LA DIGNITAT DE LA PERSONA ÉS SUPERIOR ALS CÀRRECS

Un gran orador espanyol, Donoso Cortés diplomàtic i pensador del segle XIX, va començar el seu famós discurs sobre la Bíblia amb aquestes paraules: “Hay un libro gigante i extraño”. I de veritat palesa les dues qualitats. És gegant perquè programa el paper de la humanitat i extrany perquè ens explica com la humanitat ha complert el programa. El programa és molt simple:1) creixeu, multipliqueu-vos i pobleu la terra i 2) el compliment amb massa variants contradictòries,  els bens de la terra serveixen per la vostra subsistència. La segona part del programa original ha estat des d’el principi manipulat i avui, ple segle XXI amb  la ciència i la tecnología, continúa la manipulació i tot en perjudici de la humanitat. Només cal analitzar el compliment de la segona part del programa. El respecte a la persona des de bon començament ha estat el gran perjudici i ho continúa estant. La dignitat no es posa en la qualitat de la identitat sinò en els afegits d’honors polítics i riqueses. I avui dia es dóna més importància als càrrecs que a la persona. Un càrrec que impideix l’us dels bens naturals a un tercer que hi té dret fa indigna  la seva persona i , a la vegada, condemna a una vida indigna al tercer. I aquest comportament té carta de llibertat començant en les més altes esferes dels poders responsables de la convivència universal. Les polítiques actuals només tenen un màxim objectiu, la salvaguarda de l’estat. I en aquest objectiu també si barregen manipulacions i discòrdies  amb la finalitat d’assolir estats més poderosos per dominar els altres. I el rerefons d’aquesta lluita hi ha un culpable capdavanter, el domini de la riquesa. I és llastimós que aquesta característica encara sigui predominant i que per aconseguir diner no és respectin drets humans i no es condemnin com cal actes criminals. L’exemple de les relacions amb l’Aràbia Saudita en són una mostra i penso humanament que és una taca greu d’immoralitat del Govern Espanyol, que no perquè sigui una acció econòmica no pugui ser immoral. I la immoralitat és el sistema per desvaloritzar les persones. I alló important és que el governants són els primers immorals en aquest tema. Una autoritat que presenta símptomes immorals no em mereix com respecte perquè em demostra que no és persona. Les lleis polítiques deixen de tenir valor quan actúen contra persones. Un criminal se sanciona injustament si abans no s’ha valorat el perquè dels seus actes i com la sanció el pot revaloritzar. I dissortadament primer se sanciona i desprès, suposo que a les presons alguna acció s’hi fa. I en aquest capítol mereix una valoració molt acurada quan s’acusa a un polític per les seves idees, perquè en una democràci primer són les persones i les persones es valoren per la qualitat del seu pensament. Pensar diferent no és delicte i sí ho és criminalitzar-lo. En les polítiques del segle XXI em podeu dir que vol dir pensar i si pensar és un dret malgrat les diferències? No m’agradava la política en el poder del PP i tampoc, de moment, m’agrada la del PSOE. Només una observaciö: són creïbles les vostres paraules, persones del govern?. Hi ha un fet polític que pot desmontar tot el tramat actaul contra Catalunya si se’n fa una valoració democràtica verdadera.Les votacions convocades per Mariano Rajoy per contrarestar les del 1 d’octubre.

Europa i Espanya tenen por a la democràcia de Catalunya.

L’Estat Espanyol està a un pas de trencar Espanya i Europa dóna la impresió que ha perdut el sentit democràtic dels fundadors de la Unió. Una postura que posa en perill el model i obra les portes a un nou feixisme. I el problema és greu  perquè la política espanyola i europea està en mans del capitalisme. Des del meu punt de vista és inqualificable la política espanyola dels tres partits majoritaris de l’estat. Un nou argument que s’han lliurat a les mans del diner és la votació del Congrès donant via lliure a la venda d’armes a l’Aràbia saudí. Una demostració de la impotència de crear riquesa perquè els treballadors de l’empresa d’armament no perdin els ingresos de treball per a una vida digna. Uns polítics tan defensors de la seva Constitució no tenen cap escrúpol de l’hora d’incomplir-la per col·laborar amb els criminals de la història actual. És més democràtic vendre armes als enemics dels ciutadans que no procurar noves formes de treball per generar ingresos. Una demostració d’incapacitat política en una democràcia. I un incompliment de la seva pròpia Constitució que posa per condició la defensa dels drets humans i una de les formes és vendre armes als enemics dels drets. I d’aixó se’n diu actuar democràticament i amb justícia

