EL CORONAVIRUS I LA FILOSOFIA DE LA MORT

La mort és una paraula que provoca reaccions de molts colors. És freqüent escoltar que és millor no pensar-hi. I contra aquesta idea la seva presència és més punyent. Hem reflexionat alguna vegada sobre la veritat de la mort? I no em refereixo al fet físic sinò al perquè. Dissortadament la humanitat promou una filosofia negativa, sense  treure’n  ensenyances que ens portin al bé. El fet més lamentable, segons la meva filosofia, ha estat convertir la mort en una sanció. Es mata lliurament amb un sentit de llibertat que provoca injustícies. I Malgrat tot, les lleis humanes depositen en les sentències de mort l’esperança de la seva pau. Matar per ser lliures i matar per demostrar l’honorabilitat. Un exemple el tenim en la celebración dels duels. L’objectiu que es busca amb la mort del contrari és recuperar la dignitat. I no sempre l’innocent esdevé  guanyador. Una manipulació de la mort amb finalitats egoístes. El sacrifici de la pròpia vida pot convertir-se en un crim com també en una ofrena mística. Per què se suiciden moltes persones? Per fugir del mal. És un fi racional? Pot ser-ho. També és una manera d’acceptar el fi de la pròpia vida convertint l’acció de morir en una ofrena a Déu. Molts gurús ens en donen exemple. A casa nostra Lluis M. Xirincs va preparar-se per morir. La història ens alliçona com grans pensadors han acceptat la pena de mort per un condemna política, Sòcrates, per exemple. La resposta a la condeman fou:”Com podria jo introduir déus nous per dir que una veu divina se’m manifesta per indicar-me el que he de fer”. Convençut de la seva veritat va acceptar la mort prenent la cicuta, que era la forma com es complien les condemnes en la Grècia del segle V abans de Crist. La instrumentaltzació de la mort pel poder   polític palesa una auto-defensa de l’autoritat i un crim contra la humanitat. Les guerres i les sentències de mort decretades pels tribunals de justicia, de justicia no en tenen res i de criminalitat massa. En el fons és l’odi presentat com amor. Per què existeix la criminalitat? El fet és una realitat però el perquè… He arribat a la conclusió que la criminalitat té el seu orígen en l’autodefensa contra les injustícies del poder. I dissortadament aquest fet ha assolit carta de llibertat. I el crim ha esdevingut un poder fàctic que continúa en els nostres dies. Se’l considera sota el lema de matar per subsistir i també per fefr-se ric i poderós tot és permés. La mort convertida en argument de poder. El morir per viure s’ha convertit en un matar per viure millor. Personalment he arribat a la conclusió que condemnar a mort a un criminal és un crim. El dret a la vida el dóna la naturalesa pel fet de nèixer. Aquest dret natural el pot eliminar una llei humana? Penso que no. I encara vaig més lluny, l’exercici de condemnar a mort és raó del desordre mundial existent. El criminal subsisteix, matant, peró els poders polítics subsisteixen matant en les guerres. L’armament dels estats no és altre raó que fer la pau del món amb la guerra. I la humanitat no apren la lliçó. Quan una persona no té la deguda cura del seu cos, emmalalteix i sovint mort. La persona és un microcosmos. Quan els estats no compleixen les normes adequades per conviure en pau, emmalalteixen i les relacions politiques desemboquen en guerres. La mort dels innocents és un crímen. I aquesta filosofia porta milions d’anys d’existència i no té cura. Ha arribat el coronavirus i es culpa la natura, no s’analitza si la política humana ha de demanar perdó per ser-ne culpable. El món he rebut un missatge nou per assolir la convivència en pau, l’amor, que té la màxima expressió en acceptar la mort pel bé de la societat. Xirinacs va escriure, amb la meva mort, Catalunya serà un xic més lliure. La mort, no és un mal, el mal está en la manipulació de la mort. (Quadre de La Mort de Sócrates)

LA CATALUNYA QUE VOLEM (18)

Llibertat de moviments

Article 19: Els espanyols tenen dret a elegir lliurament la residència i a circular pel territori nacional.

