Empressonats per ser demòcrates

Un demócrata no perd la condició de ser-ne perquè un dia el seu coneixement el porta a defensar una idea que de retruc pot desautoritzar una llei. L’immobilisme de les lleis és defensa de la dictadura. I dissortadament la democràcia esdevé dictadura amb les majories absolutes. I l’argument el trobem en el tracte que les majories tenen amb les minories. Un exemple clàssic, el Congrès dels Diputats i del Senat. Quan puja a la tribuna el portaveu d’un partit minoritari es produeix una desbandada dels diputats o senadors dels partits majoritaris, sobre tot dels del partit del govern. I aquest comportament és antidemocràtic  perquè a l’hora de les votacions els debats parlamentaris són inútils perquè el vot ja estava decidit abans de començar. El govern de les majories el considero, amb perdó, il·legal per què acostumen a ser immobilistes. I una altra proba la tenim en els canvis que el PP ha introduit a la Constitució per poder, per exeemple, blindar l’ex – rei Joan Carles i el poder atorgat al Tribunal Constitucional per poder sancionar l’independentisme. Modificacions sense el vot de la sobirania nacional, que són els ciutadans. Jo pregunto, és legal aquest comportament? Des de la meva mirada de demòcrata i sobirà considero que l’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart és un greuge a la Constitució i un greu error històric. El que sí era ilícit i per conseqüent il·legal era l’atac descontrolat de la policia i la guàrdia civil contra els ciutadans que senzillament volien votar, idea que la Constitució defensa, per què era l’expressió d’una idea, valenta o agosarada, però idea i el progrès el fan avançar les idees trencadores. I la inconstitucionalitat està en la negativa continuada de Rajoy de no voler parlar-ne, perquè la Constitució no li permet, cosa que és mentida i per què ell no vol, cosa que és veritat, però- no la raó sinò la negació de la raó. És legal en una intervenció policial deixar un nen de sis anys invàlid de por vida com va succeir? És constitucional fer perdre un ull per un dispar d’una bola de goma, munició prohibida a Catalunya? És Constitucional tirar per terra sense contemplacions avis i àvies?  És Constitucional l’expressió d’un membre del PP però no hi haguè cap mort? Heu, senyors del PP, analitzat mai l’etimologia de les paraules  policia i guàrdia civil? Policia ve de polis i un policia és un ciutadà que té cura de la seva ciuitat i tenir cura de la ciutat significa actuar de manera que els ciutadans puguin gaudir d’una vida digna, com també la de tenir el policia. I una persona policia ferir a una persona ciutadana és una indignitat, siguin per les raons que sigui. I guàrdia civil? L’expressió significa que és un responsable del benestar dels civils, els ciutadans. I el dia 1 d’octubre deshonràreu el nom del vostre treball. N’heu buscat els responsables? Direu que sí, referint-vos als castigats i no pensareu que els veritables responsables són aqueslls que us hi van enviar com  ho indica el famós “a por ellos”? Capgirar el sentit de les paraules i dels fets és l’orígen de la corrupció, és corrompre la convivència. I el manteniment de la convivència en pau és l’objectiu que la humanitat ha encarregat als polítics i als seus atlàteres la justícia i les forces de l’ordre. L’empresonament dels dos Jordis és una demostració de manipulació de la convivència. I el poble, la societat civil no ho permetrà. Ara és Catalunya, però demà serà qualsevol altra nació o regió d’Espanya. El comportament polític actual envers Catalunya és una amenaça als espanyols. I aixó la ciutadania, el poble senzill ho està descobrint i s’hi revolta. La revolta catalana és l’exemple del que serà la revolta espanyola. No trigarà massa. Potser obrirà abans d’adonar-se’n el PP, les portes de les presons del presos polítics. Analitzem la història cap a on camina. No marca l’horitzó de l’estat espanyol.

