LA POESIA, FILOSOFIA DE LA VIDA

Viure, entendre i escriure poesia no és possible sense una concepció integral del ser humà. La poesia en la vida de les persones exigeix una dimensió global per la mateixa realitat humana que és global. És veritat que el concepte ofereix diferents versions analítiques i en consonància amb elles definim la realitat del poeta. Penso que la versió fonamental i bàsica, que dóna pas a les altres dues, és la vivència poètica. Amb unes altres paraules, una persona és poeta quan la poesia és la seva vida. Nomes sent conscient d’aquesta presència serà possible ser poeta mitjançant la paraula oral i escrita. El poeta ho és en tots els seus actes, des de a primers hores del dia, quan es lleva, fins a la nit quan se’n va a dormir. És poeta en el seu treball, en els seus esbargiments, en les seves aficions i amb aquesta capacitat poètica la seva imatge social desvetlla el sentiment de credibilitat en l’altre. Per què el poeta esdevé un llibre vivent que els seus amics llegeixen el llarg poema de la seva vida, el millor que tota persona ha d’escriure. Per aquesta raó és molt important descobrir el poeta que tota persona porta dintre seu. I aquesta és una tasca en la que hi té molt a dir i a fer, l’educació. És veritat que el poeta neix, però hi ha moltes persones que no se n’adonen, ni han tingut la curiositat de descobrir-ho. Llastimosament aquesta mancança és la culpable de molts desequilibris socials. I dissortadament, als nostres dies, massa interessos polítics i econòmics s’esforcen perquè quanta més gent millor visqui en la foscor i no descobreixi les seves possibilitats. El model cultural i educatiu actual està estructurat de tal manera que sigui inefectiu perquè pel contrari la seva creativitat posaria al descobert les manipulacions d’un mon global centrat només en l’economia. Fem una ullada als ministeris d’educació i cultura i ens sorprendrem per la seva inoperància malgrat se’ns faci creure que són operatius. I aquest és el gran escull de la poesia que impedeix a molta gent sentir-se poeta. I ens trobem que el segon pas, entendre la poesia per a una gran majoria, no el poden fer i encara menys el tercer, escriure. I tota la problemàtica rau en el fet que un gran nombre de persones avui són un número, no tenen cap valor, no se les deixa pensar, ni quan voten perquè se les manipula. No hi ha res a fer? Hi tant, molt. Sortosament existeixen nuclis que són l’esperança d’un futur millor. I la majoria d’aquests nuclis estan formats per gent jove que desafia les estructures de poder i que te una visió clara de quin ha de ser el model social. I en aquests nuclis s’hi belluga còmodament la poesia. Cal reconèixer que entre aquest moviment de joves hi juguen molt fort les noies amb un extraordinari sentit poètic de la vida. Estem lluny encara del model social desitjable, però s’està fent camí malgrat el entrebancs d’un model cada dia més desfasat. Els moviments històrics dels nostres dies reclamen insistents un futur més digne i en pau. El sentiment poètic de la vida, que comença amb un desig, continua amb la il·lusió i es mou amb esperança, present en una part de la societat, obrirà els ulls als pobles i reclamaran que esdevingui present, el futur que il·lumina.