. Un comportament que explica amb prou claredat perquè no volen la democràcia que defensa Catalunya, que és la democràcia dels drets de les persones. Una democràcia en llibertat, no una democràcia amb l’amenaça de les armes si no és pensa igual. Ni diàleg, ni democràcia, ni justicia Srs. del PSOE, del PP i de C’s. És incoherent quan Pablo Casado diu que no es pot dialogar amb qui posa una pistola sobre la taula. Qui la hi posa Sr. Casado? No acusi a un altre d’alló que vos defenseu. Perquè imposar una altra vegada el 155 és posar les armes de la policia i guardia civil sobre la taula dels catalans. Amb molta pena, però no puc dir altra cosa, no siguem hipòcrites. Sigueu clars d’una vegada i digueu que no voleu que Catalunya s’indepnditzi perquè no podeu, ni voleu prescindir dels diners que genera a les arques de l’estat i que la corrupció no explica a qué es destinen quan el deute és del 140%  insuficient per poder fer-li front perquè  supera un 40% els ingresos. I malgrat tot, encara no tè cap remordiment de culpabilitzar el pobre que no pot arribar a fi de més amb el seu sou i pitjor aquell que no té res. Li hauria de caure la cara de vergonya defensar la democràcia d’un partit culpable de la pèssima situació económica de l’estat en un futur no massa llunyà i demostrar la seva indignitat com a persona a l’hora acusar als altres. Menys paraules i més honorabilitat si no vol portar a Espanya a la bancarrota econòmica, política i humana. Vol fer el valent però la independència de Catalunya li fa por perquè políticament no enten que és una democràcia.

