La independència de Catalunya serà un fet

La importància dels esdeveniments la valoren els pros i els contres. Catalunya és una nació qualitativament del nucli de l’elit per la seva cultura, la seva història i sobre tot per la seva gent. Els  moviments socials i polítics que s’estan manifestant a Catalunya i a Espanya a l’entorn d’aquesta manifestació de llibertat són comprensibles per ambdues parts i si alguna circumstància és criticable són formes poc democràtiques. Per a mi una de les demostracions més clares i favorables és el comportament dels partits majoritaris d’afalagar i que cal trobar-hi solucions. De solucions, digui el que diguil el PSOE, Podem, PP i C’s, només n’hi ha una, la independència i totes les seves argumentacions políticament no tenen ni la base de la Constitució. Una altra raó rau en el fet d’una feblesa democràtica evidenciada en els moviments polítics dintre la Comunitat Europea quan no han mogut ni un dit per seure a la taula i parlar amb Catalunya. El respecte a la llei no és signe de democràcia, allò que sí, l’escoltar a la gent, que amb la Constitució a la mà els catalans també són sobirans i tenen el dret d’opinar allò que ells vulguin i desitgin sense excloure el desig d’independència. Les bases programàtiques de la Constitució estan en el preàmbul i les bases són intocables i no hi ha article que les pugui derogar. Honestament i constitucional penso que qui camina en fals no és el poble català sinó el govern d’Espanya, que té tot el dret de defensar Catalunya com a part, però ha errat el camí per una raó molt simple, no l’ha començat i ataca per darrere, com fan els que no tenen raons consistents. En els moviments viscuts a Catalunya n’hi ha un que em preocupa, preocupació que no em faria cap por, si els partits catalans fessin la seva feina i deixessin actuar a l’ANC i escoltessin els milions de catalans que volen la independència. El poble és la gran força, aquella a la que té por el PP,PSOE i C’s i procuren desprestigiar amb fal·làcies antidemocràtiques d’auto-atorgar-se vots dels que no han votat i menys-tenint les normes democràtiques vigents segons les quals en el parlament la majoria la dóna el nombre de diputats favorables a la mateixa causa. Caminar segur no ho fa aquell que es basa en el sorolls propagandístics de les fanfàrries polítiques. Ho fa aquell que sense sorolls i en silenci treballa conscient i  creu en ell i les seves idees. Per acabar, el silenci d’Europa no és cap argument en contra, més aviat és una confirmació d’aquell jutge que observa calla i quan és l’hora parla i dicta sentència. I tot fa pensar que Europa donarà la raó a Catalunya d’acord amb l’experiència del concepte democràtic defensat en la Unió Europea. No perdre la fe, no tenir por als contraris, argumentar amb la Constitució a la mà i conèixer la veritat de l’Europa democràtica i els pactes signats per Espanya i que donen la raó a Catalunya, entre ells la Declaració Universal dels drets Humans. No en tinc cap dubte que la independència de Catalunya serà un fet i que amb els meus vuitanta set anys ho brindaré amb cava català.           

I Congrés poètic de Parets del Vallès

El Niu d’art poètic de Parets del Vallès és una entitat dedicada a la poesia de més de cinquanta anys d’activitat promocionant la cultura catalana directament o indirecta. Durant el anys del franquisme va treballar amb la mirada posada a Parets per potenciar culturalment la seva població fins on es podia driblant el poder polític del moment enemic obert de la cultura i llengua catalanes. El posicionament clarament obert a la cultura catalana es va posicionar quan en els darrers anys de l’alcalde de Parets Joan Seguer es reorganitza el Niu d’Art amb un nous estatuts en els que es reconeix com objectiu central la promoció del català i la cultura catalana. Sentades clarament les bases, el Niu d’art gaudeix de prou posicionament cultural per allargar la mà a les altres llengües que es parlen a l’estat espanyol i a les estrangeres. El diàleg lingüístic és un instrument de convivència i de respecte a les diferències. Diferents sí, enemics no. I en aquesta filosofia amb la nova directiva ha enfrontat una nova etapa en la que la poesia del poble i per el poble tindrà un espai molt important amb el convenciment de que fomentar la poesia popular és una base molt sòlida i necessària pel descobriment de nous valors i noves generacions capdavanteres que situen la poesia catalana al món. El I Congrés poètic de Parets del Vallès respon a aquesta filosofia que pretén convèncer a la gent que tothom porta un poeta amagat en el seu interior i el Congrés vol ajudar a trobar-lo. El Niu d’art té molt clar que no és el mateix ser reconegut com un poeta d’elit que reconèixer que cada persona porta dintre seu el valor poètic. I també té molt clar que moltes persones manifesten aquest valor amb una poesia que surt del cor i porta missatges importants. No sempre el vestit defineix amb claredat la qualitat humana de les persones, el vestit és un disseny però no dibuixa la verdadera qualitat del ser humà. El més ben vestit non necessàriament és el millor poeta, pot gaudir d’aquest honor una persona que la seva vestimenta sigui uns verdaders parracs. Les aparences enganyen i a l’hora de valorar no n’hi ha prou de conèixer la superfície, cal conèixer l’interior, l’ànima. I aquest és l’objectiu del Niu d’Art i aquest mini congrés es basa en aquesta filosofia. I s’hi basa perquè s’està segurs que és imprescindible per descobrir valors que malauradament es perderien. El I Congrés Poètic sembla ser que està en bon camí. És un primer pas i Parets ha demostrat la seva filiació poètica amb molts anys de promocionar-la. El Niu d’Art obre les seves portes a tots els amics de la poesia perquè creu fermament que amb la poesia també es fa país i les arrels són molt profundes i fermes. Amb la poesia Catalunya, nou estat d’Europa.