Tenen també dret a entrar i sortir lliurament d’Espanya en la forma que la llei estableixi. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics.

Amb tot el respecte li pregunto a la Justícia Espanyola si aquest article s’ha complert en la sortida d’Espanya dels líders polítics catalans, actualment residents a Bèlgica. Però abans ho preguntaria al Sr. President, Mariano Rajoy, comentant el paràgraf 2 de l’article 9, perque penso que em dóna la pauta per poder pensar que aquesta fugida es podia haver evitar si s’hagués abans actuat d’acord amb el seu redactat. Copio el paràgraf: “Correspon als poders públics el promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integren siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. Des de la meva opinió penso que els tres verbs,”promoure, remoure i facilitar” són fonamentals a l’hora de  jutjar els fets perquè exigeixen un comportament de les autoritats que no s’ha complert i aquest incompliment anul·la per llei el procès, quina responsabilitat és del Sr. Rajoy. El tres verbs denuncien la mentida del “no puedo” i declaren la culpabilitat del “no quiero”. Sr. Rajoy el verb promoure no implica renunciar a les sevs idees sinò trobar el consens democràtic legal, consens que no ha buscat, com ho palesen les eleccions que va organizar i no n’ha fet cas perquè els resultats donaven la raó als lliders  catalans. En aquest promoure hi descobrim dues prevaricacions, incompliment de la llei, primer, i segon, de les votacions. El verb remoure aporta més culpabilitat. La democràcia que el president es vanta de defensar, en aquest cas l’acusa perquè no va fer res per conèixer els problemes i buscar-els-hi solucions. I no parlem de facilitar la vida política, com si arribar a un consens democràtic no fos política. Sr Rajoy amb el seu comportament ha vulnerat també el dret de lliure circulació perquè només vos sou el culpable de convertir el mot circular en fugir. I si valorem el curs seguit contra els que vos tracteu de fugats i per a mi defensaren la seva llibertat impedint l’injust empresonament que vàreu preparar meticolosament durant set anys negant el dret de decidir, la vostra obligació és reconèixer l’error i anul·lar el procès. Els presos polítics catalans des de la injusta presó li estan donant una lliçó de democràcia culturalment, fent de professors alliçonant els presos i de pensadors profunds publicant llibres, aprofitant les hores que des d’el silenci els hi permeten ser mestres. El judici contra els polítics catalans en el seu desenvolupament palesa una série de contradiccions que només per elles, existeixen prou raons per desligitimar-lo. Raons polítiques passant olímpicament d’institudions europees, raons legals amb accions policíaques gens clares a l’estranger i amb comentaris antidemocràtics de partits politics espanyols. I no estic sol opinant, veus especialistes en lleis espanyoles i estrangeres han donat les seves raons favorables als polítics catalans. La veu del poble català, els independentistes també son veu catalana i sobirants segons la Constitució i ha estat més menys-tinguda que escoltada. I aquest comportament és inconstitucional. Jo sobirà independentista, escoltar la meva veu, un deure legal democràtic.

