Catalunya, antic-nou estat europeu

Des de temps de l’imperi romà fins avui els límits geogràfics del pobles d’Europa han sofert moltes variacions per definir nous estats. Òbviament el concepte de nació amb dret a ser estat no sempre ha estat fonamentat en la mateixa filosofía i algunes vegades la filosofia ha estat la força de les armes. Els meus coneixements històrics no són massa profunds i científicament més aviat deficitaris però desde les invasions bàrbares de l’imperi Romà fins als nostres dies el mapa polític d’Europa li ha demanat al geogràfic continuats sacrificis. Un fet m’ha copsat fortament. L’intent de constituir un imperi sota l’empara del Vaticà, quan aquest feia i desfeia, nomenava i sancionava. L’imperi de Carlemang va ser un intent d’una Europa unificada que les avarícies personals van estroncar. Massa sovint, per no dir sempre, les armes han estat la filosofía constructora de fronteres. Qué, sinò, pretenia Hitler? I abans Napoleó? I en petit format, com va formar la seva demarcació Espanya? Agradi o no, Catalunya gaudí d’una situació d’estat amb reconeixement internacional, amb legislació pròpia, fins i tot amb parlament, un dels primers d’Europa sinò el primer. I ho va perdre per les armes. Felip V i el General Franco en són els responsables. Aquell antic estat europeu, anomenat Catalunya, té tot el dret històric  a ser un nou estat d’Europa i ho reclama amb la força de la democràcia basada en la filosofia del dret natural. Dret natural reconegut per la doctrina de l’Esglèsia Catòlica i d’altres institucions religioses de signes diversos. Amb la base d’una ferma filosofía, amb la voluntat del poble i amb la raó com arma-argumental s’aconseguirà la fita: Catalunya Indepèndent.