No hi ha cap persona que al néixer sigui digna o indigna. Està neta d’imperfeccions i la seva netedat és el punt d’arrencada per assolir la perfecció total. Ha nascut lliure i una de les ensenyances que primer ha d’aprendre és l’exercici de la seva llibertat. El seu entorn és fonamental i l’educació imprescindible. Quan l’ésser natural és conscient de la seva veritat? Si fos possible una anàlisi en profunditat de la influència que rep en els seus primers anys un nou nat, segurament arribaríem a la conclusió del imperfectes que són els models formatius humans. Fem un salt i una ullada al tractament que al segle actual és fa de la paraula dignitat. És dona a la situació social de les persones, als alts càrrecs, a la gent de poder en l’àmbit que sigui, religiós, polític, cultural, econòmic quan la dignitat és una qualitat humana, i els títols s’han de merèixer amb la dignitat personal. Igual que els guardons. La història ens alliçona que molts no son merescuts. És comprensible honorificar comportaments com el de “los a por ellos”, com el l’ex-rei que es refugia en emirats àrabs? És veritat, dissortadament, que la paraula dignitat es manipula descaradament. Un dictador pot donar responsabilitat de poder a un torturador perquè és ¿digne? de la seva confiança. Una organització mundial que amb el seu treball deixa en la misèria a milers de persones és digne de rebre el vist i plau de l’autoritat política internacional. I això són fets actuals, de l’època dels avenços tecnològics. Què són la majoria de desnonaments, que deixen al carrer famílies que s’han quedat sense feina, per culpa, si ho analitzem racionalment, dels desnonadors? Perquè hi ha persones empresonades per delictes polítics indemostrables? I la societat respecta aquestes persones perquè la seva dignitat es fonamenta en la seva riquesa. Quina manera tan injusta de valorar la qualitat de les persones. I aquest tema em fa preguntar: com la humanitat ha arribat a fer del crim un valor? Perquè la criminalitat es mou amb una llibertat molt sofisticada? He arribat a la conclusió que l’argument de la força armada ho ha popularitzar. Dissortadament fabricar armes és un gran negoci per a massa estats. Malauradament l’educació és el negoci més devaluat. Fem una ullada als pressupostos estatals, quin és millor el de l’exèrcit o el de l’educació? Hi hauria tants atemptats criminals si l’armament no fos negoci i la cultura fos el més important? Per pensar-ho. I l’any 2020 , la natura ens demana que hi pensem amb la cobvid-19. Si la dignitat de les persones fos la centralitat de la convivència, que dissortadament no ho és i per molta diferència, la pandèmia potser no seria tan maligna. Pensem-hi: arguments de força física o arguments de dignitat. Personalment arguments de dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada