Els meus drets de català independentista

Pertànyer a una societat, que no respecta la meva llibertat, m’obre les portes, primer a pensar com es pot portar a bon port el desig, desprès a parlar-ne i donar a conèixer les meves idees i d’acord amb la resposta contrària tinc dret a un diàlge distès i solidari per arribar a una bona entesa de convivència en pau. Viure en un país, quin estat castiga les idees, porta a ser un esclau de per vida amb la teva pròpia identitat denigrada, menystinguda i desnaturalitzada. Desnaturalitzar una persona és una ofensa a la naturalesa i a la humanitat. La meva llibertat irrenunciable protegeix el model de vida que em permet ser jo, perquè només essent jo tindrè capacitat i poders de col·laborar en el model de convivència que millior defineixi la voluntat dels seus components. La naturalesa des de la primera aparacició de l’ésser humà a la terra ha marcat les pautes de la seva supervivència. Una persona sola no és concebible en el conjunt de la societat si no és solidària i participativa. La col·lectivitat de la que forma part té dret a beneficiar-se de la seva creativitat i el deure de facilitar-la. Mai una persona ha d’actuar contra la seva veritat i si alguna vegada els seus actes semblen contraris a la llei, alló que no es pot fer és incapacitar-la sense abans haver parlat amb ella i valorat el per què de la seva acció. El famós arbre del bé i del mal del Paradís terrenal no és altre que la humanitat lliure i aquesta llibertat pot fer que els fruits siguin dolents d’acord amb el seu conreu. I un dels saonaments d’aquest jardí pot ser l’egoïsme de sentir-se superior per imposar la pròpia voluntat sobre la dels altres i aleshores l’arbre humà dóna guerres i persecucions. Els fruits són dolents per no respectar la veritat dels altres. I és precisament aquesta manca de respecte alló que presiona la meva voluntat i vol desviar la meva veritat. I davant d’aquest fet tinc tot el dret de lluitar-hi en contra, amb la possibilitat de patir sancions injustes. Ningú té dret a violentar la meva voluntat intel·ligent i verdadera sense demostrar-me la possibilitat d’haver caigut en errors. I en aquest cas tampoc se’m pot sancionar sense un diàleg raonat per arribar a solucions de bona convivència. No tinc cap obligació de renunciar a les meves idees però sí el deure de bastir un consens pacífic. Les meves idees són meves i amb elles m’he de moure agradin o no, però alló que no puc fer, ni hi tinc dret és renunciar al d’ialeg si se’m demana. Personalment sóc independentista i amb la Constitució a la mà ningú m’ho pot prohibir com tampoc el meu estudi de com es pot assolir la independència. I la Constitució no m’ho prohibeix, ni l’article 155 tampoc, sempre que actui pacíficament i raonada. Senzillament em preocupa la judicialització de les idees. Aquest pràctica és contrària a la Constitució, a les normes europees signades per Espanya, a la  democràcia i al procès del seu progrès per què encara és millorable i no s’ha assolit el seu millor sentit de relació. Sortosament sempre serà millorable i posar obstacles a aquest procès és una befa a la humanitat. Em preocupa la situació actual a Espanya i Catalunya, com també la d’Europa que oblida els seus orígens i torna a la dictadura del diner. El procès  democràtic europeu d’avui palesa un greu risc de deshumanització de les persones. I aixó sí que és antidemocràtic i inhumà i anti-històric. Personalment alló que em preocupa com individu, persona humana, és l’assoliment de ser una persona íntegra, global en el seu sentit d’unió, solidària, creativa en benefici de tota la humanitat encara que només sigui amb granets de sorra o gotes d’aigua i que qui em parla pensi, és una imatge de l’ésser humà del programa natural de la creació. Estic convençut que la independència m’ajuda millor a ser-ho.