QUAN LA POLICIA PERD LA DIGNITAT

Dues morts de persones negres causades per policies blancs als Estats Units d’Amèrica omplen les xarxes del món, ple de manifestacions en defensa de la dignitat humana. La dignitat no té accepció de persones i blancs, negres i grocs són dignes pel sol fet haver nascut. A casa meva, em crida l’atenció el fet perquè les càrregues de la policia contra les persones que pacíficament defensaven el seu dret a votar no ha tingut igual resposta. Als Estats Units els policies culpables han estat expulsats del cos per les autoritats, a Espanya han estat condecorats i lloats. I al respecte no entenc o millor dit, interpreto la llei d’acord amb la meva veritat. L’article 16 de la Constitució diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral,sense que,en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants.” I buscant explicacions o raonaments llegeixo la Constitució i em trobo amb l’article 104 que m’omple de confusions: “Les Forces i els Cossos de seguretat sota la dependència del Govern tindran per missió protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana”.  Davant d’aquesta afirmació, continúo llegint i em trobo en l’article 106, que segons la meva racionalitat i l’experiència, és una porta oberta a poder manipular la llei. Diu el paràgraf 2 de l’article: “Els particulars, en els termes establerts per la llei, tindran dret a ser indemnitzats, per qualsevol lesió que pateixin en qualsevol dels seus bens i drets, llevat del casos de força major, sempre que la lesió sigui consequència del funcionament dels serveis públics”. Un servei públic és desobeïr un article de de la Constitució quan aquesta afirma que el poble és sobirà i que sota cap concepte serà perjudicat físicament o moral? La dependència del Govern autoritza a manipular la llei i a donar valor d’autoritat a les forces que apallisen a les persones?. Aquesta em sembla una conclusió que personalment valoro de manipulació. Davant dels esdeveniments m’horroritza el fet de convertir les armes en argument de seguretat, quan ho són tot menys l’objectiu que se’ls hi atribueix. El fet de ser policia dispensa de ser persona? Si és així es compren la revolució popular mundial pels fets dels Estats Units, perquè tant injustos i rracionals ho són en un indret com en un altre. No concebeixo un policía irracional, que és aquell que actúa com els animals silvestres. Ha d’anar armada la policía? Dissortadament, sí, perquè no totes les persones actúen racionalment. Peró el fet d’anar armat no el dispensa de ser racional i de fer per posar pau el primer pas parlant amistosament. Només en pròpia defensa li és lícit disparar. Veritablement que és força difícil ser un policia honrat. És una tasca del govern, perquè el darrer culpable és sempre l’autoritat. Malauradament l’experiència espanyola en aquest concepte hi té molt a desitjar. És veritat també que en aquesta tasca hi ha de col·laborar la ciutadania. Els policies, com els governants, primer són persones, i com a tals s’han de comportar en l’exercici del poder. El concepte de ser persona és una llei natural superior a tota llei humana, i les Constitucions i Lleis, ho són.Sota cap concepte la policia no ha de perdre la seva dignitat de persona, dignitat que no li dóna el fet de ser autoritat, sinò el seu naixement.

FEBLESES DEL PODER

L’ésser humà peteix les limitacions própies de la seva temporalitat. El fet de no ser perfecte, perquè cada moment és millorable, la llibertat no sempre és raonada. Les emocions la determinen. És un ésser emocional, dominat més per la passió que pel raonament. El nivell d’autoritat per raó dels oficis i càrrecs que es desenvolupen, com més alts, més propensos a l’egoïsme amb una característica, les seves decissions acostumen a ser més sofisticades i subtils intentant demostrar racionalitat. I aquelles persones que per raó del seu treball han de portar armes, aquesta inclinació a l’orgull personal encara és més real. D’exemples no en falten. La història palesa amb prou claretat aquesta inclinació del poder. En l’interior de cada persona s’hi descobreix aquell desig de superioritat que emparant-se en la llei actúa com si de veritat la llei fos ella. Una de les contradiccions de la conducta humana rau en l’orgull de ser millor, donant-li una autoritat esbiaxada perquè es desmarca de la seva realitat natural. Només cal parar atenció en la interpretació de la llei. La llei és una norma que denuncia les errades amb la finalitat d’esmenar-les. Però en l’exercici de dictar sentència, la llei no és una denúncia per investigar sinò raó per sancionar.  Ens trobem que es dicten sentències injustes tot subint, fins al punt que passats uns anys s’ha fet palesa la injustícia de penes de mort executades. Honestament, com més encimballada està una persona més propensa a deixar-se dominar per l’orgull que es creu estar al servei dels altres perquè la llei ho diu, no perquè és el convenciment degudament raonat amb un diàleg normal i respectuós amb la veritat de l’altre. Si analitzem els posicionaments de l’estat espanyol en relació amb les lleis europees, que ha signat, ens adonarem d’aquesta conducta de superioritat fins i tot amb certs menys preus, propis d’una superioritat suposada que en realitat no es té. I si perdem un xic de temps en análisis dels debats parlamentaris del Congrès i Senats espanyols descobrirem l’amor propi més emocional que racional dels representants dels partits polítics. Defensar una idea és just i raonable però pot esdevenir contrària a adret amb un debat respectuós de les persones perquè no es pot ser polític menyspreuant la veritat dels altres. Massa debats parlamentaris es basen simplement en afirmar que la meva idea és la bona i la del altre dolenta, intercalant-hi masa sovint el menyspreu i l’insult. En el fons s’hi palesa aquella creença que jo sóc la veritat i la de l’altre és un engany. I tot té la seva base en la manca de respecte a les persones i en la manipulació de la llei pervertint la democràcia. I aquest comportament amb les seves consequències Espanya el pateix. Com més important és una autoritat més poderós és l’orgull que empeny a beneficiar-se de les institucions en benefici personal. Dissortadament en la política espanyola el diàleg és no escoltar per imposar manipulant autoritàriament la llei. Per desgracia d’exemples n’hi ha a tots nivells i com més alt més forta la manipulació feta llei. Per què la casa reial espanyola està immersa en tans problemes? Ve de lluny. Perquè els polítics non s’entenen i no arriben a cap acord en temes, per exmple, com la independencia de Catalunya? Senzillament per l’orgull personal de ser la veritat. I davant la feblesa de la política i del poder no s’albiren moviments democràtics d’estudi per crear una filosofia verdaderament humana i racional amb el màxim respecte a les persones. Senzillament les passions dominen a les idees. No es vol, ni es busca la relació racional entre pensaments i sentiments. I el resultat, com diuen a Espanya, qué lejos me lo fiais.”