LA POLÍTICA MUNDIAL ÉS UNA MANIPULACIÓ DE LA DIGNITAT HUMANA

No sóc cap autoritat en el tema, però m’horroritza la direcció actual de la humanitat. És inhumà que els responsables de dirigir la convivència palesin la incapacitat que es dedueix de la realitat actual del segle XXI. És humanament indecent, per no dir criminal, que un estat pensi que és l’amo del món i pot imposar els seus criteris. Fent una ràpida ullada al mapa universal apareixen unes autoritats que no demostren la necessària capacitat, ni dignitat per treballar per la pau. Una proba prou evident la trobem en els milers de morts en el mar per no rebre assistència ètica i moral a la que com a persones tenen dret. I aquesta immoralitat és aplicable tant als polítics del país d’on fugen, com d’aquells que el rebutgen i els deixen indefensos al mar. No he llegit cap intervenció política que s’enfrontès als polítics de les nacions d’on emigren més persones per resguardar la seva dignitat i gaudir de la mínima ajuda per a la seva manutenció. Una ullada global a la humanitat ens diu que tots els governants són responsables de la dignitat dels seus súbdits. La meva teoria és molt dura però en el segle XXI cap estat està lliure de culpa. La immoralitat i inhumanitat amb que massa paísos tracten i han tractat als seus súbdits és una clara denúncia de la seva inutilitat per dirigir la convivència dels pobles. I ho han demostrat depauperant massa països amb el propòsit d’un enriquiment personal que ha superat els límits indecents d’unes legislacions purament perjudicials per als altres mentre per l’abusador siguin causa d’enriquiment. La guerra d’Isrealians i Palestins és la hipocresia més flagrant de la política en la que s’hi barreja la complicitat d’estats poderosos tant d’Amèrica com d’Europa. La guerra entre Isrealians i Palestins és la negació de la seva credibilitat histórica per llibres sagrats que s’hi aportin. I entrat en aquest capítol una indignitat de les religions, que no fan valer la seva autoritat moral, demostren una lamentable incapacitat de diàleg. I si entrem  al continent africà, la problemática encara és meu greu per l’espoli que s’ha fet del seu territori amb el vist i plau de governants que s’hi han fet multimilionaris sense importar-els-hi el més petit interés per aturar el genocidi dels seus pobles. Acusem també els paísos dits civilitzats en els que la delinquència no té aturador i en la que massa sovint s’hi descobreixen complicades persones de l’ordre. I si continuem per la conducta de les persones qué n’hem de dir de les víctimes de gènere sexual? Els problemes són massa abundants però que encara fa la política més hipócrita és quan escoltes que s’ha de programar més i millor els problemes de subsistencia i a continuació descobreixes que aquests predicadors presenten una cara amable per pujar més en el colofó del seu partit i millorar els seus ingresssos. Procurar un model de govern més democràtic i més humà no és possible perquè es perjudicaria l’ascens al poder amb la palabreria demagógica de prometre i desprès no havia dit res. El mapa moral i ètic d’Europa, Amèrica del Nord i del Sud, Àsia, Paísos de l’Orient, Oceania i Àfrica no poden ser més  decepcionants en l’aplicació d’una política que facilita un augment cada dia més alt de la pobresa i un risc de fenòmens climàtics amenaçador, com per exemple el tsunami que pot provocar el volcà Etna, del mar mediterrani i altres fenòmens climàtics. I tot gira al voltant d’una política injustíssima que nega els drets mínims de dignitat humana. Hi ha solucions? Evidentment, però les persones que les tenen estan apartades de la política per terroristes d’estat perquè els primers que haurien de donar exemple són els grans polítics i les grans fortunes. Partint de la realitat de l’orígen de la terra amb quin dret s’apoderen uns pocs dels bens de la naturalesa destinats a mantenir la fauna i flora i al gènere humà? Quina és la raó de la moneda de paper sinò la major facilitat de manipular-la per no conèixer la seva legalitat? Quina és la raó per la que autoritats polítiques puguin promoure, com han fet, paradisos fiscals? El problema que s’ha creat és gravíssim perquè es posa en risc la humanitat sencera. Alló més indignant és que hi ha persones amb idees i capacitat i se’ls arracona amb, diuen, la llei a la mà. Pura hipocresia perquè els problemes continúen. El món necesita amb urgencia una nova filosofia de la política en la que la centralitat la porti la gent, no el poder.

Sr. Pablo Casado em pot explicar qué és la dignitat?

Quan escolto les seves intervencions televisives i llegeixo en la premsa els seus comentaris em venen a la memòria els seus discutits estudis a la Universitat Rei Joan Carles i acte seguit em faig la pregunto: quina és la filosofia de la dignitat humana d’aquest alt càrrec del PP?. Gandhi el gran defensor de la no violència feu aquest comentari:”La política de l’ull per l’ull acaba amb tothom cec.” I una frase un xic més antiga de l’época romana,”la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians”. I les dues frases tenen molt sentit en la interopretació que fa de la política. Tenen una greu tendència d’autoritat dictatorial i de persecució criminal del que no pensa com vos. Però a la vegada donen la impressió d’una irreflexió desesperant en una diplomat universitari i figura capdavantera de la política que es pensa ser. Personalment no puc entendre que un polític de la democràcia sigui incapaç d’entendre les diferències ideològiques sobre política i d’interpretar el sentit de la història. Perquè, Sr. Casado jo no sóc cap autoritat, però per a mi les persones pel sol fet de ser-ho hem merèixen el màxim respecte independentment dels seus actes i si els seus actes no són justos se n’ha de fer responsable i complir la penitència justa. Les afirmacions que va fer sobre els presos catalans són d’una bagesa de mires tan eloquent que fan perdre la credibilitat política. Simplement va dir, ho he llegit i li he escoltat per televisió:·”Com és possible que a Lledoners hi hagi un règim de visites, de patis i telefònic diferent de qualsevol altre pres preventiu nomès perquè són del govern que gestiona aquella presó?” El que va dir a continuació és de jutjat de guàrdia i si molt m’apreta de inhabilitació per a qualsevol càrrec polític. Les seves paraules indiquen amb molta claretat la seva ignorància del tracte que es rep en les presons espanyoles. I aquests presos catalans que tan critica es van guanyar les simpaties de companys de presó. Les seves indignes paraules mereixen un rebuig total perquè el qui les pronuncia és incapaç de preguntar-se que tal vegada alló que cal fer és si el tracte de les presons catalanes és més racional i humà que el de les espanyoles, perquè els presos són persones i l’estat es vanagloria de dir que les presons són llocs de reciclatge social. Si consulta les lleis europees se n’adonarà que l’estat espanyol està a anys llum d’un sistema penitenciari de recuperació humana. No m’llargo més perquè el comentari que em resta és tant o més llarg que aquest i que lliga molt amb els seus estudis universitaris. Recordi les dues frases del principi, la de Gandhi i la dels màrtirs. Retraten la seva filosofia política i li demanen el corresponen reciclatge.

UN MISSATGE DE PAU AL MÓN: SANT PAU VI i SANT ÓSCAR ROMERO

14 d’octubre de 2018, l’Esglèsia Catòlica encén dues lluminàries dels camins de la pau. I en aquest missatge tres personalitats de l’Esglèsia que el món no veu amb simpatia. El Papa Montini, l’arquebisbe de Nicaràgua, Òscar Romero i el Papa Francesc. Tres noms, que als polítics no miren amb bons ulls, són tres persones, molt humanes per esdevenir divines, que en el seu programa hi figura en primer pla la defensa dels més pobres, el gran missatge de l’evangeli. El Cardenal Montini, en l’acte d’obediència al Papa Joan XXIII, amb l’abraçada del nou Papa va escoltar “aquesta cátedra l’havies d’ocupar tu, no jo”. Sembla ser que el govern espanyol de Franco va posar-hi el seu “veto”, encara que ja no el tenia, perquè el Papa Pius X, l’havia anul·lat. I és molt significatiu que quan Franco va rebre la noticia de l’elecció del nou Papa, Pau VI, va exclamar “un jarro de agua fría”. La canonització de Pau VI pel Papa Francesc és un clar signe de la revitalització del Concili Vaticà II, inuagurat per Joan XXIII i clausurat per Pau VI. Una revitalització molt urgent i necessària desprès delss escàndols de pedaràstia protagonitzats per alguns bisbes i capellans. Aquest és un tema molt profund perquè a l’estat espanyol s’hi barreja una animadversió política contra la religió creant una situació verdaderament desequilibrant i manipuladora del mal dels altres per convertir els propis mals en virtuts. Senzillament la doctrina del Vaticà II ha patit i encara pateix arreconaments inexplicables com ho són també acusacions que es fan al papa Francesc. La canonització portada a terme pel Papa actual és un avís a navegants per a una esglèsia necessitada de recuperar el sentit evangèlic i posar-se al dia en la seva missió. I la canonització d’Òscar Romero és un altre missatge de la recuperació deguda. Era un gran defensor de la gent necessitada en una Nicaragua on la política oblidava els seus deures envers els ciutadans. L’arqubisbe Romero el dia 23 de març de 1980, demanava en una discurs que els militars acabessin amb les seves persecucions i la resposta fou que al dia següent mentre celebrava la Missa un piquet de militars l’assessinava davant dels fidels. Les paraules i la doctrina de Pau VI i d’Òscar Romero era massa evangélica per a la política. La veu de la veritat evangélica dels nostres dies, la política  mundial no la vol escoltar i menys sentir. I és vergonyós a la pell de brau que alguns bisbes barregin la veritat religiosa amb les pretensions polítiques del poder absolut. No conec els altres cinc nous Sants, persones senzilles de la base religiosa que amb els dirigents formen un cos místic, exemple imitable per  a la globalitat humana. La veu de la religió al segle XXI es fa sentir des de diferents indrets amb una finalitat única, la pau en la dignitat de totes les persones. Ho proclama el cristianisme, el judaïsme, el protestantisme, l’hinduïsme, la musulmana i tota les gent mundial de bona voluntat que s’empara en la seva fe religiosa. És veritat que entre les creences religioses hi ha persones que cometen irregularitats, com dissortadament la pederàstia en el catolicisme. Però la política alló que no pot fer és amagar el cap sota l’ala i acusar els altres per amagar-se ella com s’està fent en l’estat espanyol. Els religiosos pederastes s’han de castigar, sí, però també recuperar amb el perdó, no com fa la política que castiga innocents amb la presó i a Espanya els bisbes són incapaços d’aixecar la veu denunciant les injustícies. És un tema molt intens i dens que urgeix unes sinceres reflexions i una recerca de quina és o ha de ser la veritat social global del segle XXI. L’esglèsia està en el camí, el de donar veu a la gent senzilla, que era la veu de Pau VI i l’arquebisbe Òscar Romero.

