COMPORTAMENT VERGONYÓS D’UN CARDENAL

El Papa Francesc ha fet justícia. Trenta cinc anys de l’assassinat de M. Romero ha estat beatificat. Però ha estat l’església espanyola la que amb la seva absència ha palesat una vegada més, perdoneu l’expressió, la feblesa del seu cristianisme. El comportament del bisbe emèrit Rouco Varela pressionant els bisbes perquè no assistissin a la beatificació mereix una condemna en tota regla. Si el bisbe Romero ha estat beatificat, és perquè el Papa, amb les proves presentades, ho ha considerat just i obligat. I aquesta decisió papal està avalada d’acord amb la doctrina catòlica per la infal·libilitat del bisbe de Roma. La conducta del Bisbe Rouco Varela representa un enfrontament amb la màxima jerarquia de l’església i en un altre temps hauria provocat un cisma. I qui és ell per imposar als altres bisbes espanyols que no assisteixin a la beatificació? No hi té cap autoritat sobre ells, perquè cada bisbe en la seva diòcesi és  teològicament la màxima autoritat. Amb tot el sentiment, un bisbe que actua d’aquesta manera no és un successor dels apòstols i està fregant l’heretgia perquè es declara contrari a un dogma de fe de l’Església Catòlica emparant-se en que la beatificació és política. Amb quina autoritat s’atreveix a fer aquesta acusació quan ell ha estat un esclau de la política al necessitar diners, per exemple, en les Jornades Mundials de la Joventut. Honestament penso que se li hauria d’exigir la pèrdua de la dignitat de cardenal i d’arquebisbe, perquè són nomenaments honorífics, no teològics i el de bisbe, se li pot impedir exercir però a no renunciar perquè aquest sí, que és teològic i sacramental. Només faltava que afegís a la seva trajectòria episcopal aquesta actuació feta des de l’ombra (traïdorament) a esdeveniments protagonitzats per ell mateix com la resistència a deixar al seu successor la seu episcopal i l’escàndol del seu milionari pis, que tinc entès ha provocat algun scrache. Amb quina autoritat els bisbes espanyols poden evangelitzar als fidels amb comportaments covards i antievangèlics com els viscuts amb motiu de la beatificació de Mn. Romero i que ha estat comentat negativament per Roma? Òbviament Espanya, amb pastors com Rouco Varela s’ha de plantejar quina és veritablement la seva fe. Aquest fet no és gens evangèlic. És vergonyós.   

23 DE MAIG DE 2015, DIA DE REFLEXIÓ

Al passar pel costat d’un estany, d’un riu o d’un bassal d’aigua m’agrada veure-m’hi reflectit. És l’efecte reflexió. Reflexionar és una projecció personal cap a l’exterior. Comprovar com quadraria la meva imatge en el mirall d’un partit. Davant d’unes eleccions municipals com les de la meva ciutat on s’hi presenten nou candidatures imaginar l’efecte de la meva pinzellada en cadascuna de les nou pintures no és un tasca fàcil. Òbviament la meva pinzellada política, amb els colors de religió i independència, desvirtuaria més de la meitat de les llistes aspirants a governar. La reflexió com efecte òptic ajuda a condicionar el vot, però no a decidir per una candidatura en concret. El vot reflexiu és una projecció de la personalitat i la persona no es manifesta només críticament sinó també passionalment i només l’equilibri entre intel·ligència i passió em confirmarà si la meva elecció a estat bona. Dic bona, no la verdadera, per què la veritat individual i col·lectiva pot diferir per la simple raó que cada ser humà i cada grup té la seva pròpia veritat i no perquè jo difereixi de l’altre tinc dret a tractar-lo de mentider. Aquesta circumstància hi afegeix a l’elecció del vot una nova exigència: la capacitat de diàleg del partit escollit. Perquè en un model democràtic el diàleg és fonamental i les majories absolutes són una versió maquillada de la dictadura. I em pregunto, el temps que m’ofereix un dia és suficient per poder valorar com cal la bondat del meu vot? Dissortadament l’equilibri raó – passió no és el subjecte que vota sinó més aviat la simpatia, basada en la passió per una determinada orientació. El dia de reflexió, personalment, és un dia de recuperació de forces per què la intenció normalment ja està formada, encara que en algunes persones, en concret, la decisió de votar pot ser determinant poques hores abans d’exercir el dret. Aquesta circumstància no deixa de tenir els seus contres dubtosos havent de respectar l’acte personal que és un dret. No estic en contra de la reflexió, estic en contra de la manipulació que se’n fa per tapar fets d’irresponsabilitat democràtica per part de certs sectors que tot si val per guanyar. I aquest tot si val s’ha practicat i es practica també en el dia de reflexió. Per què, a vegades, el convenciment no és ni racional, ni passional, sinó econòmic o manipulat. Dissortadament la democràcia no es veu néta de complicitats manipuladores, perquè està a l’albir de persones. No cal afegir res més.