EL DIABLE VOL TRENCAR

 Paraules que l’ex-ministre Jorge Fernàndez Díaz atribuix al Papa Benet XVI en una entrevista en la que la independència de Catalunya li interessava al ministre que el Pontífex condemnés. M’agradaria preguntar-li a l’exministre si havia imaginat que el diable podia ser ell. I aquesta reflexió, la faig recordant les seves paraules en les que es vantava d’haver-se carregat la sanitat de Catalunya. Unes paraules contràries a l’evangeli tan significatives que Jesús afirma que un gran amor estima els enemics i l’exmnistre els destrueix. Aquesta deu ser la seva religiositat cristiana. Normalment les persones que actúen d’aquesta manera volen convèncer als altres explicantels-hi lo religiosa que és Espanya, per exemple, amb els descrobriment d’Amèrica. Ho fou tot menys religiositat. L’evangelització es feu matant els que no creien, barrant-tel-s’hi el pas eliminant-els. El dominic Bartolomé de las Casas va denunciar prou bé la criminal matança d’indigenes i quina fou la resposta de l’estat espanyol?. Llegint la biografia de Sant Pere Claver ens assebentarem del maltracte que rebien els indis per part dels descobridors. I Jorge Fernànde Diaz ens vol fer creure que el Papa li va dir que tinguès confiança perquè els enemics de Déu i de l’Esglèsia per molt soroll que puguin fer i estiguin molt presents en els mitjans no aconseguiran destruir Espanya que compta amb armes com la humilitat, l’oració, el patiment i la devoció a la Santíssima Verge.Està convençut que aquestes eren les veritats i conviccions del govern del eu partit, el PP. Tothom té dret a defensar les seves idees sempre que siguin respectuoses amb la dignitat del fet de ser persones i en Fernàndez Díaz per la fe católica que afirma confessar. Tinc coneixements teológics i un Papa mai parlarà malament dels pobles perquè teóleg excepcional com és Benet XVI respecta en gran manera la llibertat d’acord amb el missatge de Déu. Li pregunto a l’ex-ministre, la seva actuació va estar d’acord amb l’evangeli o va prioritzar les lleis humanes? No pensar igual no suposa poder parlar malament dels altres i perjudicar. No sé com és la consciència de l’ex-ministre, crec d’acord amb la meva ideología que una persona intel·ligent, però és humana? I,és cristiana? Perquè el fet de ser ministre no li dispensa de ser cristià o millor dit, el fet de ser cristià l’obliga a ser un excel·lent ministre. Sr. Fernàndez Díaz, el diable no vol trencar Espanya, per raó molt senzilla perquè se li ha avançat la política conservadora absolutista. La llibertat és inherent de l’éser humà i la independència es un model de pobles lliures que es programa parlant amistosament. És aquesta la seva filosofia?