Renegar de les idees i accions pròpies no és ser persona

Les paraules i les actituds del president del govern espanyol i de molts dels seus polítics i de l’oposició palesen una greu irresponsabilitat davant les eleccions del 21 de desembre. Mantenir el 155, amenaçar si el resultat es porta a la pràctica, és renegar de la seva aposta per les esmentades eleccions. Una aposta inútil i ridícula amanida amb paraules i amenaces constitucionals, quan en realitat no són altra cosa que un incompliment de la Constitució i un greuge a la democràcia. El Sr. Rajoy té en el seu NO integrat el 155. Llegia ahir una entrevista a un periodista molt conegut al Parlament Europeu i francament els seus comentaris t’avergonyien quan parlava de la política espanyola, concretament del seu president, i de il·lògica legalitat en relació al tractament que s’està fent a Catalunya fins a l’extrem que afirmava sóc contrari a nous estats independents però si votès avui a Catalunya votaria independència. Per ell l’article 155 era un pas enrere en la història, una tornada a la dictadura franquista. Se’n feia creus. No entenc com un constitucionalista que convoca unes eleccions d’acord amb la llei segons confessa ell mateix, es desenvolupen amb normalitat i té la gosadia de no acceptar els resultats. Aquest comportament és senzillament renegar de les seves idees i alló primer que hauria de fer és dimitir per inconseqüent, emprant una paraula educada. És incomprensible com davant d’uns resultats clars, que donen la raó a Catalunya, no hagi alliberat els presos i atorgat la tornada a Catalunya dels refugiats a Bèlgica. El resultat de les votacions donen la raó als independentistes. També és incoherent que el Tribunal Constitucional no s’hagi fet enrere quan el poble que és sobirà ha invalidat amb el vot la seva sentència. O no és sobirà el poble? La política que s’està desenvolupant contra Catalunya és un desgavell històric tan greu que els especialistes no trobaran paraules per qualificar-la. El que s’està vivint a Catalunya amb la mirada d’Europa cap a una altra banda és un procès històric de tal envergadura que la política farà un tomb tan pronunciat que renegarà del model democràtic actual. Per que l’exemple de Catalunya farà que altres pobles d’Europa i segurament de més enllà aixequin la seva veu i imposin la seva voluntat. Un dels llibres més antics de la humanitat, la bíblia, diu en les primeres pàgines que la humanitat té a la seva disposició la fauna i la flora amb el consell que s’organitzi i conegui el seu entorn. I en l’actualitat, un moviment com el català és l’invitació a posar en pràctica la filosofia més antiga del món, aprofitant els coneixements, establint veritables models de convivència i tornant a les persones els seus drets i els seus deures. Ningú és amo absolut de la natura i tots aquells que la treballen ho han de fer a benefici de tota la societat. Aquesta és la revolució que espanta a Rajoy i als seus, que els ciutadans exigeixin la posada en pràctica de les normes del primer capítol del llibre del Gènesi. Sortosament la natura en la història compleix el seu programa i el seu programa és que aquell paradís terrenal inicial esdevingui un paradís terrenal de felicitat infinita. I la política casada amb l’economia no vol ni sentir-ne parlar. Per una raó, per què la corrupció no seria possible. Una pregunta indiscreta per acabar, convertir el teu estat en un paradis fiscal és corrupció? Una autoritat europea ens ho hauria de contestar. Renegar de les pròpies idees també pot ser corrupció d’un paradís il·legal. La corrupció desnaturalitza la persona.

Política contra política

És francament desil·lusionant l’actual política perquè no progressa al ritme de la ciència i el progrès de la ciència és un miracle malgrat els obstacles de la política.La paraula democràcia va encendre la flama de l’esperança d’una vida millor, però l’esperança, al menys a la pell de brau, s’està perdent i el benestar minvant. Penso humilment que la causa d’aquesta feblesa convivencial està en el poc respecte a la persona del poble senzill. La política d’avui a Espanya i a Europa es fonamenta en les diferències econòmiques i com més pronunciades, més valorada pels governants. No importa que el ciutadà pateixi per subsistir mentre l’estat gaudeixi de prou diners per la indústria de la guerra.

