Un crim abominable i una corrupció beneïda

No he entrat a la xarxa per llegir els comentaris sobre l’assessinat de la Presidenta del PP de Lleó i, a la vegada, Presidenta de la Diputació, per què sóc contrari a moltes opinions, si se’n poden dir així, i perquè he decidit no capficar-m’hi. No aprobo les frases insultants contra la víctima, de la mateixa manera que condemno el crim, perquè tota mort provocada voluntàriament ho és. I mereix ser castigat. Però quan he volgut desentrellar-ne motius, els missatges “bochornosos” com diu el Ministre de l’Interior i algunes irregularitats, segons el meu entendre, malgrat permeses per la llei, poden provocar la irresponsabilitat criminal del moment i cometre accions que una ment racional evitaria. No és lògic acarnissar-se contra el criminal, però tampoc ho és ignorar que hi ha posicions socials que són una provocació i un insult a la societat i molt més en temps de crisi. Condemno l’autor/a del crim però acuso a la víctima de desleialtat social. En una época crìtica és una befa a la societat gaudir de salaris que el mèrit que tenen és pertànyer a un partit per poder viure de la política. Les notícies diuen que el sou de l’assessinada era de 79.800 €, quantitat que es duplicava pel fet de desenvolupar altres càrrecs públics. Quan aixó és produeix i la persona que en gaudeix, com sembla ser, ha retallat considerablement els ingresos del treball contrastant amb l’auto-augment dels seus en un 13%, es mereix aplaudiment o un judici just? Amb la llei a la mà no era possible perquè tot era legal. Un producte de la corrupció del sistema. Com també ho és el fet de pendre’s la justícia personalment. Un problema greu de justícia social i de justícia política. Si la llei diu que cada espanyol només pot cobrar un sou, per què amb subterfugis legals es pot duplicar? La distribució mundial de la riquesa és fruit de la corrupció i Espanya, dissortadament, també n’és un exemple. I en el camp dels polítics i grans capitals sembla, per els resultats, una  norma de consens tàcit, dissortadament en algunes circumstàncies beneïda per la religió, també la majoritària d’Espanya. El problema no se solucionarà perseguint les xarxes socials perquè aquestes denuncien l’orígen del mal. Lloar la responsabilitat social de la víctima en aquest cas també és “bocharnoso”. Quan els extrems es toquen és imprescindible buscar l’equilibri i l’eqjuilibri té un nom: justicia igual per a tothom. Reposi en pau la víctima i que els polítics treballin per eliminar la corrupció.