L’estat que a mi no m’agrada

Jo entenc que l’estat és el conjunt d’institucions polítiques, judicials i d’ordre públic. Aquestes institucions són un servei a la nació, no són la nació i els serveis els reben els ciutadans, no el territori. Les institucions han de tenir cura del territori perquè la convivència sigui digna. La política és aquella activitat humana al servei de la gent en tots els seus aspectes: la convivència, el treball, la cultura, l’economia, la justícia, el civisme, l’esport, les tendències religioses. La política ha de facilitar, no ser ella alló que no li pertany. Per exemple, la política, no és educació però ha de facilitar que els estaments educadors puguin actuar amb tranquil·litat i sense imposicions de cap gènere, ni polítiques, ni religioses. Ells són els conreadors de l’educació i com s’ha de programar. No és competència de la política. L’educació pels educadors, que són els que en saben. I el mateix podriem dir de la cultura, l’esport, la sanitat, la religió, l’economia, etc…La política ha de fer política i fer política vol dir que totes les relacions de convivència es puguin desenvolupar normalment i amb seguretat. I aixó a l’estat espanyol no es compleix. Hi sobren interferències de l’estat en com s’ha d’educar, com s’ha de treballar, etc… com si la política fos el remei de tots els mals. I l’error d’una convivència destructurada comença per la forma de fer política. No m’agrada un estat que fassi de mestre, de catedràtic, de fabricant, d’economista, penso que la raó de ser d’un estat és fer que tots els estaments del país funcionin en pau, solidaritat i en veritat. I l’estat espanyol, segons la meva opinió, no ho compleix. Motiu: la corrupció present.

La missió principal de la justícia, començant pels tribunals, els jutges, els advocats, és treballar perquè la normalitat i el respecte sigui norma, que cadascú compleixi la missió per la que ha vingut al món aportant els fruits del seu treball, sigui agricultor, industrial, comercdial, cultural, esportiu, civisme i aportar la seva capacitat de convèncer als que no compleixin per tal que aportin el fruit de les seves facultats creatives en l’espai de subsistència que li pertoca. La justicia ha de complir una tasca educativa. Es diu que l’internament en una presó és per recuperar per a la societat el malfactor. Si es compleix, extraordinari, però és compleix? En aquest context hi tenim la manera com la justicia mou els estaments de la seguretat ciutadana. Les armes poden ser necessàries en alguns moments de risc imminent, però massa sovint el risc no l’aporten les persones sinò les normes o les lleis que no s’apliquen com cal, no respectant la dignitat pel sol fet de ser persona. Massa sovint som testimonis d’excessos policials. I no culpo sempre als agents d’ordre públic, sinó aquells que els fan actuar violentament. Encara que sembli inversemblant, les policies, de l’ordre que sien, en la seva especialitat alló que primer han de ser, és pedagogs del civisme i del respecte a l’ordenament urbà.

És veritat que no sempre és fácil actuar com cal perquè existeixen raons que perverteixen els fets. Evitar aquesta perversió no sempre és fàcil perquè massa sovint els màxims responsables de l’ordenament urbà actúen vestits de pell d’ovella disfressant egoísmes personals.

No m’agrada un estat en el que els polítics desenvolupin oficis que no els hi pertoca perquè la seva funció és que els oficis siguin efectius, solidaris i justos. No m’agrada un estat en el que la judicatura sigui un servei de la política, incapaç d’un d’alè formatiu i educatiu amb els autors del mal. No m’agrada una policia que en la seva feina, les armes esdevenen l’argument de convenciment sense respectar l’edat, el sexe, en una paraula la persona.

Afirmo que la política és indispenpsable, que els estaments judicials són necessaris i que els servidors de l’ordre i de la seguretat ciutadana són indispensables. Però penso que tant la política, com la judicatura, com els responsables de l’ordre han de ser en tot moment pedagogs i dissortadament la història ensenya que no ho són com caldria. En resum, tant en les relacions amb les institucions de l’estat amb els ciutadans, com les relacions de ciutadans entre ciutadans, l’arma principal de convivència ha de ser la paraula, la paraula amiga, respectuosa, solidària, justa i creïble. Les altres armes no porten mai a la pau, sempre creen odi.

Aquest estat que a  mi m’agrada no existeix, però els ciutadans volen fer-lo realitat. Per aconseguir-ho només hi ha un camí, que l’estat esdcolti els ciutadans.

Carta oberta a Albiol, Rivera i Iceta

Sóc un independentista català i encara que sembli un despropòsit estimo molt més Espanya que vosaltres tres junts. Escoltant les vostres paraules s’intuiex l’orgull que darrera d’elles s’hi amaga i l’amargura d’un protagonisme fracassat. La vostra postura contradiu les vostres paraules de concòrdia que mai heu practicat en les vostres actuacions polítiques. L’ambició de poder polític que en la normalitat és un desig raonable i lícit, quan la domina l’odi contra una postura que no és la vostra, la converteix en una anomalia contrària a les lleis naturals, malgrat l’embolcalleu amb la Constitució. Cap de vosaltres tres pot presentar-se com garantia dels drets de Catalunya, drets que no els té per llei política sinó per dret natural, que té el seu fonament en la llibertat, qualitat definidora del ser humà. I en relació a  Catalunya, sigui el que sigui Catalunya, vosaltres la llei la manipuleu d’acord amb les vostres exigències. Sortosament els vostres partits són minories a Catalunya i teniu la gosadia d’actuar com si fossin majories mofant-vos del respecte que es deu a les minories. També sóu minories al Parlament Català i no respecteu el vot quan no us afavoreix, tenint un comportament divers a Madrid que a Catalunya. Sortosament el PP a Catalunya és minoria, sortosament el C’s també malgrat convertir-se, per alló de l’ambició de poder, en nacional, i el PSC acusa una devallada molt significativa. La voluntat de les persones és sagrada i ha de ser respectada encara que sigui molt minoritària, fins i tot que fos d’un sol vot, i vosaltres teniu la gosadia d’invalidar la voluntat d’un milió de votants. I sou tan orgullosos que la vostra incapacitat us impedeix  valorar la voluntat d’un poble manifestada contra la voluntat de l’estat que intentà impedir-la amb les armes, essent l’escàndol democràtic internacional. Tenir el valor d’imposar la voluntat d’una sobirania que la Constitució reconeix, perquè els milions de catalans que vam votar sí o no, el DNI espanyol ens fa sobirans, agradi o no, significa complir el dret natural, superior a l’escrit. Menys article 155, Sr. Rivera, i més Constitució i dret natural. I a tots tres una mica més de dignitat humana i menys mentides. Conec millor que vosaltres l’escola a Catalunya, mes de quaranta anys de la meva vida i sé com treballen els professors i professores i en un model d’ensenyament que és envejat fora d’Espanya ja seria hora que l’estat hispà s’hi enmirallès. Menys absolutismes i més respecte als escolars dels diferents pobles d’Espanya i a les seves diferències, que són una riquesa cultural i no un emprobriment com el que provoca la llei. Us aniria millor ser humils, respectar les diferències, desitjar el poder intel·ligentment i racional i sobre tot intentar practicar-lo amb solidaritat no embrutar-se les mans amb la corrupció. Per què no desbancar del poder un partit corrupte mentenint-l’hi, també és corrupció a Espanya i arreu del món. Senyors, diàleg SI, però sobre el temes que sorgeixen d’estructures que se senten maltractades. Sr. Rivera, els orígens polítics són un avís i coneixem els seus. És greu, però, que la política sigui del color que sigui, només es miri el seu melic i oblidi la imatge de l’altre. Sé que he estat dur, però les meves paraules les heu inspirat vosaltres tres amb les vostres. Les diferències són sempre bones si són dialogants. La diferència és el contrari de l’absolutisme. I penso que en sou força d’absolutistes. Per acabar, les lleis han d’estar a favor de les persones, no dels territoris, siguin físics o polítics. 

