Què vol dir no complir l’article 155 de la Constitució?

Art.155.-1.-“Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interés general esmentat.

                 2.- Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes”.

Aquest article em desvetlla les següents qüestions:

a.- complir les obligacions. D’acord, però el no compliment no sempre és culpa d’un sol responsable. Quina responsabilitat hi té el govern de la nació en el no poder complir una comunitat autònoma?. S’analitza bé aquesta circumstància? Es debat bé  l’ incompliment d’una llei en un cas concret amb el diàleg imprescindible? Un No és la solució democràtica dels problemes? S’analitzen els possibles punts positius d’un incompliment quan l’incomplidor no és el responsable si no qui busca solucions?

b.-atemptat greu contra l’interès general d’Espanya. Què vol dir atemptar contra Espanya? Qui atempta contra Espanya, qui es vol separar perquè se sent incomprès i menys tingut o qui amb la seva política impedeix que el defensor de la independència se sent cada dia més pobre i no pot contribuir a l’enriquiment de la nació? Empobrir a una comunitat autònoma amb actuacions fora de la llei i amb lleis que resulten gens democràtiques penso que és un greuge molt seriós contra l’interès nacional d’Espanya. I Sr. Rajoy amb quina autoritat acuseu a Catalunya quan vos públicament demanàveu signatures contra Catalunya i contra el seu cava?

c.- un compliment de la llei no ha de ser mai forçós perquè quan ho esdevé vol dir que la lleu va contra els drets de qui es rebel·la. Sr. Rajoy, ho ha valorat mai assegut a la taula amb els representants de Catalunya? Oi, que no? On rau el comportament democràtic d’un estat de dret? En la força o en el diàleg intel·ligent i constructiu?

d.- el compliment de l’apartat 2, què vol dir, crear més enemistats encara de la resta de comunitats autònomes contra Catalunya. El bé general d’Espanya no depèn d’una convivència pacífica que cap govern espanyol de la democràcia ha procurat mai que existís entre Catalunya i la resta de Comunitats?. Sr. Rajoy, la situació política actual de Catalunya té un responsable constitucional, que no és vol reconèixer, la política del govern envers Catalunya. I aquest greuge contra el bé general de l’estat espanyol només té, avui en el marc democràtic europeu, una solució constitucional, la independència de Catalunya. Ho corroboren: Declaració Universal del drets humans, Pacte Internacional dels drets civils i polítics (ratificat per Espanya el 27 de juliol de 1977) i la Carta de les Nacions Unides.

Amb els fets i les lleis a la mà, Catalunya té tot el dret de voler ser un estat independent en el marc de la Unió Europea i si m’apureu molt en l’ EFTA. El procés cap a la independència dirigit pel nou President de Catalunya, Molt Honorable Sr. Carles Puigdemont, es fonamenta en la democràcia i en la llei.

Les seves paraules Sr. Rajoy em porten a llegir la Constitució

El President del Govern té tot el dret a fer complir la legalitat vigent. Dubta de la confiança del nou President de la Generalitat amb qui nom vol parlar i espera el veredicte dels seus advocats sobre la legalitat de la fórmula del jurament. Aquesta postura m’ha portat a consultar la Constitució i he trobat un seguit de perles. He anat directament a l’article 152 i el seu paràgraf n.2 diu:” Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Una pregunta Sr. President, d’acord amb la Constitució, com es pot defensar el recurs al Tribunal Constitucional? On rau la constitucionalitat en el procediment del PP contra l’estatut català? Penso honestament que s’ha vulnerat i no s’ha respectat la llibertat de pensament dels ciutadans de Catalunya. Fem un pas endavant i segurament descobrirem un greuge clar a la dignitat de les persones. Diu l’article n. 10: 1.-“La dignitat de les persones, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i els drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social”. Sr. President en què consisteix la dignitat de les persones, en ser més pobres cada dia, en no tenir dret a l’educació que li correspon, a no gaudir de l’assistència sanitària que li correspon, a no pensar en llibertat el model de societat que desitja? Tal vegada l’ordre polític no és un servidor de l’ordre social? Sr. President l’ordre polític espanyol és el responsable de la feblesa de la pau social existent a la pell de brau. Però continuem amb el punt 2 de l’article 10:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”  Perdoni Sr. President, la política espanyola no compleix ni l’esperit, ni el significat d’aquest article. Un exemple el seu famós NO. Referent a les lleis i en concret a la Constitució existeix un fet que em crida molt l’atenció perquè em demostra que la legislació pot ser manipulada per interessos egoistes i em refereixo a l’existència d’especialistes per interpretar-la, lo qual vol dir que el seu redactat no és prou clar d’acord amb el significat de les paraules. Em fa pensar que la capacitat legislativa de la política és molt relativa i massa manipulable. Sobre la llibertat de pensament, l’art. 16, 2 declara:”Ningú podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió i creences”. Si no pot ser obligat a declarar vol dir que la Constitució respecta la meva ideologia independentista que no és condemnable. I per acabar aquest comentari, una ullada a l’article 19:”Els espanyols tenen dret a entrar i sortir lliurament d’Espanya en els termes que la llei estableixi. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics”. Penso Sr. President, que d’acord amb el costum interpretador de la llei aquest article té dues lectures: 1) sortir i entrar del territori i 2)sortir i entrar del model polític de convivència. La Constitució, Sr. Rajoy no va contra les persones i la seva voluntat, les i la respecta. Només una interpretació esbiaixada porta a manipular-la.

