EL DEURE DE SER PERSONES!

 Existeix una gran farsa mundial que castiga injustament a la persona i amb més malícia a la femenina. Hem escoltat les declaracions d’advocades basques sobre les vexacions sexuals  rebudes per part de les forces d’ordre públic. Francament denigrants. I més encara quan estaven beneïdes per l’autoritat judicial. Dissortadament la manca de respecte a la persona és una constant que s’accentua en relació amb les dones. I és més greu perquè ha estat i és una norma força acceptada pel masclisme en el poder polític, econòmic i cultural. Ha existit un cultura del cos femení com una joguina del plaer masculí. Sortosament la rebel·lió femenina ha alçat la seva veu fent valer els seus drets. Però em pregunto, és aquesta rebel·lió, defensa de la veritat del ser humà de la dona? La dona i l’home primerament son persones que es diferencien per l’estructura del cos i per sensibilitats. Els cossos tenen sentits humans i socials, i la psiquè també  aporta diferències de comportament. La persona, que és la realitat de la integració cos i esperit, s’integra a la convivència formant una unitat amb les diferències. Aquesta integració defineix la igualtat. La igualtat amb les diferències és el fonament dels drets humans de llibertat, igualtat i fraternitat. Les campanyes polítiques, econòmiques i socials posen l’accent en la igualtat en el nombre, igualtat de dones i homes en el govern, en les direccions d’empreses, etc. No crec que sigui aquesta la millor manera de defensar els drets de la persona. I defenso el dret de la dona a ser, per exemple, presidenta de l’estat. Penso que el dret s’ha de fonamentar en la vàlua personal amb les capacitats exigides per desenvolupar un càrrec. És la persona, indistintament de ser home o dona, sempre que la seva personalitat demostri la seva vàlua. No totes les persones persegueixen els mateixos objectius, perquè no totes les persones tenen els mateixos desitjos i pensaments. La intel·ligència i la racionalitat en l’exercici de la saviesa son la llançadora que catapulta a l’activitat. En aquest objectiu hi desenvolupa un protagonisme essencial la paraula plantejant objectius i els comportaments demostrant qualitat. En una paraula, la qualitat serà l’argument. I la base de l’argument la palesarà la dignitat. Ser persona digna és un deure i aquest deure palesarà si és vàlida o no per assolir l’objectiu que es proposa. Per exemple, en política no n’hi ha prou de ser militant d’un partit, perquè dissortadament l’experiència ens demostra massa sovint que pot més l’egoisme que la qualitat. Sense ser persona qualificada la convivència no serà mai pacífica.