La història no la fan els polítics, la fa el poble

Quan un polític ha d’anar amb la llei a la mà i parla sempre de la força de la llei, és una demostració clara que no és un bon polític. La veritable història és el dia a dia de la gent i el polític és responsable de la pau i tranquil·litat d’aquest dia a dia. Quan les persones no se senten satisfetes i en condicions pel benestar propi i de la col·lectivitat és una senyal prou  evident que les lleis no compleixen la seva missió. L’objectiu de la llei no és castigar, és assegurar la pau de cada instant. I dissortadament la política de casa nostra i la mundial són molt lluny de complir els seus objectius. I no els  compleix perquè ha invertit l’ordre de la convivència. Un exemple el tenim actualment a Espanya en relació amb uns dels pobles que la configuren. La veu del poble no és escoltada i quan parla se l’acusa d’il·legal. Els esdeveniments viscuts a Catalunya són prou exemplificadors. La Constitució diu que el poble és sobirà, però els polítics diuen que la llei és la norma màxima immutable. S’inverteix la norma de la convivència que afirma que la centralitat la representen els ciutadans. És vergonyós comprobar com una tendència política persegueix a una altra només per què aquesta està al costat del poble. Descoratja la incapacitat de diàleg entre polítics. Perseguir un polítc perquè defensa postures diferents és convertir en llei l’enemistat i l’odi. La diferència, que és la base de l’organització, no hauria de ser mai motiu de destrucció. Destrueix qui nega els drets de l’altre. L’independentisme polític és una idea que mereix el mateix respecte de l’unionisme. La realitat és que les dues tendències hi són. Es treballa en l’harmonia entre elles? Em fa la impressió que no i alló que és més greu és que no s’hi vol. I la base de la discussió rau en el fet de la interpretació d’una paraula: unitat. Jo i tu podem viure amicalment units, però sempre serem diferents. La unitat no és sentit unificador, és aportació a una manera de viure que complau a una col·lectivitat i que cada individu de la mateixa hi aporta els valors de la seva diferència. I la unitat que poden fer possible individus, també ho poden aconseguir col·lectivitats. Dos pobles no formen una unitat perquè són lo mateix, sinò perquè són diferents i han escollit unes bones relacions de convivència respectant les diferències. La unitat demana respecte a la pròpia identitat, no renuncia a la mateixa. I aquesta doctrina tan simple, que neix de la mateixa naturalesa, dóna la impressió que la política espanoila no l’entén, ni la vol entendre. Dissortadament no és només l’estat espanyol, sinò també la majoria dels estats i alló que és inversemblant és que Europa no ho vulgui entendre quan és la base de la fundació de la Comunitat Europea. L’Europa dels estats, d’alguns estats, no tots, és contrària a l’Europa dels pobles i la política espanyola del PP s’hi sent com el paix a l’aigua. I és alliçonador comprobar com el procès històric actual, malgrat que lentament, camina cap a donar a la gent el protagonisme real que té. L’Europa dels Pobles, com a Espanya, l’Espanya dels pobles, és la solució de futur d’una convivència pacífica. Només hi posarà problemes la incompetència dels polítics de torn. Catalunya amb la força de la seva llum fa por, però, endavant, és llum.

Sr. Rajoy, repassem l’article 155

1.-Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptès greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació de la majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.

2.-Per l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.