Caminant amb llibertat i fermesa

Catalunya, model d’una democràcia madura, camina intel·ligent, per recuperar els seus drets històrics i naturals. Davant d’afirmacions com les d’Espanya és la nació més antiga d’Europa, Catalunya pot aportar el seu recorregut des de la dominació romana, en que la tarraconense es diferenciava clarament de la resta, fins els nostres dies segons els qual el concepte actual d’Espanya només té tres cents anys. Amb la maduresa d’un poble, que se sent amb personalitat política, religiosa, econòmica, cultural i social pròpia i diferent, el camí vers la independència i formació d’un nou estat europea mereix uns vianants fidels a la seva trajectòria. I Catalunya ha encetat aquest camí, el seu, el camí de les nacions lliures que configuren la globalitat, formada per individualitats modèliques democràticament. És el futur de la humanitat que en el segle XXI ha de superar els obstacles hereditats que encara dificulten la formació d’una societat en pau. Però aquest camí encetat no està lliure d’obstacles com ho palesà el programa “Mes 324” en el que representants dels sis partits configuradors del Parlament català opinaven sobre el començament de la caminada. Em va fer la impressió d’un col·lectiu difícilment democràtic dialogant per la manca d’una voluntat d’una anàlisi racional dels fets. La primera part de la tertúlia, si així es pot dir, fou un atac directe contra una persona per part dels partits unionistes, que tenen tot el dret de ser-ho però tenen el deure de fer l’anàlisi dels fets d’acord amb el model democràtic, bàsicament imposat per ells. L’atac directe contra la nova presidenta del Parlament feia augurar una legislatura, curta o llarga, que sense la intervenció de la majoritària voluntat de la veu popular serà difícil d’assolir els objectius assignats per una majoria ciutadana democràticament prou clara. I la presència en el debat va palesar amb prou claredat que hi ha partits que no tenen cap intenció d’una anàlisi intel·ligent i raonada. Em va sorprendre, si és que encara en sóc capaç, la esbiaixada interpretació que es fa de la candidatura de “Junts pel Si” i també de la trajectòria política del President Artur Mas, que ha demostrat, malgrat el seu passat, una voluntat clara d’escoltar i seguir la veu del poble. Les posicions partidistes només posen pals a les rodes al progrés de la història. I a Europa, amb la globalitat per norma, el progrés demostra el dret dels pobles a ser lliures per la seva identitat natural, pel seu millor servei a les persones, per la capacitat favorable al diàleg, per saber fer del consens un model de convivència respectant les diferències i per què el mapa polític dibuixat per una unió europea de nacions petites és més governable que l’Europa actual en la que els grans estats neguen el poder als petits imposant-els-hi la seva voluntat per continuar amb el poder que porta a una crisi continuada. El Parlament de Catalunya i el Govern que en surti arribaran a la independència si escolten la voluntat democràtica de la gent. És d’esperar que els partits unionistes també ho facin i democràticament acceptin la independència, en la que també hi hauran de posar el seu saber en benefici de la gent. Aquest benefici en el que tant s’hi emparen i que en el model actual espanyol és impossible de fer arribar a la ciutadania. 

