QUEIXAR-SE PER QUÈ TOCA…

Tenia raó Campoamor quan escrivia “todo es del color del cristal con que se mira”? Hi ha situacions, expressions i afirmacions que no són fruit de la racionalitat sinò de la conveniència política en temps electorals. Sòn formes il·lògiques per desacreditar el contrari. Sovintegen massa. Per exemple, l’espectacle viscut a Vilanova i la Geltrú contra el PP que segurament s’hauria evitat de seguir les instruccions dels Mossos d’Esquadra. Però, es necessitava un argument per desacreditar Catalunya. I es va trobar. I em pregunto: a qui preten afavorir una acusació com la del PP? A vegades penso que hi ha fets que fan olor de xamusquina. Jo els preparo perquè s’acusi al meu contrari. Es produeixen molts aldarulls en manifestacions pacifíques que no els hi trobo altra explicació que aquesta. És una d’aquelles qüestions que fan, perdoneu l’expressió, pudor i fàstig. I alló que és més lamentable per què es té una doble cara, i quan el contrari es queixa d’alguns contratemps se l’acusa de victimisme. Tota una contradicció perquè quan convè els hi va molt bé passar per víctimes. Hi ha fets que tenen un temps, quan toca. I aleshores són bons per uns i dolents per altres, canviant els papers. Aquesta actuació entra en el disseny de certes actuacions i d’una manera especial en aquelles que defensen el “Statu quo”. Són etapes de desequilibri polític en el que està en joc la dignitat de les persones i dels pobles. Curiosament hi fa presència el dogmatisme tan denigrat, sobre tot, pels partits majoritaris quan volen donar imatge demócrata. I es contradiuen. Els fets contradiuen les paraules. I el món de la confusió és fonamental per donar pas a la passió desafiant a la racionalitat. Un exemple molt actual i que casualment ha estat oportú dissortadament. La persecució política i judicial de les injúries a través de xarxes. S’ha atacat una persona assessinada, que era d’un partit. Res a dir contra l’actuació en aquest cas. Però perquè no es perseguía abans la mateixa mena d’insult greu contra Catalunya? Per què no tocava. Aquesta és la impressió meva i penso que de molta gent. És trist, la raó d’ara no toca i avui sí. L’hem escoltat tantes vegades el no!... Dissortadament sembla que vol fer escola. Que la història ho desmenteixi. Qui té la solució? Només el poble.