mort, no és religió. Hi ha moltes barbaritats que es fan en nom de la religió. I aquestes barbaritats aparten Déu de molts humans. Dissortadament, com una activitat humana que també és, per esdevenir religiosa de veritat, necessita, avui, el seu reciclatge. És veritat que se’m dirà que el subjecte de l’acte religiós és la persona. Però és veritat que tots els actes religiosos que se celebren poden considerar-se personals? Vull dir que siguin un acte que neix en l’interior del ser humà o bé es resultat d’una imposició. Molt sovint penso que alló que no se’ns ha ensenyat és a ser persona, que és la base per ser també religiós. M’explico, no se’ns ha ensenyat a trobar la religió en l’interior i se’ns imposa des de fora. I  crec, que aquí hi ha l’error, perquè el ser humà és també per naturalesa ser religiós i el no reconèixer-ho és antinatural. Davant de la problemàtica religiosa plantejada, avui dia, a la humanitat jo em pregunto: els programes educatius són tal com  aconsella la naturalesa? En una món on es parla fin s els descossits de globalització, com es contempla l’humanisme global, la persona global? En aquest globalisme tan escampat al vent, avui dia, s’està cometent el greu error de totalitzar una activitat, l’económica, minimitzant les altres, per exemple la cultura i no diguem la religió. Perquè la cultura i la religió són factors culturals que descobreixen la veritat i posen al descobert els egoïsmes. I arribem a la conclusió més universal que la culpa de la crisi actual la té el diner. Nomès faltaven les paraules del Papa Francesc a Corea del Sud acusant els religiosos que fan vot de pobresa i viuen com a rics. És una acusació d’abast universal. Massa sovint coneixem donatius de quantitats importants de diners amb  la pell d’ovella d’obres de caritat, quan en el fons, no tenen altra objectiu que aparèixer com models d’una societat justa, quan el seu comportament és injust. Vull dir que no s’han de fer obres de caritat? Alló que vull dir és que la caritat deixa d’existir on no hi ha justícia. El missatge evangèlic per la pau es bassa en la justícia i en la veritat. Aquest plantejament és el que m’inclina en consciència, no per imposició, a defensar-lo i procurar practicar-lo. Per aixó el cristianisme és la meva religió. No excloc la llibertat de ningú. Ser religiós és un acte de llibertat. Estic convençut, que la pau del món sense religió justa i verdadera no és viable.