LA MARE DE DÉU DEL PILAR, POLITITZACIÓ DE LA RELIGIÓ

A la península ibérica són moltes  les advocacions de la mare de Déu, i totes dintre de les diferències honoren a una mateixa persona. Una persona bàsica en la religió. Catalunya, Aragó, València, Andalusia, Castella, etc… totes celebren una festa mariana. I fins i tot, sota l’advocació de la Verge, s’hi ha posat la Guàrdia civil. I per més incongruències humanes la política la condecora amb la medalla pròpia fins i tot per mèrits militars. El 12 d’octubre, Verge del Pilar, és la festa de la hispanitat. Senzillament crec que és molt bo que cada poble honori a la seva mare des de la seva diferència, però en el fet que la mare sigui la mateixa persona amb nom diferent, perquè els germans no l’honoren amb una bona germanor? Per què la festa del Pilar ha de ser a Catalunya una festa no desitjada? És veritat que en una família no sempre els germans viuen en bona harmonia. Peró no és aquesta la voluntat de la mare. I a Espanya encara és més incongruent la diferència. Polititzar la religió porta viure’n al marge i crear enemistats. Avui l’Estat celebrarà la festa amb una gran desfilada militar, desfilada en la que no hi seran representades totes les autonomies. Quin sentit té celebrar políticament una festa religiosa que divideix? Jo em pregunto, i quin és el sentit religiós de la política?  No és precisament la imatge que dóna l’estat espanyol. Un estat laic, més aviat irreligiós, creant desunions valent-se de la religió. Honestament una barberitat humana. Sí, barberitat humana perquè no uneix, ni agermana, sinò que desuneix i crea enemistats. Celebrar la festa de la mare, patrona de la hispanitat, quan el seu estat és culpable de situacions desestructuradores, és d’una hipocresia que clama venjança. Fer creure que són germans felicitant a la mare, quan l’estat ha apallissat ciutadans fills de la magteixa mare, no és només odí i rencor, sinó demostració d’una inhumanitat inconcebible. És impossible que la mare se senti estinada quan s’odia als seus fills. Aixó és propi d’una família desfeta i aquesta és la imatge de l’Espanya actual. Amb quina consciència el President Espanyol, membre d’un partit laic i arreligiós, pot agermanar amb l’oferta de dos mil milions per aconseguir el vot d’una comunitat quan mantè empressonats per problmes polítics germans d’una mateixa mare religiosa, acceptada políticament. Senzillament es tracta d’una deshonestedat sense mesura. Des de la meva filosofia personal ens trobem en una situació que mai portarà al benestar perquè la germanor entre institucions, que com a germanes han de treballar pel benestar dels ciutadans, tenen unes relacions que pels resultats són simplement hipòcrites. I perquè? Per què la política no està al ser vei de la gent, sinò per servir-se de la gent. I festes com la el Pilar polititzada tenen aquestes consequències. I el mateix penso quan es polititza la Mare de Déu de Montserrat. A la marca Espanya li falta el color de la veritat humana. Des de la religiositat li demano a la Mare de Déu del Pilar, que també és mare meva per ser mare de Dèu, que ens inspiri a tots l’esperit de la veritable germanor, com ho demano, pel mateix motiu, a la Mare de Dèu de Montserrat. Només si veritablement som germans, solucionarem els conflictes polítics de convivència.