DISSABTE 23 DIA DE REFLEXIÓ

La reflexió demana equilibri entre el pensament i el sentiment. Un equilibri que no fou protagonista en el debat de TV3 amb els alcaldables de Barcelona. No vaig resistir i al cap d’una hora d’avorriment vaig preferir anar a consultar amb el coixí. Jo entenc que un debat significa exposar el tema, valorar-lo, analitzar-lo i explicar com i per què el defensen o el rebutgen els diferents partits. Però, senzillament, els convidats d’ahir només tenien una obsessió, parlar malament del gestor municipal de torn. De la manera d’enfocar els problemes res de res. Les postures sobre l’atur, francament decepcionants. En una paraula no aporten res d’important al dia de reflexió. Sortosament la intel·ligència dels ciutadans té prou capacitat d’anàlisi i valoració davant la decepció causada pels polítics. Penso, honestament, que la reflexió, aquest cap de setmana, 24 de maig de 2015, té un punt central i tots els altres depenen d’ell. La llibertat de Catalunya. Sense autèntica llibertat, Catalunya no pot fer res contra l’atur, però sí que es podia argumentar la capacitat catalana sobre aquest tema un cop assolida la llibertat. L’atur, l’ensenyament, la sanitat, la dignitat, l’ordre públic, el treball, l’economia, el civisme, tots depenen de la independència per poder-los gestionar políticament amb llibertat, solidaritat i eficàcia. Òbviament que caldrà una nova Constitució cent per cent catalana, però un compliment democràtic de l’espanyola actual també palesa un camí dreturer per arribar a port. La Constitució actual no és l’enemiga de Catalunya, ho són els seus interpretadors. Ens queden una tarda i 24 hores per reflexionar. Fem-ho seriosament, amb lògica i sense prejudicis i fonamentant la nostra argumentació en els drets de la persona ens adonarem que només en ella rau el poder de decidir. I si per més força hi afegim el comportament de l’estat espanyol envers Catalunya descobrirem un valor afegit poderós al dret a decidir el model de vida que volen els catalans. No menystinguem a ningú, valorem els nostres arguments i amb ells decidim el nostre vot. Catalunya serà més Catalunya si és independent? Jo penso, sincerament, que sí.