L’article hi és però com es demostra la veritat i les seves raons. Una Comunitat Autònoma pot provocar una situació a primer cop d’ull greu per l’estat general, però s’ha estudiat quina part de culpa hi té el govern de l’estat? Com ha tractat l’estat a dita Comunitat en relació amb les altres perquè els seus ciutadans manifestin públicament la seva voluntat de separar-se? Sr. Rajoy, vos a Catalunya no teniu credibilitat i vostra és la culpa perquè molts catalans vulguin separar-se d’Espanya. I vos no heu fet mai res per dialogar i alló que heu fet és agreujar el problema. No teniu cap dret d’aplicar l’article 155, quan el màxim responsable de la situació sou vos. I ho sou pel vostre comportament d’enemistat envers Catalunya recollint signatures, ho sou per la retallada de l’estatut quan complia tots els requisits legals i els vàreu ignorar i vàreu ignorar el deure dels ciutadans a tornar a votar l’estatut que el Tribunal Constitucional, segons paraules del diputat Guerra, “habían cepillado”, ho sou vos per què sempre vàreu dir NO, quan l’article 164 de les Constiutució diu que una de les competències exclussives de l’estat és l’autorització de referèndums, i ho sou quan l’aticle 14, diu que la Constitució reconeix sense límits els drets dels ciutadans, essent un d’ells el d’OPINIÓ, i el problema de Catalunya va començar amb una opinió que mai volguèreu escoltar i debatir com era el vostre deure, ho sou vos pel incompliments de lleis favorables a Catalunya en relació a les obres publiques, i ho sou vos pel tractament que heu fet de la corrupció que esquitxa al vostre partit. Catalunya tenia i té tot el dret a pensar una Catalunya millor i davant el vostre comportament es veiè obligada a estudiar una altra solució basada en el dret natural dels pobles i en el procès de la història en la formació dels estats. Sí, Sr. Rajoy, sou vos el màxim culpable i ara com si fóssiu la veritat absoluta voleu imposar una llei tot i sabent que no hi teniu dret i no hi teniu dret per què en el fons de la questió Espanya en sortiria beneficiada amb una convivència amistosa amb l’Estat Català. Sr. Rajoy heu sembrat el camí de comportaments antidemocràtics enviant les forces de seguretat  contra un poble que pacíficament i complint la constitució volia votar. Els vostres comportaments fan pensar que encara anireu més lluny. Però cura, aquells que penseu que són els vostres amics us faran fora de la política perquè a l’hora de complir els vostres compromisos econòmics no podreu i sortosament quan arribi aquest moment Europa ja haurà reconegut Catalunya com un nou estat independent. No m’allargo més un altre moment continuarè amb les exigències envers vos de l’article 155. I recordeu que l’article 155 serà el vostre boomerang. La història no corre, però corre.

Qué és la hispanitat?

Etimològicament és un concepte d’haver-se assolit un objectiu territorial format per un conjunt de nacionalitats. Espanya forma part d’aquest conjunt, encara que hispanitat procedeixi de la paraula llatina “hispània” que territorialment no es referia a l’Espanya actual sinó a una part. Però la hispanitat geogràficament és concepte que al llarg dels anys s’ha vist modificat per diferentes raons i que en l’actualitat aquest tot geogràfic està en contradicció entre els pobles que la configuren. Espanya no és la hispanitat i si s’ho creu no té sentit. La configuració d’un tot geogràfic i humà comporta un model de col·lectivitat en la que totes les parts s’hi sentin còmodes i les relacions entre elles al menys siguin amistoses. I avui no es pot parlar d’hispanitat, no és la idea de la Hispania dels romans. I aquesta Hispania la van trencar els ibers i els visigots i posterorment els mususlmans. Dissortadament la hispanitat, avui, dia és un concepte que necessita un reciclatge a nivell humà capaç de crear una globalitat en el sentit total del que significa “globus”. Dissortadament aquesta hispanitat d’avui dia, posada sota la protrecció de la Mare de Déu del Pilar, és una globalitat contradictòria. Aquesta hispanitat té, en unes forces armades, la guàrdia civil, posada la confiança de la seva defensa, confiança que s’escuda en el poder de les armes. I a la vegada la guàrdia civil es posa sota la protecció de la Mare de Déu amb el nom del Pilar. Curiós la Mare de tots els humans ha de tenir cura d’aquells que la política a escollit per què també en tinguin cura amb el poder de les armes. La mare del gran amor patrona d’un cos armat que està més aprop de l’odi que de l’amor. I aquesta contradicció té la gran festa. És inversemblant conjugar l’amor amb les armes. L’amor, i  molt menys l’amor de mare, no guanya batalles amb les armes de guerra, les guanya amb les armes de la pau que són la paraula. Quan un fills pateixen la persecució per no ser escoltats, s’honora a la seva mare i amb uns actes religiosos (incomprensible) i amb una desfilada militar, el poder vol convertir la seva violència en un exercici de pau basat en l’amor de mare i en el missatge del seu fill, que podem llegir en l’evangeli. Un estat que es declara distant de la religió no té vergonya d’emparar-s’hi per tenir més poder per perseguir amb les armes perquè no té paraules per demostrar la seva veritat.  I en aquest punt no entenc com els responsables de la religió s’avenen a protegir sota la seva ombra un estat que no l’escolta quan la religió recomana diàleg. Sincerament, la festa del Pilar, des de la vessant política, una contradicció i un greuge a la humanitat.