LA POESIA UNA PEDAGOGIA DE LA CONVIVÈNCIA

Immers en una societat controlada gairebé despòticament per una política deshumanitzada en mans del diner gaudeixo, a les meves velleses, de la creativitat de la paraula. I és aquesta creativitat la solució dels problemes dels desgavells actuals. I la paraula, portadora del poder poètic, no només sedueix sinó que convenç. Visc immers en el món de la poesia, de la poesia en les seves dues variants, la variant humana en la que el poema és la vida de la persona i la variant culta en la que algunes persones a través de la paraula encarnen la realitat de la vida. És la filosofia de la vida que es respira en el llibre de Joan Margarit, DES D’ON TORNAR A ESTIMAR?. Verdaderament en cada indret de la geografia i de la història és pot viure la sensació d’estimar i aquesta sensació es capta per dues raons. Primera per ser “persona”, que en ella mateixa és un indret on hi habita l’amor i segona perquè la vida del ser humà navega pel mar de les emocions i els sentiments, essència de la poesia. Però la poesia és quelcom més que un missatge de paraules, és un factor creador de la convivència per què començant per un desig il·lumina el futur amb claredat desvetllant les capacitats més creïbles en cada ser. I aquesta capacitat pressuposa una exigència que és el propi coneixement. Només si una persona coneix la seva realitat, el seu físic i el seu psíquic podrà ser el que realment desitja, política, religiosa, economista, científica, artista, escriptora, filòsofa, agricultora, mestressa de casa, esportista, en una paraula portar a terme la seva missió i funció positives a la societat. I tot perquè la curiositat, la mena a descobrir l’artista que porta dintre. La primera condició per assolir el rol social de cadascú passa per la curiositat, el desig i la voluntat de voler ser. Vivim en una societat en la que un massa gran nombre de persones es deixen portar en la seva inactivitat pel “no hi ha res a fer” davant els desgavells socials. El que puc fer jo per esmenar la situació actual? Una postura que deixa les mans lliures als manipuladors de la història i amb el seu control impedeixen que les persones se sentin poetes, creatives. No els hi interessa perquè es descobririen els seus enganys i la manipulació de la història. És imprescindible per assolir una societat justa, digna i creïble que cada ser humà se senti poeta en la creació del seu poema, que és la seva pròpia vida. I no és una utopia, ens ho volen fer creure. Per això manipulen l’educació i la cultura. Allò que veritablement necessita la nostra societat són escoles que formin persones, no armaris de coneixements i universitats, que amb alumnes ben formats bàsicament, modelin els que seran els veritables conductors de la història amb el desenvolupament filosòfic i científic  que ha d’esdevenir mestre i guia del progrés. Si veritablement les persones aconsegueixen descobrir el poeta que porten dins, estic convençut que el camí de la història és redreçarà i i una convivència en pau serà possible. Però és veritat que existeixen poders fàctics amb molta força contra els que només la veritat pot vèncer. I La veritat està en mans de la gent senzilla i humil que ha de convèncer que en una democràcia ells són el veritable poder. I si s’adonen que són poetes la drecera no es torcerà. Cal que descobrim el poeta que portem dins si volem la pau.

Una psicologia política de l’absurd

No m’ho podia creure. Començant per “Manos limpias”, continuant per la justícia i acabant amb la política. Un còctel de molt mal pair. I només hi faltava la intel·ligent mirada del Sr.Cañas de  Ciutadan’s. El comentari atribueix al gest del President el caràcter de salutació feixista. Ho porta tant dintre seu que entre feixisme i cordialitat no hi ha diferència. Si no sabem saludar als  ciutadans, com podem governar i guanyar-ne la credibilitat. Confondre “estic amb vosaltres” amb “mando i ordeno” defineix el diferent sentit de la democràcia d’un i l’altre. Entre Ciutadan’s i Manos limpias “anda el juego”.Buscant informació vaig trobar un detall, que ens diu que les mans no són tan netes. El Tribunal Suprem va desestimar la querella presentada per “Manos Limpias” contra el jutge Juan del Olmo i va denunciar-les pels delictes d’acusació i denúncies falses. Vaig pensar anem bé. I resulta que el Sindicat Manos Limpias denuncià al President i les dues Conselleres i em trobo amb la següent advertència de l’Audiència Provincial de Barcelona afirmant que no estan autoritzades a actuar com acusació particular perquè només ho poden fer les entitats privades i Manos Limpias és una entitat d’ordre públic. Encara més netes les mans. Però també és molt significatiu l’historial del seu president Sr. Miguel Bernard, militant ultradretà (responsable del Frente Nacional) i “caballero de honor” de la Fundació Francisco Franco. Però al continuar furgant em trobo amb l’article 418.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial afirmant que els jutges cometen una falta greu quan dirigeixen “als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials, felicitacions o censures pels seus actes, invocant la condició de jutge o servint-se d’aquesta condició”. Uns minuts desprès llegeixo aquesta afirmació de Mariano Rajoy: “Amenaçar els tribunals amb manifestacions és absolutament inacceptable”, quan el seu partit tampoc hi té les mans netes en aquesta mena d’accions. Davant d’aquests descobriments em pregunto: en quin món vivim? Qui actua il·legalment? La veu del poble no és il·legal i allò que és més important és lícita i legítima. Quan el poble està convençut que s’actua antidemocràticament contra els seus governants no hi ha cap llei que l’impedeixi recolzar-los davant d’acusacions que presenten connotacions antidemocràtiques i falses. Intentant coordinar les informacions rebudes, em dic a mi mateix no és gens estrany que la política i la justícia estiguin desacreditades socialment. Potser el que cal en el cas que considero seria que tant els polítics com els jutges escoltessin més i millor la veu del poble i analitzessin les parts febles de la llei que els hi ha fet perdre credibilitat. Seguint acuradament el suport popular al President i a les Conselleres és molt fàcil adonar-se que no es tractava de cap voluntat de condicionar la justícia. I per acabar convido al ministres Fernàndez Diaz que des de la seva religiositat mediti aquestes paraules del llibre bíblic Eclesiàstic I,25 : “Entre els tresors de la saviesa hi ha proverbis molt savis, però adorar a Déu repugna al pecador”.   