Si per convèncer a l’enemic han de morir milers de persones en els bombardetjos no té cap importància. Si en el mar han d’ofegar-se milers d’éssers humans que busquen una vida millor es considera un èxit de la política. Dissortadament és indignant que a ple segle XXI la mort sigui l’arma de govern més convincent. La mort pot produir-se per un atac armat, però també per un atac polític a la pobresa i a la subsistència. I aquests dos atacs als més febles es produeixen, dissortadament,  gairebé cada dia. Existeix un terrorisme estructurat i un altre que desestructura. Dos terrorismes que maten als més indefensos. Però dissortadament la inestabilitat social té un enemic que es fa passar per amic i la veritat no és altre que es tracta d’un contrari perillós. I aquest contrari exerceix des de la corrupció. Una política no és corrupta només per culpa de l’economia sinò per raons de diferències socials. Una política social es corrompeix quan la paraula esdevé un instrument de pau manipulat incapaç de dialogar amb els diferents. I aquesta avui dia és una realitat  massa evident. I ho és massa quan el poble desconfia dels polítics i quan en un estat la convivència està desestructurada. En un estat es desestructura la convivència quan no es respecten les identitats dels seus components i s’imposa la llei del més fort. Imposar la llei del més fort sempre és un atac injust contra la naturalesa. Aquesta política és incomprensible en una democràcia quan l’objectiu hauria de ser la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans. Un governant hauría d’exercir el seu càrrec en benefici de tothom, també d’aquells que fins i tot manifesten públicament que no el volen, per què la seva raó és  el benestar de tothom i quan sorgeixen contraris significa que la seva política és partidista. I aquesta és una de les acusacions que a l’estat espanyol es fa des de certs sectors de la ciutadania. Quan un polític ha de recolzar-se massa en els suposats èxits econòmics vol dir que l’estabilitat del govern trontolla i s’ha perdut  credibilitat. La inestabilitat política és factor desestructurador. Però no sempre la inestabilitat és culpa del partit en el govern sinó de l’incompliment de l’encàrrec rebut dels ciutadans per part dels partits de l’oposició. I aquest és un factor massa evident en la política espanyola. Els partits es miren massa el melic, oblidant el missatge rebut. Sintetitzant, una demostració prou clara que la democràcia a Espanya encara està en formació i el seu progrès és lent per culpa d’entrebancs dictatorials. I aquests entrebancs dictatorials tenen un signe, l’enriquiment dels polítcs, sobre tot d’aquells que han desenvolupat o desenvolupen càrrecs de govern.

Quan el llenguatge polític no és pedagog…

La pedagogia és una ciència de les humanitats però també és el recolzament humà d’un acompanyament. Sócrates instruia els seus alumnes acompanyant-los en un passeig. La pedagogia és la solidaritat humana en les diferents accions de les persones i la política per ser creïble i efectiva ha de ser pedagògica. Per començar la pedagogia no persegueix, acompanya i dialoga. Em podeu explicar com acompanya i dialoga l’estat en les seves relacions amb Catalunya? De diàleg no n’hi ha, ni se’n vol saber res i de companyia les armes amb recolzament de la jusstícia. Quan en una relació hi manca la pedagogia, els resultats són el malviure provocat i esdevé molt greu quan aquesta manifestació va acompanyada de paraules que se n'auto-enorgulleixen. I aquesta és la situació a Catalunya, avui, amb un estat enemic. Dissortadament no s’hi nota cap intenció de solució amb el diàleg democràtic obligat. La resposta és la llei sóc jo i no necessito parlar-ne. I la consequència perjudicar al màxim al considerat enemic, un enemic que s’ha prestat al diàleg i no ha estat acceptat. I aleshores s’escolten proclames com la de Fernando Martin-Maillo, coordinador general del PP dient:”El destí de Puigdemont és fugir o anar a la pressó”, no han fet cap esforç per parlar. Si de veritat la seva política fos pedagoga, el President del Govern o un representant seu, s’hauria desplaçat a Brusel·les a prendre un café amb ell i parlar. Alló que es va fer fou enviar una ordre europea de busca i captura. Sistemes violents i destructors de les col·lectivitats. Parlar no vol dir renunciar a les pròpies idees però sí arribar a un acord de convivència. I aquesta acord que ha de sortir del professor, que és el govern, no s’ha proposat. Alló que s’exigeix és que l’acusat actui contra els seus drets i es lliuri voluntàriament a la justícia per ser empressonat. Aquesta no és la forma pedagògica d’actuar. Hi ha uns versos castellans molt significatius: “En una panal de rica miel / dos mils moscas acudieron / que por golosas murieron / todas pegadas en él”. La saviesa popular té més solucions que l’orgull polític. L’estat no ha ofert la mel a Catalunya perquè es convencès de la bondat de continuar formant part d’Espanya i oblidar la seva voluntat independentista. Hi ha moltes maneres de morir, però la més valuosa és aquella que durant la vida s’ha gaudit d’una profunda amistat i solidaritat i com aquesta circumstància no s’ha complert Catalunya amb tots els drets del món vol viure indepedent la seva vida. Amb una particularitat, que sent independent, es pot ser part integrada a la globalitat de la Unió Europea. La independència no és contrària a la unitat definida per la filosofia del globalisme. Senzillament, la solució al problema de ser, que no significa ignorar l’altre, no és la independència si no la solució pedagógica.