COM ENTENC LA NOVA NORMALITAT DE LA CONVIVÈNCIA

Tornar a la normalitat patida suposaria un pas enrere molt decepcionant. La normalitat, que Covd-19 ha trencat, no definia una convivència pacífica per a tothom perquè una gran majoria de la humanitat vivia i encara viu, en la indigència. L’existència de paradisos fiscals és el gran argument d’una convivència anormal. La normalitat d’una nova convivència no ha de suposar una lluita contra la riquesa sinò un nou repartiment i com la riquesa ha de contribuir al progrés respectant les diferències. La naturalesa crea a totes les persones diferents i és amb aquestes diferències que han de contribuir a la pau mundial. No és un projecte fàcil, però, és necessari i urgent. Mentre en el món les seves carències no permetin a un ser humà viure en dignitat no podem parlar d’una justícia distributiva digna. Quins són els factors fonamentals? La covid-19 ho ha deixat molt clar. Dues condicions han d’assolir un protagonisme rector de la política, la justícia i l’economia i són l’educació i la sanitat. No podem oblidar que la humanitat tè en la persona el model d’organització. Les institucions són membres del cos global que és la humanitat. En el cos humà tots els membres tenen una funció al servei de la seva salut física i mental. La humanitat té també els seus membres i la convivència en pau depen del correcte funcionament de cadascun. En el cos humà, els aliments per exemple, arriben a totes les parts i una incorrecte distribució produeix malalties. Els aliments són la riquesa de la salut corporal. La riquesa no alimenta degudament a tots els membres de la societat. Perquè? Senzillament per la política que es fa de la veritat de ser persona. Els bens naturals, i els diners ho són, no satisfant les necessitats humanes, essent la consequència, pobresa, misèria, malaltia i mort. Per què els bens naturals no satisfant les necessitats de tota la humanitat? Perquè els diners, que històricament són bens naturals substitueixen els intercanvis amb espècies que fou la primera forma de comerciar.Les monedes es basaven en equivalències i les equivalències s’han transformat en els nostres dies en egoísmes de poder. És possible un moviment del diner just i equitatiu? Per aconseguir-ho és indispensable una consciència verdaderament humana amb un respecte a la persona i a la seva llibertat. I dissortadament aquesta consciència està distorsionada per activa i per passiva. L’egoísme és patrimoni tant dels que essent rics no en tenen mai prou, com dels pobres volent ser rics per ser com ells. I el resultat del déu diner, l’odi mutu i les guerres. La greu malaltia de la humanitat. Una humanitat verdaderament sana depen de la distribució justa de la riquesa. Justa no vol dir igualtat, vol dir respecte a les diferències. Les diferències són identificadores de les activitats. Una distribució injusta del diner no permet a les diferències actuar d’acord amb el que són, impossibilitant les bondats dels productes físics o psíquics. Sincerament la societat necessita un nou ordenament de convivència. Perquè la societat sigui governada i alimentada per persones degudament qualificades és necessari gaudir d’un sistema educatiu i sanitari. És imprescindible per que cada persona pugui desemvolupar la seva feina que li quadra per les seves condicions físiques i psíquiquesç. L’educació i la sanitat, abarquen els dos camps, i són formadores de consciències. Ser conscient és estimar el seu treball i la llei que regula la legalitat de la seva actuació. Des d’aquesta vessant, l’ètica i la moral són imprescindibles en una nova normalitat social. Per on cal començar? Per respectar la dignitat del ser humà, dignitat que no la donen els càrrecs i títols sinò la bondat dels seus treballs.El gran treball de l’educació i de la sanitat en els nostres dies rau en la urgència de formació de conscències. I aquesta formación és més urgent en la política i en l’economia per la responsabilitat de les seves institucions que han de dedicar-se a la pau i no dominar el món preparant-se per la guerra. El treball és immens, impossible sense persones ben formades. Les Escoles i les Universitats són imprescindibles perquè només grans pensadors conscients poden programar una nova mormalitat. Els grans enemics són l’orgull de la política  i l’egoísme del diner. La solució, el poble consciente culte i savi.

