QUAN ES POT PARLAR DE FRACÀS

La Real Academia Española defineix el fracàs com “un suceso lastimoso, inopinado y funesto”. En una competició esportiva com la lliga de Futbol Espanyola classificar-se segon, és un fracàs? He sentit a dir i he llegit manta vegades que la lliga era cosa de dos. I quan apareix un tercer en discòrdia palesa que el fracàs està en l’organització, en el sistema. En l’organització de la competició i en l’organització del club que se sent fracassat. Perdre un partit, encara que sigui el més important no ha de ser mai un fet llastimós, ni impensable i funest. Si l’esdeveniment s’avalua amb aquest tres adjectius on es manifesta la solidaritat, virtut social d’un esport que es vanta de configurador social? Un fracàs és llastimós, impensable i funest quan és el resultat d’un exercici desordenat, desil·lusionat, mal treballat i sense mentalitat. No crec que aquestes tres condicions es complissin en el joc del FC Barcelona. Per què no assolí, aleshores, el títol? Començant per respectar el dret d’un tercer a merèixer-el, penso que s’han creuat en el camí altres complicitats. La imatge d’un club de futbol no és responsabilitat exclussiva dels jugadors, que en tenen molta, sinó també dels responsables de fer funcionar l’organigrama, directiva, tècnics i treballadors (els principals els jugadors). Opino que el problema es va originar, dissortadament, amb la malaltia de Tito Vilonava, a l’anar a contractar un entrenador que no coneixia els entrellats del club, entrenador que em mereix admiració i respecte, però que no era l’adequat per continuar la línea marcada pel duet Guardiola-Vilanova. Crec que l’error principal rau en el fet de no haver estat valents no donant la direcció a l’equip tècnic que el Tito havia configurat. Amb l`exemple d’un Guardiola, també en la questió d’entrenador, es tenia que haver confiat en la Masia. Tata Martino va voler respectar la filosofia però no l’havia viscut i païr-la de cop no és un bon sistema. I aquest nomenament va portar a no confiar prou amb els nois de la casa i confiar excessivament en jugadors boníssims però castigats per la intensitat d’uns quants anys sent els millors. I la naturalesa ho pateix i es manifesta. Es confià excessivament en un jugador, que diuen ser el millor del món, però és víctima d’un esgotament físic i psíquic que l’impedeix rendir com ell voldria. Amb tots els respectes al nou fitxatge estrella, crec que no es va fer cap favor al club, més aviat se’l va perjudicar per la simple raó que es va anar a buscar a fora alló que ja es tenia a casa. M’atenc als resultats.Es va buscar un golejador i es perjudicà els que ja es tenien. Seguint el mateix raonament, el físic d’uns jugadors extraordinaris, que duran quatre temporades ho han guanyat tot, en la cinquena temporada normalment se senten mermats i el seu rendiment no és el mateix encara que la mentalitat sigui de guanyador. Amb tota sinceritat hi va faltar el joc de la competitivitat entre els joves que empeneyn i els veterans que hi posen seny i experiència.Un exemple del que penso: en el darrer partit contra l’Atlètic de Madrid s’havia d’haver confiar més en els nois de la Masia sacrificant estrelles molt estimades. Perquè no es fou valent? Hi hauria estat d’acord l’aficionat? Penso que no. I la premsa? Molt menys. Les lliçons són per posar-les en pràctica un cop apreses. De totes maneres felicitar l’Atlètic de Madrid, el públic per la seva esportivitat, i també als jugadors del Barça per haver-se buidat i a l’entrenador per la seva dignitat. I ara a preparar la temporada 2014-2015.