Valor de la votació del 21 de desembre de 2017.

La veu del poble sobirà sempre tè valor d’obligat compliment d’acord amb l’article de la constitució que ho  reconeix i per tant ho revalida. Votació organitzada pel president del govern Mariano Rajoy amb la pretensió de demostrar que la veu del poble del dia 1 d’octubre no tenia una base consistent. I el dia 21, la mateixa veu no només igualà la votació del dia 1 d’octubre sinò que la superà. Quan el poble parla s’ha de respectar i aquest respecte la Constitució li reconeix al poble de Catalunya. Per què no es respectà? Segons la lectura que en faig de la Constitució, una vegada comprobada i reconeguda la victòria independentista, no només havia de respectar-la sinò portar-la a la pràctica d’acord amb els redsultats restituint el Govern de la Generalitat destituit. I què es va fer? Tot el contrari i malgrat la sentència de la justícia, aquesta amb el vot popular havia quedat invalidada. Se sancionà el vot popular empressonant els polítics que tenien dret a vot i tornaren a ser reelegits. Què es va fer. Posar per davant la veu de la justícia, com si aquesta no fos el poder que havia estat desligitimat per la veu popular. Escric d’acord amb la lectura que en faig de la Constitució. I qui havia d’anar a la presó? No hi anà el prevaricador sinò l’acusat d’incomplir la llei. Jo em pregunto amb quin dret constitucional, perquè la justícia també l’ha de complir, els jutges empresonaren als polítics reconeguts pel seu poble? Amb perdó, però penso que si algú hi havia d’anar era qui prevaricava, no qui havia estat reconegut. La veu popular que amb el seu vot legitimava el procès del 1 d’octubre, invalidava automàticament totes les decisions contràries. I auixó no s’ha complert. Com tampoc va complir la Constitució la policia i la guàrdia civil incomplint l’article que prohibeix taxativament causar danys físics o morals. Srs. del Govern d’Espanya esteu segurs que compliu els vostres deures mantenint els empresonaments totalment irregulars i molt més quan han estat rebutjades les euroordres contra els exiliats buscant l’empara de les lleis europees a les que l’restat espanyol està obligat de complir? Intueixo que es continúa la prevaricació. Quan les sentències perden la seva autoritat perquè la veu del poble ha ravalidat la seva votació, totes les instituccions de l’estat estan obligades a respectar-la constitucionalment. I el poder polític i el poder judicial sinò ho compleixen, sentint-ho molt prevariquen. En la situaió post-votació 21 de desembre no hi ha cap motiu per continuar perseguint als defensors de la independència i  molt menys quan no ha existit cap aldarull polític i social per part de la Catalunya independentista. Des de la meva humilitat relamo la llibertat dels polítics empresonats i exiliats i de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez que pateixen l’empresonament més injust i antidemocràtic amb  proves dels articles constitucionals i dels disturbis no provocats per la societat sinò per les ordres del govern donades a les forces de seguretat, que per altra banda se les obligà a renunciar a la seva dignitat humana amb les formes inhumanes de colpejar indiscriminadament a joves i grans. Com també denunció el dret que té Catalunya de ser indemnitzada pels danys causats i pels diners injustaments trets de la Cajixa de la Generalitat. Les notícies que es van coneixent són  molt reveladores i explícites. La veritat més aviat o més tard sempre sura. Sé que sóc molt dur, però és el que veig, dedueixo i descobreixo essent només una gota d’aigua del mar o un gra de sorra de la platja.