Catalunya té tot el dret a ser lliure

Espanya fa anys que ha perdut el tren de la història. La penísula ibérica per la seva geografia i la situació en el mapa estava cridada a ser els Estats Units Ibèrics. Però alló que amb el temps sembla ser que hauria d’haver estat la lógica de la història, s’ha covertit amb la democràcia en un estat de la dictadura de partits. Malauradament no ha estat un pas endavant sinò una pèrdua de massa anys de progrès. Quan en el panorama de la convivència es deixen les regnes en mans de l’economia, la persona perd identitat i la política esdevé un escolanet del diner. I malgrat no plaurem, aquesta és la situació a ple segle XXI de la pell de brau. Una península marcada netament per pobles amb molta identitat s’ha convertit en un conglomerat polític sense brúixola i navegant a la deriva. El mapa de la península ibérica estava clarament dibuixat a l’hora de l’organigrama polítc d’Europa pels conjunts amb identitat que eren Castella i Lleó, Astùries, Extremadura, Andalusia, Regne d’Aragó, Paísos Catalans i Andalusia. Possiblement la meva memòria no és prou exacta, però jo diría que aquesta era l’orientació. Andalusia havia viscut una etapa històrica amb els Regnes Taifes musulmans que foren molt significatius i creatius i tot plegat dibuixava una mapa històric de la península ibérica proiu engrescador per les peculiaritats dels diferents grups socials. Però la història es tergiversà amb els Reis Catòlics, l’emperador Carles i el rei de “no hemos enviado las naves a luchar contra los elementos”. I es va perdre la línea d’alló que històricament hauría d’haver estat els estats units de la península ibérica. Un d’aquells estats avui dia defensa els seus drets històris que li són negats contra el procès democràtic de les nacions del món. I aquest estat que vol ser i se le neguen els drets no vol està sol en la seva llibertat, vol la companyia dels altres pobles ibèrics agermanats i no enfrentats com és l’interès del PP per mantenir la seva política destructiva de la globalitat i de la convivència. Catalunya camina segura, malgrat els entrebancs d’una política cega que nomès es mira el melic, i no li preocupa gens la dignitat de les persones. Per què si li preocupès no posaria en risc  les pensions dels jubilats que estan en perill gràcies a una economia corrupta que destina els diners a fer més rics als rics i més pobres als pobres, posant en perill el benestar dels ciutadans espanyols. Catalunya té tot el dret a ser lliure com el tenen també els altres pobles de la península ibérica. Quin és el problema que li nega a la política fer política de veritat? Fem una ullada als polítics de la democràcia espanyola que han estat fitxats per les empreses del gran capital i trobarem la resposta. És indigne que la política sigui el trampolí per fer-se multimilionari. Només pel problema econòmic Catalunya té dret a ser independent, per què econòmicament l’estat espanyol la porta a la ruina. Repasseu els mals que li ha causat l’articel 155 injustament aplicat.

La política, un servei o un comerç

Sincerament és desil·lusionador el resultat d’una reflexió sobre la veritat de la política espanyola. La diversitat d’opinió hauria de ser un bé polític però en la realitat és una guerra bruta. Però més enllà d’una guerra, la política avui dia és la negació dels seus objectius i la perversió de la seva identitat. Dissortadament la política no és un servei a tots els ciutadans sinò servir-se dels ciutadanas per assolir objectius egoïstes. No és cap error que la política desitgi el poder. L’error rau en la forma com es vol assolir. És un verdader mercat venent al millor postor. I en aquest mercat no és la honradesa d’un servei el producte que es ven sinò la corrupció d’un esclavatge que s’imposa sota promeses servides amb begudes degudament preparades per fer  caure en l’engany. En unes eleccions, que són el mercat de la política, la moneda són promeses que no porten el segell de la credibilitat perquè alló que es ven no és la veritat que el poble necessita. Dissortadament unes eleccions sempre van embolcallades per perfums embaucadors. I la veritat d’aquests perfums esdevé palesa per la contradicció d’una convivència pacífica quan la moneda és la mentida contra una part dels ciutadans i sovint la mentida va acompanyada d’acusacions injustes. És una pràctica normal en les campanyes electorals de l’estat espanyol. Es ven el bé per a tothom basant la força en el mal d’una part i aquella globalitat que es predica se’n va en orris. Amb més de trenta anys de democràcia, Espanya no ha gaudit de cap legislatura en pau social perquè la pau política era una mentida davant la pau democrática. Ho demostra amb prou claretat les relacions entre l’estat i les autonomies i les autonomies entre elles. L’enveja és una de les constants i al bell mig d’aquesta enveja la corrupció que té per mare la feblesa política i l’egoïsme econòmic. I amb la imatge d’una Espanya democràtica dividida què preten fer-hi a Europa si en realitat és un dels estats més afeblits malgrat és procclami tot el contrari. Però el problema d’Espanya s’agreuja a Europa perqué la pretesa unitat només és una pretensió no una realitat, perquè la veritat està en que la majoria d’estats de la unió  són servidors de dos d’ells que tallen el bacallà i imposen els seus criteris. La pretesa bondat d’Espanya en el mapa mundial és la bondat de l’egoïsme perquè alló de bo que pot tenir no contribueix a la bondat dels altres i per altra banda no té massa per oferir quan económicament depen dels ajuts de fora, com ho palesa la por d’algunes autonomies que es posen la mà al cap davant la possibilitat d’haver de prescindir-ne per què no arribaran i aquestes mans al cap acusen altres aautonomies. Dissortadament “no és oro todo lo que brilla” en l’estat espanyol. Pregunteu-ho als pensionistes, un altre punt feble de la política espanyola. Francament, l’Estat Espanyol no és garantia de pau internacional perquè comença per no ser-ho en el seu territori. No s’ha de ser massa llest per adonar-se’n. Només escoltant els polítics n’hi ha prou. Pobre Espanya però sobre tot pobres els espanyols de bona voluntat. Quan la política sigui un creïble servei als ciutadans es podrà començar a tenir esperança. Però dissortadament és un comerç dominat per la corrupció.