LA CATALUNYA QUE VOLEM (17)

La dignitat de la persona és consequència de l’us de la llibertat.

Article 17

1.-Tota persona té dret a la llibertat i a la seguretat. Ningú podrà ser privat de la seva llibertat, si no amb l’observança del que estableix aquest article i en els casos i en la forma previstos per la llei.

2.-La detenció preventiva no podrà durar més temps del que sigui estrictament necessari per a fer les indagacions per tal d’aclarir els fets i en qualsevol cas, dins el termini màxim de setanta dues hores, el detingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial.

3.-Tota persona detinguda ha de ser informada inmediatament, i de manera que li sigui comprensible, dels seus drets i de les raons de la detenció, i no podrà ser obligada a declarar. Es garanteix l’assistència d’advocat al detingut en les diligències policials i judicials, en la forma que la llei estableixi.

4.-La llei regularà un procediment d’habeas corpus per tal de posar inmediatament a disposició judicial tota persona detinguda il·legalment. També es determinarà per llei el termini màxim de durada de la presó provisional.

Amb tots els respectes, en aquest article el que veig més clar és la facilitat de com es pot manipular una acusació amb l’experiència del procès contra Catalunya. La llibertat és un dret natural independentment de les veritats i de les errades. Un us negatiu de la llibertat abans de ser sancionat ha de ser, d’acord amb la naturalesa, valorat per la intel·ligència amb un raonament racional. No nego a la llei política el seu exercici, però no está dispensada de la racionalitat. I dissortadament el procès m’ha fet palès una manipulació favorable a l’acusació i contrària sense excuses contra els detinguts. La llibertat en l’experiència viscuda no ha tingut el suport de la seguretat, assolint el camí més net per condemnar. Llibertat i seguretat són dos termes que regulen la dignitat i al no ser respectada la relació, no és creïble la sentència condemnatòria. Jo em pregunto, la llei ha de determinar com i quan és vàlida la llibertat? Si és així, es faciliten els incompliments perquè se’ls hi senyala el camí. No totes les errades poden ser condemnades. Els jutges, per la seva qualitat de persona, també es poden equivocar en el seus judicis, com ho indica l’apartat 4 d’aquesta llei. Amb aquest article de base penso que existeixen motius per no acceptar el judici del procès. Una questió no veig clara. Que el policia que fa la detenció pugui actuar de testimoni quan pot haver actuat erróneament també per mala intenció, malícia o enemistat. Llegit l’article i tingut com base del procès arribo a la conclusió que ha estat una manipulació política per criminalitzar unes idees de llibertat totalment correctes i justes en una democràcia. S’ha analitzat en el procès el perquè, el com i contra quí va actuar la policia? Es van valorar degudament els testimonis dels policies i del seu cap en unes respostes que palesaven obertament haver estat preparades per justificar les accions policials? Donava a entendre el President del Tribunal amb les seves intervencions que garantia la llibertat i la seguretat dels acusats? Les formes deien que estava al costat dels acusadors. Uns acusadors que amb les seves intervencions i en base a la seva ideologia no respecta la Constitució que garanteix la llibertat d’opinió, poden tenir dret a que s’acceptin les seves raons qua no són democràtiques? Sincerament penso que el procès no va complir aquest article ni en el fons, ni en la forma. Justícia, sempre, però respectant la llei. Ni els acusadors, ni els testimonis de l’acusació, ni la forma com foren tractats els advocats dels acusats, ni la indispensable anàlisi dels acusats com a persones responsables i polítics demòcrates fou tingut en compte ni valorat. La llibertat és la base de la democràcia i l’objectiu de la llei. I al respecte hi ha molt a desitjar perquè en el procès no es condemnava només a unes persones, es condemnava un poble. Francament, com pot l’estat espanyol demostrar que és demòcrata?