Esmorzar de forquilla

La primavera de Catalunya

No podia començar amb un sol més radiant la primavera de Catalunya. La presa de possessió del nou President de la Generalitat esdevingué un brollador d’aigües netes per saonar els jardins i horts de la primavera catalana en l’iniciï del conreu de les plantes i arbres en ple procés floral. Les tempestes i pedregades del mal temps de núvols negres no trencaran el procés i l’estiu de la recol·lecta dels fruits serà una realitat extraordinàriament festiva. No ha trigat l’aparició de la nuvolada que ja esperava aparcada en una demagògia orquestrada d’intencions contràries i no és agosarat dir enemigues. Les relacions oficials per complimentar els deures legals pel nomenament del nou President no ha estat un exemple constitucional de bones intencions com proclama el preàmbul de la Constitució i més aviat semblen una propera declaració de guerra política basada en una Constitució que legalment té una interpretació positiva favorable a una Catalunya independent, a l’empara fins i tot de l’article 152 de la Constitució. La Constitució és i serà un instrument legal molt important a l’hora de donar la raó al poble de Catalunya que majoritàriament vol la independència. I com aquesta argumentació, els contraris estan segurs que no els ajudarà a l’hora de la veritat, comencen a fer córrer veus a l’estil d’aquella dita de Voltaire, si no erro, “calúmnia, que alguna cosa queda”. I aleshores un inefable ex-portaveu del govern Aznar ha intentat desacreditar el nou president fent burla de la seva esposa perquè és rumanesa i no ha pensat el pretendent de pallasso de circ del PP que acusa al ex-rei d’Espanya de mal espanyol perquè la seva esposa la reina és grega. Potser amb aquestes paraules justifica la conducta del monarca. Un altre personatge amargat perquè Catalunya no l’accepta per la seva hostilitat i enemistat li ha faltat temps per afirmar que “a Catalunya s’han intercanviat els pallassos però el circ continua”. Penso que ho diu per enveja perquè en els grans circs i bons només hi poden actuar els bons i grans pallassos, no els aprenents que mai arriben a port. Un altre del gran partit defensor “de junts és millor”, nega legalitat al nou president perquè no ha jurat la Constitució i l’Estatut. Quina és la llei més transcendent per a un governant sinó la voluntat del poble per la que ha jurat el nou president? No és sobirà el poble i per mor del seu sobiranisme dóna poder als governants? Han paraescut nuvolades a les que s’hi afegí la del ministre de justícia que volen donar un caire legal al que només són diferències polítiques. Diferències polítiques amb suport de lleis, pactes i sentències judicials de la Unió Europea. Volen desviar l’aigua dels recs del jardí de Catalunya, aigua que no hi faltarà per què els núvols de la naturalesa en el seu moment fertilitzaran les plantes i arbres que quan arribi l’estiu fruitaran.