Qué és un president normal, Sr. Rajoy?

Hi ha trobades que conviden a esplaiar-se i deixar-se anar de la llengua demostrant quina és la veritat que es porta dintre. Però les veritats personals són relatives i poden ser contràries a les d’altres persones. Les idees, que són el reflex de les veritats personals, les defensa la Constitució com fonament elemental de la convivència política i el Govern i la Justícia tenen el deure d’acceptar-les per què són constitucionals quan són la veu del poble sobirà. La seva expressió “elegir de forma normal, un president normal” és una manipulació de la Constitució i corren el risc  de ser manifestacions d’odi com aquestes que també va manifestar en un dinar del fórum del diari ABC:”alguns es van pensar que podien viure fora de la llei i l’únic que han aconseguit és viure fora del govern”. En les circumstàncies que es viuen actualment a Espanya i Catalunya aquestes paraules políticament poden ser molt perilloses per a qui les pronuncia. Per què, Sr, Rajoy, els ciutadans catalans que han votat amb el DNI espanyol són sobirans i tenen tot el dret a dir la seva. I amb el seu vot van donar majoria absoluta als independentistes. I si vos sou tan constitucionalista, el primer que havieu de fer és, al menys, no precipitar-se i valorar el per què del resultat d’una votació que vàreu intentar manipular amb la col·laboració de la justicia.

D’acord amb la Constitució tan el Govern com el Tribunal Constitucional es van precipitar condemnant persones que la llei protegia, amb la circumstància que la votació del 21 de desembre l’havieu organitzada vos, amb molta possibilitat de no ser legal i el resultat del poble, que és llei, ni el Govern, ni el Tribunal Constitucional no l’han respectat i continueu amb les amenaces del 155 si Catalunya nomena Presidednt de la Generalitat el Sr. Carles Puigdamont, que amb la Constitució a la mà hi té tot el dret. La Constitució és molt clara i cap tribunal pot inhibir-se del seu compliment. I davant el resultat, tant el Govern com el Tribunal Constitucional alló que primer havien de fer és reconsiderar les seves sentències, respectar la voluntat del poble, i deixar en llibertat als empressonats, que són innocents i permetre entrar lliurament a Catalunya els que es refugiaren a Bèlgica. Sr. Rajoy, ha reflexionat alguna vegada que amb el vostre comportament, el resultat electoral espanyol us garanteix el dret a ser President de l’estat espanyol? No teniu el rocolzament de la majoria, escassament un trenta per cent i s’ha acceptat la voluntat dels ciutadans amb una majoria que no és absoluta. Em contestarà que no hi ha condemnes legals en el seu cas, d’acord, però quan en una votació la voluntat dels  ciutadans desautoritza les lleis i el govern, qui té la raó amb la Constitució a la mà?  Estic convençut que la història donarà la raó al poble de Catalunya. I una darrera consideració, que qui es va negar al diàleg amb el famós NO vàreu ser vos, Sr. Rajoy. Raó de més per reconsiderar una política amb massa sospita raonada plagada d’odi. Catalunya vol democràcia, la que es fonamenta en la voluntat popular i el govern i la llei defensen. Sr. President la política espanyola no es mou en la normalitat amb paraules sinò amb la veritat dels fets.