Govern d’Espanya, s’ha d’escoltar a la gent

Quan escolto les notícies i veig els movimentsb populars i desprès llegeixo la Constitució, tot seguit em ve a la memória: quanta hipocresia. Per que davant d’un conflicte i molt més quan és popular, l’opinió de la gent ha de passar a primera línea i tenir preferència davant la llei. I no he vist mai, ni he llegit que cap ministre del Govern d’Espanya, ni el seu President hagin dedicat mai unes hores a parlar amb el poble senzill, el que pateix les consequències d`una política dolenta. Sí, quan el poble es queixa és per què els polítics no compleixen amb els seus deures. I un exemple clar és el tema de Catalunya. S’omplen la boca de sobirania popular però la manipulen descaradament. Quan hi ha una manifestació, no he vist mai al President del Govern parlant amb els manifestants i sí la presència de la policía assetjant-los i maltractant-los. Aixó no és respecte a la sobirania popular. Si el poble és sobirà, vol dir que ho és cada individu i amb la seva llibertat pot aportar les seves idees que no han de ser totes iguals. Dir que la sobirania nacional ha aprobat la Constitució és una manipulació. La veritat és el percentatge democràtic majoritari al cinquanta per cent, i guanyadors i perdedors ho accepten democràticament. Però els perdedors tenen tot el dret de defensar les seves idees i basats en els proceosos històrics procurar que la seva proposta sigui la majoritària. I aixó el Govern d’Espanya des de l’aprobació de la primera redacció fins avui, no ho ha fet mai. És veritat que Catalunya és la primera que fa una proposta diferent molt forta per donar veu a un poble dels que configuren la plell de brau. I aquests pobles també són sobirans i amb la Constitució a la mà mai han estat escoltats. L’atac policial que ha rebut Cataluna és obertament inconstitucional per què els milions de catalans que exposen les seves idees són tant sobirans com els que en són contraris. I aquesta circumstància el Govern de l’estat no la compleix. I no la compleix per què es nega a exercir el model democràtic davant d’un conflicte. I en relació al problema català en tenim la proba. I aquest comportament només té una raó, la por de perdre la votació i la por de perdre el poder. Quan el món demana diàleg, negar-s’hi és una demostració del model absolutista d’un estat. Ja li agradaria al poble espanyol davant d’un confllicte popular tenir un President com Puigdemont que escolta i defensa a la seva gent. La història està posant en evidència a on porta la manipulació del  diàleg, negant-lo, quan se li demana i quina és la categoria humana dels que regenten el poder. Amb el tema català n’hem estat testimonis però no només els catalans, sinò molts espanyols, Europa i el món. I en aquest testimoniatge ens hem adonat de com de manipulada està la política per interessos egoïstes darrera dels quals s’hi amaga el gran capital. La dignitat de tres, quatre milions de catalans és un zero a l’esquerra comparada amb els beneficis de les grans empreses. La hipocresia del diner amb el mantell de la política protegint-la i viceversa. Pobre humanitat amb una política tan inhumana.