Un problema polític molt greu

S’apropen les vacances d’estiu i el curs escolar ha de valorar amb els resultats la seva eficàcia i la seva bondat. No critico, però em convenç a mitges, que les autoritats educatives es preocupin molt  de l’assimilació dels programes per part dels alumnes, principalment de les ciències amb finalitats econòmiques, més que les dels objectius humanistes. Sincerament penso, que els fracassos escolars els provoquen més les mancances de formació humanista. El fracàs escolar preocupa, diuen, molt, però personalment no m’ho crec. Per una raó, no s’estudien les seves causes i es donen les culpes als estudiants. No els disculpo, els entenc. Han pensat mai els responsables de la programació educativa del país que la culpa del que en diem fracassos la pot tenir la mateixa programació? Un fracassat sovint és un rebel social i gràcies a la seva rebel·lia el país va endavant. Senzillament la seva rebel·lia els ha fet triomfar. Els avenços socials els fan els rebels i molts rebels,la societat els qualifica de fracassats. En el meu pas per l’ensenyament n’he conegut de fracassats mal compresos que avui són personatges admirats. Alumnes que el programa educatiu no els hi deia res i la seva vocació humana necessitava altres ofertes que no estaven en el programa escolar. Existeix un fenomen que es coneix com a campana. Jo penso que els alumnes hi tenen dret. És una manera de manifestar que no els convenç allò que els hi ensenyen. Però la campana serà eficaç si l’educador l’entén com una urgència de diàleg de tu a tu amb els alumnes. Personalment no trobo gens estrany que hi hagi tants fracassos escolars. Alguns no aportaran res, però pocs seran causa de nous lideratges socials. La història en va plena de fracassats socials que han transformat la societat. El fracassat més gran de la història, Jesucrist, i ha estat el gran transformador. Gandy, un altre fracassat, i la seva visió continua influint. El mateix Kennedy assassinat perquè no s’acceptava la seva visió i el seu missatge perdura. Luther King, el gran defensor dels drets humans i acaba com els fracassats, assassinat. La llista és llarga. Opino sincerament que la societat ha de reciclar en profunditat els seus programes educatius per què són els culpables primers dels fracassos escolars i de la pèrdua de valors extraordinaris. Una nació, que els seus alumnes no troben feina desprès dels estudis, és una nació governada per la filosofia del fracàs. Sortosament la natura és sàvia i d’entre els fracassats en fa sorgir autèntics lluitadors de la llibertat. Un programa educatiu no adequat a les circumstàncies dels moments històrics és un programa culpable protagonista del desequilibris socials. El fundador dels escolapis deia que la verdadera ensenyança ha de començar des de la tendra infantesa. Els fracassos escolars són un argument acusador d’un programa escolar manipulador i contrari a la veritat humana. Dissortadament aquest problema existeix, avui, a casa nostra. Però no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure.

Som sobirans els catalans, d’acord amb la Constitució?