75 anys d’un crim

El comentari d’avui es basarà en l’argument teològic d’unes realitats històriques que, tal vegada, no en volen saber res de religió. Bàsicament el meu pensament és d’esquerres i la meva realitat social la defineix la secularització. Però continuo pensant que les coordinades de la història les defineixen la religió i la política i si no es compleix aquest principi es produeix el desequilibri social, que dissortadament estem vivim. I és un  text del llibre de l’Eclesiàstic que em serveix d’introducció. “Entre els tresors de la saviesa hi ha proverbis molt savis, però adorar a Déu  repugna al pecador”(I,25). Pecador és aquella persona que va a les seves i que fracassa perquè no ha estat savi, no ha escoltat les veus dels altres i massa el seu orgull. Mentre escric aquestes ratlles em ve a la memòria aquella afirmació també bíblica d’aquelles persones que adoren imatges de fusta creades per artistes i les fan els seus deus, amb el corresponent fracàs. A casa nostra s’ha substituït la imatge de fusta, una creació humana, per un text escrit, una creació humana, al que se li dóna tot el poder i la seva adoració, el seu compliment, porta a la desigualtat social injusta més negativa de la història. I aquest desequilibri social, que és una constant en la història, és resultat d’un poder absolut que en base als seus ídols es creuen tenir certes persones i que no tenen remordiment de condemnar a mort a qui no pensa com elles. Avui, 15 d’octubre de 2015, recordem un d’aquests fets històrics que des de la meva visió teològica és un crim. I la meva consciència està molt tranquil·la i serena quan acuso a l’Estat Espanyol d’acceptar com a justa una sentència que és criminal. No hi ha cap poder humà legalitzat per condemnar a mort a una persona, sigui quina sigui la seva responsabilitat en el crim, si és aquesta la seva falta. La religió, que considero una coordinada de la història, m’ensenya a perdonar i fins i tot anar més lluny, estimar els enemics. Matar al contrari, que no sempre és enemic en el camp polític i social, és moralment un crim perquè  no se li concedeix allò que s’afirma de les presons, que són un indret de reinserció social. La història en va plena de contraris polítics, que seguint el sentit religiós, han estat elevats a l’altar de la convivència humana. Companys per exemple. No anul·lar el judici que el va condemnar injustament és acceptar una sentència, que moralment des de la meva visió religiosa de la història és un pecat mortal. I que aquest comportament el mantingui un govern que condecora la Mare de Déu és una contradicció teològica molt clara. Pels fets els coneixereu, diu una frase de l’evangeli. Em direu que Espanya té un model polític independent de la religió. D’acord, però cal valorar els fets. A casa meva hi ha maneres de fer que es cataloguen amb la frase “fent la puta i la Ramoneta”. És trist que la realitat històrica doni pas a una valoració com la meva. Però és la realitat. La història és la memòria dels desgavells. 75 anys d’un fet històric acusador i amb la possibilitat de la seva continuïtat amb el procés contra Artur Mas, President de la Generalitat i dues conselleres perquè essent demòcrates escolten la veu del poble i se’ls acusa de desobediència a un déu fabricat per mans humanes. Òbviament no hi ha saviesa.