La meva opinió sobre l’acte d’investidura del 130 president de la Generalitat

Senzillament foren decepcionants els parlaments de l’oposició en la seva majoria per la seva manca de qualitat argumental, pel rerefons que s’hi endevinava darrere les seves paraules i per la mancança de respecte. Només hi faltava que a l’hora de l’Himne nacional de Catalunya es quedessin muts i mudes, que la majoria no felicitessin al president investit i per més inri que parlessin en castellà, quan tots i totes diuen que són catalans. La seva catalanitat és tan respectuosa que comencen per no respectar les votacions del Parlament. Senzillament algunes intervencions foren una vergonya haver d’escoltar-les en la cambra catalana. És ben veritat que quan no hi ha arguments la befa, l’insult i la manipulació en fan les funcions. Amb tota franquesa afirmo que la intervenció més digna, respectuosa i lògica va ser la de la representant de la CUP. I va repetir el respecte renunciant al dret de rèplica i a l’acabar la sessió tots van saludar al nou president, malgrat estar hores lluny la seva visió de la política de la del partit del nou president. I això honora la CUP. És veritat que al llarg dels tres mesos vaig arribar a pensar que m’havia equivocat al confiar-hi, però sortosament la confiança la vaig mantenir intacta fins la votació final. És veritat que un membre de la CUP no va estar a l’alçada de les circumstàncies quan afirmava que havien enviat el President Mas a la paperera de la història. Contradient la seva opinió li dic que el van fer digne de les millors pàgines de la història moderna de Catalunya. I penso que se’n va penedir perquè a l’hora de les votacions ho feu afirmativament i això l’honora. Vaig parar molta atenció en les respostes dels diputats de la CUP. Reflexionant tranquil·lament en el procés he arribat a la conclusió que no podia ser curt. Estic convençut que si el rellotge no hagués marcat l’hora, encara continuaria el debat. Però la urgència del temps té cops amagats, no fa miracles, però sí que desvetlla solucions en moments difícils, solucions a les que no s’hi arribava malgrat seure a la taula del debat. Senzillament, segons la meva manera d’analitzar els esdeveniments, la CUP, en el debat d’investidura excel·lí per damunt de tots els altres grups parlamentaris. Sense la CUP encara no tindríem via lliure en el camí cap a la independència i continua essent vital i necessària. És un grup fidel als seus principis i en el de la independència és el que millor nota es mereix. Senzillament, escoltant els partits contraris donava la impressió que estaven neguitosos i nerviosos perquè  finalment no hi hauria eleccions al mes de març i havien perdut les esperances que algunes enquestes els hi donaven. No ho sabien dissimular amb la repetició d’arguments que no porten enlloc i només expressen que qui non està amb ells, és el seu enemic, com ho demostraven frases com aquelles que li deien al futur president que seria un president dolent per a Catalunya i que la seva persona no gaudia de la qualitat necessària per ser president de tots els catalans   i quan ho deien es podia deduir que es referien als que pensaven com ells, no als independentistes. La naturalesa i la història tenen la seva lògica i és la que ha obert francament el camí de Catalunya cap a la independència. Un incís: la naturalesa i la història m’han ensenyat i ensenyen a ser amic de tothom, fins i tot d’aquells que em tracten d’enemic.

Amb pas ferm, convençuts i sense por

Els grans esdeveniments històrics no han estat mai fàcils i sempre la solució ha arribat de la mà del convenciment, el treball i la fe de la gent. La investidura del nou president de la Generalitat de Catalunya palesa com camina la història i quin és l’argument del progrés. La història no la fan els polítics i menys les lleis, la fan els pobles. Les Constitucions són el marc legal que redacta la gent quan s’ha arribat a bastir el model de convivència necessari i urgent per assolir la verdadera pau mundial. No hi ha verdadera pau mundial mentre existeixi una col·lectivitat sotmesa sota el jou d’una altra. Els  moviments socials del segle XXI evidencien la urgència d’aquesta filosofia del respecte i reconeixement de la llibertat comuna. Viure d’acord amb el propi model de nació i estat no significa trencar-ne cap altra, sinó reconèixer l’alteritat i els seus drets. Els drets naturals de l’alteritat cap llei pot anul·lar-los i totes les lleis tenen el deure de respectar-los. Llegint la Constitució Espanyola i els pactes signats per l’estat ens adonem que la voluntat de Catalunya està en el bon camí,malgrat les advertències, que més aviat són amenaces, del president del Govern Espanyol, Sr. Rajoy, que barreja política i justícia com si fossin una única legalitat. Només li pregunto al  Sr. President si el seu mandat, d’acord amb la seva filosofia, és legal perquè no governa pas amb els vots de tots els sobiranistes de la pell de brau. No es pot confondre vot sobirà amb  igualtat de voluntats. Penso que les normes de legalitat democràtica que dóna validesa al nombre de representants del poble té prou capacitat per validar accions polítiques sorgides de la voluntat popular. No és lícit jugar amb les paraules, no és lícit jugar amb la llei i no és lícit interpretar-la d’acord amb conveniències polítiques. Tan sobirà és el meu vot català que demana independència, com el seu, Sr. Mariano Rajoy, que la nega. I per la seva qualitat política deu conèixer prou bé que Espanya és un estat de nacions, perquè les nacions les defineixen les persones, no les lleis, que sovint en el procés històric són més negatives que positives. I en aquest sentit, Catalunya, nació dominada per una altra, que condemna a la desaparició i no ajuda a ser una nació germana solidària. La política centralista espanyola no ha palesat mai bastir una convivència de nacions i aquesta convivència que és fonamental en els creadors de la filosofia de la Unió Europea, Espanya no l’ha volguda, ni la vol. Però en l’ambient del model globalitzador actual s’hi respira i Catalunya s’hi sent immersa. La història camina segura i ferma i allò que una majoria democràtica de Catalunya defensa i està creant és una legalitat universal, legalitat que té per base els drets de cada persona. L’objectiu fonamental de la política és una humanitat en pau i mentre existeixin pobles esclavitzats i sotmesos la pau no serà mai norma universal de convivència. Catalunya vol ser estat per fer un pas endavant i assolir la pau universal. El dia de la investidura del 130 President de la Generalitat és per la filosofia expressada un gran dia històric.