És la pregunta que em faig amb motiu de les properes eleccions del 26 de juny. Pregunta que repeteixo amb la crida massiva que fa la CUP a favor de la desobediència. Hi estic d’acord i la signo però la pregunta la faig en relació a la resposta de l’estat amb la Constitució a la mà perquè amb la Constitució a la mà jo penso que hi puc estar d’acord. El meu acord no es basa en la constitució sinó en el dret natural i opino que la Constitució em dóna la raó. Per començar el preàmbul comença amb l’afirmació que la Nació Espanyola proclama el desig i la voluntat de garantir la convivència democràtica dins la Constitució i de protegir els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. Per començar ja trobem les primeres limitacions de la democràcia, ha de ser una democràcia d’acord amb la Constitució quan per naturalesa la Constitució ha d’estar d’acord amb la democràcia que és un model de dret natural. Comencem malament posant limitacions. Una de les raons rau en el fet que la voluntat de protegir els pobles d’Espanya no es compleix perquè es comença per imposar la llengua d’un poble als altres. Un estat per naturalesa és un servidor dels pobles que el configuren i Espanya és un estat configurat per pobles diferents. Però l’estat desfigura amb les seves lleis aquesta realitat. Dient que la voluntat continua vigent va fent el seu camí criticant la democràcia dels que la defensen. Però anem un xic més endavant: Punt 2 de l’article 1: “La sobirania resideix en el poble espanyol”. Una forma molt subtil i sibil·lina de torpedinar la natura, perquè d’acord amb el que es llegeix a la Constitució hauria de dir “la sobirania resideix en els pobles d’Espanya” però no, diu “poble espanyol” i per rematar la contradicció proclama com a llengua de l’estat, que pels redactors és el mateix que nació, la de Castella que és un dels pobles i no els més antic. I a continuació els pares de la constitució ribotegen rebaixant a autonomies el qualificatiu de nacions. Una vegada tot al mateix cova es poden minvar i fins i tot eliminar els drets que per naturalesa tenen els pobles de la península ibèrica. Però malgrat tot continuo defensant la meva llibertat de ciutadà sobirà d’una nació. Amb el meu DNI obligat, sóc per obligació ciutadà espanyol i aquesta obligació em garanteix la meva sobirania que no posa limitacions al meu pensament. I aquesta és la base de la meva argumentació, perquè la Constitució me la garanteix. Jo puc pensar lliurament que tinc dret a la independència. I si un nombre considerable pensem el mateix, tenim la força del poble per fer sentir la seva veu de la que “emanen els poders de l’estat” (art,1,2). I amb aquest raonament dono la raó a la CUP i m’adhereixo a la seva manifestació. Els pobles són col·lectivitats creades naturalment, els estats són ens nascuts, massa sovint, de voluntats minoritàries que s’auto-atribueixen poders absoluts que la natura no els hi ha donat. Una prova n’és la formació de les nacions amb processos que imposaven, no consultaven, ja fos mitjançant les armes o matrimonis de conveniència. Espanya n’és un exemple prou clar. I l’actual Constitució, amb tots els respectes als seus pares, està redactada d’acord amb el concepte d’estat i no del de nació, perquè la nació espanyola, com a tal, no existeix és una creació d’un determinat poder polític amb interessos massa egoistes. I com més llegeixo la Constitució, més em refermo en les mes idees i drets, i el de la independència de la meva nació catalana és fonamental en el model democràtic d’Europa i de la convivència mundial. I la Constitució ni m’ho nega, ni m’ho prohibeix. La Constitució espanyola reconeix el meu pensament sobirà que necessàriament no ha de ser el mateix per a tothom perquè seria conculcar el dret a la llibertat consubstancial a l’ésser humà.

Salvaguardar la imatge que no és

Tothom té dret a defensar la seva imatge però quan aquesta defensa és negativa per a la col·lectivitat, de qui és el dret? Començarà la campanya de les obligades eleccions per incapacitat de formar govern. Europa no vol incidir, però el seu comportament és una clara postura a favor del partit que governa a la pell de brau. Si no vol interferir potser hauria estat millor que callés. Dir que ajorna la sanció al govern d’Espanya per no interferir en les votacions és una clara definició d’intencions de posar-se al costat del PP. Però ha aixecat la llebre. Personalment en faig la següent lectura, no sancionem perquè aquesta falta no inhabilita i per tant no taca la gestió de govern i com a conseqüència aprovem la política que crea més pobresa i castiga a la ciutadania. Una greu contradicció contra els principis creadors de la Unió Europea. Com és lògic el PP s’agafarà fort al pensament europeu per amagar les seves culpes i presentar-se, com ja fa, el partit salvador de la pàtria. Però la pàtria és el territori i no les persones. És més important un territori infectat de vies d’alta velocitat, que els ciutadans del territori per els que l’alta velocitat no els hi afecta en la gran majoria. No puc callar-me. Aquest comportament demostra que a la política europea el benestar dels ciutadans no els preocupa, allò veritablement important són les arques dels estats plenes. Aquesta política de no interferència en les eleccions forçoses de l’estat espanyol compagina amb la política, que Europa i el PP accepta, practica amb els que fugen de la guerra i la misèria i els hi tanquen les portes. Un exemple de política de solidaritat humana. No quadra i molt menys quan els ex-polítics (presidents i ministres) passen a formar part de l’equip de consultors de les grans empreses amb nòmines anuals que la majoria de treballadors no guanyen en tota la seva vida laboral. Aquest comportament, tant l’europeu, com el nacional, són preocupants perquè no tenen incidència electoral i això és greu i ho és perquè no arriba la informació deguda a la ciutadania que se li amaga amb mentides vestides de pell d’ovella. Els gran mandataris diuen que s’han d’escoltar les paraula del Papa però amb la seva conducta les obliden. És possible que la ciutadania prengui consciència i voti d’acord amb ella?. Si Espanya continua amb els mateixos partits al govern, Espanya anirà de mal en pitjor. Quina és la veritat d’Espanya i la seva justícia? Aquest és el problema, que no la coneix, ni vol, com ho palesa la pèrdua de societat del benestar. Personalment no me’n vull sentir responsable i per aquesta raó hi aporto el meu gra de sorra.