La reflexió demana equilibri entre el pensament i el sentiment. Un equilibri que no fou protagonista en el debat de TV3 amb els alcaldables de Barcelona. No vaig resistir i al cap d’una hora d’avorriment vaig preferir anar a consultar amb el coixí. Jo entenc que un debat significa exposar el tema, valorar-lo, analitzar-lo i explicar com i per què el defensen o el rebutgen els diferents partits. Però, senzillament, els convidats d’ahir només tenien una obsessió, parlar malament del gestor municipal de torn. De la manera d’enfocar els problemes res de res. Les postures sobre l’atur, francament decepcionants. En una paraula no aporten res d’important al dia de reflexió. Sortosament la intel·ligència dels ciutadans té prou capacitat d’anàlisi i valoració davant la decepció causada pels polítics. Penso, honestament, que la reflexió, aquest cap de setmana, 24 de maig de 2015, té un punt central i tots els altres depenen d’ell. La llibertat de Catalunya. Sense autèntica llibertat, Catalunya no pot fer res contra l’atur, però sí que es podia argumentar la capacitat catalana sobre aquest tema un cop assolida la llibertat. L’atur, l’ensenyament, la sanitat, la dignitat, l’ordre públic, el treball, l’economia, el civisme, tots depenen de la independència per poder-los gestionar políticament amb llibertat, solidaritat i eficàcia. Òbviament que caldrà una nova Constitució cent per cent catalana, però un compliment democràtic de l’espanyola actual també palesa un camí dreturer per arribar a port. La Constitució actual no és l’enemiga de Catalunya, ho són els seus interpretadors. Ens queden una tarda i 24 hores per reflexionar. Fem-ho seriosament, amb lògica i sense prejudicis i fonamentant la nostra argumentació en els drets de la persona ens adonarem que només en ella rau el poder de decidir. I si per més força hi afegim el comportament de l’estat espanyol envers Catalunya descobrirem un valor afegit poderós al dret a decidir el model de vida que volen els catalans. No menystinguem a ningú, valorem els nostres arguments i amb ells decidim el nostre vot. Catalunya serà més Catalunya si és independent? Jo penso, sincerament, que sí.

VOTA EL CANVI...

La propaganda de massa partits en aquestes municipals, sembla una constant democràtica, demanar un canvi. M’agradaria que m’ho expliquessin detalladament. Els canvis els fan els ciutadans, no els polítics i aquells polítics que es presenten per canviar el model ciutadà, més enllà de trair la democràcia, la desobeeixen perquè el mandat democràtic l’han rebut de la ciutadania. Allò que han de fer els polítics és posar al servei dels ciutadans totes les seves forces i qualitats per millorar que és l’únic canvi que necessita un poble i una ciutat. Millorar els serveis, millorar la qualitat de vida, millorar l’assistència sanitària i educativa, millorar les relacions socials i no introduir noves maneres de ser que la ciutadania no demana. Canviar el model català de convivència per un model castellà, a Catalunya és una traïció democràtica, com ho seria imposar el model català, per exemple a Castella. Això no vol dir que les relacions mútues entre diferents models de vida no incideixen en millores mútues. Seria anar contra el sentit de la història. Un canvi contra natura és voler substituir el català pel castellà, com ho seria també voler canviar les normatives del valencià per les catalanes. No m’agraden els partits polítics que en els cartells hi figura l’eslògan “pel canvi”. Cap partit pot imposar a la ciutadania el seu model per la llei de l’embut. Catalunya té una manera de ser, una llengua pròpia, una història, una cultura i una convivència molt pròpies i netament catalanes i voler canviar-ho és una frívola demostració d’una política autoritària dels temps del franquisme. El meu vot no accepta aquest sentit polític perquè em sembla una demostració de fer com els crancs, anar enrere i no avançar. I és una llàstima perquè aquestes postures, de caire dictatorial, eliminen el diàleg de la política omplint-se descaradament la boca de democràcia. La base de tota política la posa la ciutadania i allò que han de fer els polítics és posar-hi tots els mitjans perquè el poble, la ciutat gaudeixi amb dignitat el seu model de vida. Voler canviar-lo és orgull discriminador i des equilibrador. Dissortadament la política del segle XXI no camina al compàs de la història.

Una base per esperar la independència

Una demostració de la voluntat e la majoria dels catalans. Una raó més que justifica el vot del dia 24 e maig a favor dels partits d'obediència només catalana que en el seu programa hi figura el dret a decidir i la independència de Catalunya. Si la votació del dia 24 de maig dóna una majoria sobiranista als ajuntaments el dia de la independència estarà més a prop i Europa despertarà adonant-se de la diferent manera de ser demòcrates uns i altres. I per més raó a favor de Catalunya la campanya que els Presidents dels dos partits PP i PSOE han fet s'ha basat en un atac contra la voluntat soberanista per formar els ajuntaments catalans. Una demostració més de la feblesa argumental dels responsables de la política majoritària dels espanyols. Cap diàleg, només l'atac contra Catalunya i l'argument, per a mi, anticonstitucional del no. Els dia 24 tots els ajuntaments catalans seran sobiranistes.