La major part de la meva vida la vaig viure en l’etapa
del dictador. La meva formació dintre d’una família molt religiosa no em va
introduir en el camp de la política. Quan la guerra civil, acabava de complir
set anys i el ser bo o dolent passava per haver cremat o no esglésies i sants.
A casa meva, els anys de la guerra, s’hi celebrava la missa cada dilluns perquè
era el dia més hàbil i el menys perillós de ser descoberts pels republicans. L’etapa
de la dictadura la meva formació me la va fer veure com la voluntat de Déu. I
m’ho vaig creure. L’experiència i l’anàlisi del procés a partir de la victòria
del dictador m’han derivat a una realitat més aviat totalment oposada a la
formació que vaig rebre. I no amago que sóc un sacerdot secularitzat. I a
partir de la secularització, sense renegar de l’evangeli, que no vol dir està
totalment d’acord amb l’Església Catòlica, encara que penso que és el model
religiós més evangèlic, el meu procés ha seguit una orientació que en la
política actual és més d’esquerres. Però em pregunto cada dia amb l’exemple que
contemplo actualment, què vol dir ser de dretes o d’esquerres, quan si
analitzes les polítiques desenvolupades des d’el poder per uns i altres sempre
el més perjudicat ha estat el poble senzill i més d’un dels grans polítics de
la transició viuen en l’opulència. Ser ahir socialista i avui multimilionari és
un insult a la política i allò que és
més greu, una befa a la gent humil i senzilla que van creure en ell. El canvi
de partit en el govern d’Espanya no ha estat mai, des de la transició, una
garantia de la dignitat de les persones senzilles. La política ha esdevingut
una pantalla per amagar la continuïtat de la dictadura. Per què en realitat, el
model polític que impera en la pell de brau és una dictadura, si no d’un
dictador, sí d’una dictadura de partit que no sé si és millor o pitjor. I és
molt greu escoltar de gent senzilla que amb Franco es vivia millor. I aquests
comentaris s’escolten i la pràctica política actual, sigui el partit que sigui
el governant, en certa manera els hi dóna la raó a aquests ciutadans que allò
que volen és una vida digna i la democràcia no els hi ha donat. I en aquest
capítol, allò que és lamentable, és
l’afirmació vergonyant d’afirmar que tenen el suport popular, quan ells i els
seus, es fan més rics i el poble més pobre. Francament, quan hi penso i
analitzo el procés em cau la cara de vergonya quan el milió de morts de la
guerra civil no ha estat un sacrifici prou vàlid per recuperar la dignitat
històrica dels ciutadans de la pell de brau. Cada vegada que dedico moments del
dia a pensar en el procés polític d’Espanya, des de la meva identitat catalana
i culturalment diferent, m’afirmo amb més contundència en la conclusió que
Catalunya és una nació amb drets i deures propis, diferent però que pot ser
amiga, i independent. El procés històric d’Espanya i Catalunya a partir de la
guerra civil és un procés que només té un objectiu: ser dues nacions cadascuna
amb el seu estat i diferents. N’estic totalment convençut. Continuar formant
part del mateix estat és un insult al progrés polític de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada