UNA FEBLE DEMOCRÀCIA EN UN DEBAT MANCAT D’INTEL·LIGÈNCIA

 

No nego la saviesa dels representants dels partits polítics en el debat de TV3 amb un muntatge que convidava a una gran festa publicitària. Em queixo d’una manca d’intel·ligència per convèncer a la gent. Honestament, no el vaig resistir i una vegada acabat el primer punt relacionat amb la pandèmia apagava el televisor i bona nit que demà he de matinar. He de reconèixer que la idea del vot que ja tenia va continuar intacte i millorada. No negaré que els representants dels partits tenien el deure de defensar la seva filosofia de partit per a una convivència democràtica. Quin dels nou partits la va presentar? Una realitat són fets concrets i una altre el perquè i el com de les afirmacions. Ni el presentador, ni els protagonistes del debat, en una realitat tan necessària com tenir cura de la salut van exposar la seva filosofia sobre el tema, ni el mètode a seguir, ni com afectava a la convivència ciutadana. Un ego dominant es feia present durant el debat. L’ego és creïble en una democràcia quan la paraula és protagonista en un debat. Conèixer la ideologia de cada partit és exigible però durant el debat no s’ha de demostrar i en conjunt hi jugava més l’absència que la presència. Un fet em va cridar l’atenció. La incongruència d’algun dels partits. Un d’ells d’entrada va criticar demanant gairebé tancar la cadena catalana. Si tant  malament ho fa perquè accepta la seva invitació, la lògica era no assistir i defensar les seves idees en una altra. Una manca de lògica. Un altre per l’estil però més extremista encara amb una postura antidemocràtica que se serveix de la democràcia per defensar-se. Una contradicció. Una persona pot pensar diferent, només faltaria, som lliures però la llibertat té un objectiu, arribar al consens i el programa publicitari del debat televisiu no va anar per aquest camí per manca de intel·ligència en els raonaments. L’espectacle hi fou present, la fantasia enlluernadora també, però la verdadera democràcia, no. La culpa, una manca de respecte a les persones i als partits. L’orgull amagat o exhibit no hi va faltar. Un debat de dues hores donava per poder fer molta pedagogia que en cap moment, mentre vaig segui el debat, hi va ser. De paraules moltes, segurament innecessàries, però sense voluntat de consens, més aviat imposició. Reconec que soc exigent i dur, però qui vol ser responsable de la convivència de la seva gent ha de saber defensar i demostrar amb arguments científics i filosòfics, no amb discursos invalidants dels altres. Em sap greu. Catalunya necessita polítics efectius perquè saben pensar. Em vaig convèncer que només la voluntat popular democràtica portarà a la llibertat de Catalunya.

DIÀLEG AMB LA LLEI, PARLEM-NE; AMB LA DEMOCRÀCIA, SEMPRE.

A mesura que avanço l’etapa dels noranta em sento més crític amb la democràcia que es viu en el segle XXI. La meva base de formació religiosa em convida a comparar la filosofia que dedueixo dels diferents llibres de la Bíblia amb les vivències democràtiques, bàsicament de la Unió Europea al costat de la dels EEUU d’Amèrica.  Quan estenc la mirada vers potències dels distints continents les mancances d’una política democràtica global en un procés de dignitat humana em demana que desenvolupi la meva idea que “el món necessita una política més humana”. És el títol d’un assaig polític. Els drets de l’ésser humà i dels seus pobles poden estar reconeguts en lleis d’estats dits demòcrates però no estan defensats ni respectats com una exigència de convivència. Diàleg amb la llei parlem-ne és un toc d’atenció perquè la llei en una democràcia és un servei a les persones tergiversat perquè és una defensa del diner per els estats. I que en una democràcia hi convisquin ciutadans marginats sense mitjans de subsistència i d’un sostre, és una hipocresia i una mofa molt greu de la dignitat de les persones i dels pobles. I dissortadament  aquesta és una realitat emparada per la llei per la facilitat de ser manipulada. És una incongruència que la llei de la  democràcia espanyola fos escrita també per polítics hereus del franquisme dictatorial. La Constitució espanyola no fou redactada per polítics filòsofs de la democràcia. Un detall que treu credibilitat per què persones intel·ligents i sàvies foren oblidades donant preferència a oratòries grandiloqüents obedients a la veu de la força física de les armes. Amb la democràcia, sempre, amb la llei, sempre no. La multitud de judicis que se celebren actualment a la pell de brau demostren la manipulació que es vol realitzar de l’estat de dret amb lleis recolzades en l’estat de la força escrita i armada. No soc especialista en lleis però el canvi de model de convivència demana la redacció de lleis que estiguin al seu servei, no lleis de la continuïtat d’un règim caducat. I si la llei, per aprovada que estigui, si no recolza com cal la democràcia ha de millorar-se adaptant-la al nou model polític de convivència o fer-la nova. Són massa els moviments dintre i fora de l’estat espanyol demostrant que la democràcia no és la seva veritat i realitat.

Amb perdó l’actual política de la pell de brau està qüestionada per moviments populars, per la gran economia, pel sistema parlamentari monàrquic i per la mateixa Unió Europea a la que Espanya està integrada. I les institucions responsables no responen, ni estudien els moviments amb el greuge que la política espanyola és també un moviment desestabilitzador i sense control. Només cal escoltar els responsables dels diferents partits polítics representats en el Congrés. És lamentable i històricament reprovable que no s’escolti als excel·lents pensadors de la pell de brau en totes les ideologies i s’arribi a un acord científic i filosòfic de quin és el millor model de política de convivència per a la Península Ibèrica. Els polítics i menys els grans economistes no ho recolzaran perquè haurien d’adaptar els seus poders i negocis al benestar de tots els ciutadans i ciutadanes per poder gaudir d’una vida digna. La paraula digna acompanya a les persones no als serveis, siguin polítics, religiosos, econòmics, forces d’ordre públic, cultura i civisme. El primer pas seria una nova filosofia política i econòmica. I d’aquesta nova filosofia, Espanya gaudeix de pensadors i pensadores molt ben preparats i preparades que cal escoltar. I quan dic Espanya, dic també als i les de totes les autonomies i no em voldria equivocar que són els millors, pensadors i pensadores.

DEMOCRÀCIA I COMUNISME EN EL CAMÍ DE LA HUMANITAT EN PAU

La reflexió sobre els moviments polítics de la humanitat m’ha portat a intuir que la convivència mundial està controlada pers dos grans blocs, un suposadament democràtic i l’altre definit com dictador. Però a l’hora de la veritat política els dos convergeixen perquè la raó es basa en l’argument de la força legal i armada. Davant d’aquesta idea són molt significatives les paraules de Jordi Cuixart, pres polític i president d´`Omnium Cultural, en la carta dirigida des de la presó de Lledoners als socis de l’entitat cultural més nombrosa del món: “La campanya per l’esperança i la vida és tan quotidiana com permanent, i tenir-nos els uns i els altres fent camí és un privilegi que mai podran empresonar”. Castiguen amb presó als pensadors els governs dels dos blocs. Per la democràcia, EEUU i Europa i per el comunisme, Rússia i Xina. Precisament Europa i Rússia s’han acusat mútuament quan el ministre europeu de relacions internacionals, desplaçat a Rússia ha exigit la llibertat del contrari al govern, contestant aquest que amb quin dret quan Europa no obliga a alliberar els presos polítics de l’estat espanyol. Un i altre s’han defensat amb l’obediència deguda a les seves lleis. El mateix argument és vàlid pels demòcrates i pels comunistes. Parant esment en els comportaments polítics de partits espanyols és alliçonador que partits de dretes acusin  de comunistes als partits d’esquerres i els d’esquerres als de dretes de contraris a la democràcia. Una pregunta a uns i altres: llegiu els pensadors antics i actuals?. Un pas més: polítics de dretes i d’esquerres, heu llegit EL CAPITAL de Karl Marx? És curiós el procés de la història. Si Franco hagués estat el President de la naixent Rússia  la comunista i Stalin, el president de l’Espanya del “movimiento”, estic segur que la història d’un estat i l’altre hauria seguit el seu mateix curs fins els nostres dies. M’agrada la filosofia i dels filòsofs més actuals he llegit a Bertrand Russel, Raymon Pannikar i Jürgen Habermas. Que m’han ensenyat? La importància del debat i diàleg per arribar a un consens de convivència sense renunciar a les pròpies idees. I en el procés polític actual hi trobo en falta idees i diàleg i m’hi sobren les postures de veritat absoluta dels partits. La pau no arribarà mai a la humanitat mentre els dos blocs polítics més poderosos sense renunciar a les seves idees no dialoguin per arribar a un consens de convivència universal en pau. Seria una demostració que la paraula és més important que la força de la llei i de les armes. Malauradament, que n’estem de lluny! I ha alguna esperança en els moviments socials si entre ells es posen d’acord i s’arriba a la conclusió que la centralitat de la convivència la configura la humanitat essent la política, l’economia, la cultura i la religió, servidors de la pau.

NOMÉS UNA DEMOCRÀCIA EUROPEA ÍNTEGRA FARÀ CATALUNYA INDEPENDENT

 

Un procés democràtic històric només l’assolirà l’Europa dels pobles. La seva democràcia del segle XXI se sosté en un subtil respecte als estats agombolant diferències legals que manipulen la veritat de la democràcia. Aquesta manipulació palesa un objectiu de no pèrdua de poder en actes divergents de les normes consensuades de la comunitat. Que un estat incompleixi una llei de la Comunitat es pot acceptar dissimulant les contradiccions. I l’Estat Espanyol n’és un mestre. No entenc que en la signatura per esdevenir estat europeu no s’obligui a posar al dia la legislació de l’estat sol·licitant per evitar posteriors mal entesos d’interpretació. És incomprensible que el Parlament Europeu no sancioni aquell estat que incompleix una llei europea d’obligat compliment  des del moment que se signa el contracte. Una Comunitat Europea democràtica ha d’obligar al compliment de la seva legislació i l’Estat Espanyol és un exemple desobeint. Mentre Europa no sigui coherent amb la seva legislació comunitària, Catalunya ho té molt difícil d’assolir el reconeixement d’estat independent dintre la Comunitat. I no em refereixo a interpretacions personals de parlamentaris europeus, per altre banda segurament legals i democràtiques si es basen en la verdadera llibertat, em refereixo a fer complir la llei signada per tots els estats de la Unió. I l’estat espanyol no compleix. Ser un estat protagonista és avui un luxe irrenunciable, essent per altra banda un risc de convertir la Unió en una dictadura. Personalment penso que la Comunitat Europea hauria d’estar constituïda per tots els pobles europeus formant uns Estats Units d’Europa. Soc conscient que la garantia de solidesa d’aquests estats s’hauria de sostenir en una filosofia democràtica de la dignitat de les persones i dels pobles en que conviuen. Estic convençut que Catalunya, malgrat les diferències, és un poble d’arrels democràtiques amb capacitat de lideratge en l’estudi del procés d’una convivència universal democràtica. També soc conscient que en l’estat espanyol força ciutadans són grans pensadors d’una filosofia democràtica per la pau del món. El problema democràtic actual d’Espanya i Catalunya rau en el fet que no hi ha un col·lectiu de pensadors que desenvolupin les seves idees polítiques en un treball d’equip. De pensadors demòcrates a Espanya i Catalunya n’hi ha, i excel·lents. El problema és que no se’ls té en compte, ni es demostra cap interès per conèixer la seva filosofia. Les lleis d’un estat sense una sòlida filosofia de la cultura social només s’emparen en la força de les armes, que davant d’un suposat conflicte, sempre esdevenen llei. M’agradaria conèixer millor els filòsofs catalans, castellans i europeus, en conec algun i l’he llegit, perquè amb aquest coneixement podria argumentar millor les meves idees. Al marge de la meva petitesa, em refermo en que Catalunya ho tindrà molt difícil per esdevenir independent si Europa no millora la seva democràcia.

VULL UNA CATALUNYA INDEPENDENT

 

Quin sentit tenen els pobles d’una nació si no se’ls hi permet ser ells? Espanya és una nació de pobles amb personalitat pròpia i què aporten a la convivència democràtica que sents vol fer creure des de l’Estat? La unitat és integració de veritats diferents amb respostes integradores si existeix diàleg intel·ligent i racional. Una unió de pobles no significa, per exemple, que Extremadura palesi la seva personalitat igual a la Castellana. Tenir igualtat de drets no significa igualtat de maneres de defensar-los. Obligar a Galicia ser com Catalunya porta a la mort històrica d’ambdues. Una pregunta. Ha existit alguna vegada un govern de l’estat espanyol amb voluntat d’assolir una verdadera unitat respectant les diferències? Si hagués existit possiblement avui L’Estat Espanyol es definiria com els Estats Units de la Península Ibèrica. Per la seva veritat crec   que és el que hauria de ser, com Suïssa per exemple. L’actual estructura política d’Espanya no respon al concepte de globalitat perquè la filosofia de la globalització se centra en l’existència d’unió respectant les diferències. I en el procés històric actual en la formació de nacions, la globalització no se centra en les diferències sinó en el poder del diner. Globalitzar donant el poder a l’economia significa el retorn als sistemes de l’esclavitud. Els processos culturals marquen sistemes de convivència en base a la capacitat de pensament de les persones. Desgraciadament ni el poder polític, ni el poder econòmic segueixen les ensenyances dels pensadors. I si les segueixen, com suposen, es manipulant-les. En l’actualitat s’hi intueix un respecte a la filosofia amb una nova onada d’estudiants universitaris que poden esdevenir el futur del país. La  pandèmia de la covid-19 ha denunciat aquesta mancança que hauria estat una ajuda molt necessària perquè la medecina hagués incidit en la política per un tractament més intel·ligent i racional de la pandèmia. No és estrany que en l’actualitat s’aixequi una rebel·lió dels pobles marginats perquè la seva marginació és una acció contra natura. La persecució dels moviments independentistes dels pobles culturalment identificats és una pandèmia política responsable de les greus mancances socials que porten a la mort política i a la mort física. Viure en dignitat no és amb el respecte a la llei sinó amb el respecte que la llei ha de tenir amb els pobles i la seva gent. Personalment penso que el procés històric actual camina en aquesta direcció malgrat els greus obstacles que troba en el seu camí. La convid-19 ha desvetllat una filosofia prou clara, cal una nova filosofia política global que defensi la pobresa d’esperit per treure a les persones de la pobresa sense recursos per defensar la supervivència. La Catalunya que jo vull és aquella convivència en la que tots els catalans visquin dignament. Viure dignament no suposa oblidar diferències que són integradores. Es pot viure dignament essent econòmicament pobre i culturalment ric o sent culturalment pobre i econòmicament ric mentre la supervivència sigui a l’abast de totes les persones, independentment de les seves diferències. Jo vull una Catalunya que la centralitat siguin les persones dignes.

RESPECTE A LA DIFERÈNCIA EN EL DESACORD

El meu pensament de llibertat, argument d’independència dels pobles, em demana respecte a la llibertat de l’altre defensant la unitat com element integrador. La unitat de pensament com base filosòfica de la convivència només la puc acceptar si aquesta unitat esdevé resultat d’un debat intel·ligent i racional. El primer pas cal aclarir el significat de la paraula unitat. Matemàticament unitat és element de diferències, conjunt és la suma d’unitats, un quilòmetre el formen mil metres, un metre és la unitat. Filosòficament, unitat és el consens entre diferents opinions, cada opinió és una unitat. I no oblidem que les diferències tenen la base de la llibertat. Respectar la llibertat de l’altre vol dir allargar la mà per parlar-ne. La campanya per les eleccions del 14 de febrer a Catalunya palesa diferències irreconciliables contra natura quan de sortida es llegeixen declaracions com la de l’aspirant socialista, Sr. Salvador Illa, dient: ”ERC no guanyarà les eleccions perquè les aspiro a guanyar jo”. És un desig però a la vegada una desautorització. No entre en el consens democràtic. Quan afirma que les seves prioritats són: 1.-protecció a la salut, 2.-reactivació de l’economia i 3-garantir que ningú quedi enrere, demostra el seu acord amb els altres partits però fa dubtar en el com i per aquesta raó cal diàleg, que sembla no acceptaria. I no ho acceptaria perquè de sortida ha fet una afirmació de legalitat discutible: ”el 155 no va ser un error, va ser la resposta a un error”. Automàticament es posa en contra als independentistes, primer perquè nega el dret al pensament d’independència i la seva defensa i segon perquè el 155 es va imposar sense analitzar els articles anteriors que calia complir i no es va fer. Defensar les idees pròpies és un dret i un deure però respectar les de l’altre també, idea que Salvador Illa no hi combrega quan afirma que si guanya no formarà govern amb partits independentistes. Les respostes en l’entrevista publicada pel diari ARA es mou en una concepció de la política que per una banda vol ser popular però per l’altra és clarament partidista políticament. Per exemple afirma “no solucionarem els nostres problemes amb una meitat imposant-se a l’altra meitat”. D’acord, accepta la diferència, però, malgrat digui el contrari, no el diàleg amb l’altra meitat que no la vol en el seu govern, on s’han de tractar i solucionar els problemes. Humilment intueixo una certa demagògia en les respostes del Sr. Illa. Reconeix la realitat dels problemes però la seva voluntat de diàleg és massa feble, deduint-se de l’afirmació que va ser un error no combatre la independència. Amb aquestes paraules em demostra que no es mereix el vot dels demòcrates catalans. El 14 de febrer Catalunya ha de recobrar la seva normalitat de convivència i aquesta normalitat només té un camí ser coherents amb la llibertat. Si lliurament pensem diferent, lliurament dialoguem per arribar a un consens.

CATALUNYA SERÀ LLIURE AMB EL VOT DE LA DIGNITAT

 

Un dels meus llibres amb el títol de EL MÓN NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA col·loca la dignitat de l’ésser humà en la centralitat de la convivència i de la política. En una paraula, les institucions de poder han d’estar en mans de la dignitat. L’ésser humà neix digne. La pèrdua de la dignitat és un efecte cultural esbiaixat en els diferents estaments de la convivència essent la política, l’economia i la religió els més responsables. Que entenc per dignitat? L’exercici intel·ligent i racional de la llibertat. La llibertat és la qualitat humana que millor la defineix. Equivocar-se és un dret, no esmenar-se quan s’adona de l’error defineix la indignitat. La indignitat és fruit de l’egoisme. L’egoisme és el culpable de les desigualtats econòmiques i culturals que porten a milions de persones a la misèria i a la mort per manca de recursos de subsistència. Dissortadament Catalunya, si els seus ciutadans no la defensen, està abocada per l’Estat Espanyol a mal viure  i a desaparèixer. És per aquesta raó que ens calen persones dignes en el món de la política i de l’economia. Polítics que defensin els drets dels catalans respectant els dels espanyols; economistes, que treballin per la riquesa del país pel benestar de tots els seus ciutadans. I el primer pas per assolir-ho es respectar la persona, sigui quina sigui la seva veritat. Respectar la persona no significa estar d’acord amb els seus errors, com tampoc acceptar la indignitat dels polítics en les seves accions. La política i l’economia no dispensen de la dignitat, l’exigeixen. I en l’actualitat el poder creu que la dignitat li dona el càrrec. El resultats defineixen la qualitat. Catalunya vota el dia 14 d’enguany el seu nou Parlament del que en sortirà el nou govern. Tinc molt clar que Catalunya necessita un Parlament i un Govern independentista sorgit d’una votació autènticament democràtica. La democràcia és autèntica quan reconeix els drets de l’altre malgrat pensi el contrari. I els partits actuals catalans no compleixen aquesta condició. És urgent que la ciutadania doni una lliçó de llibertat democràtica. La llibertat és un dret inherent a la persona essent la independència el seu fruit. Només una democràcia en llibertat porta els pobles a una convivència autèntica. Aquesta idea m’ha portat a pensar que el món actual no entén el significat de conviure democràticament en dignitat. Dissortadament massa governants fan de la indignitat, llei. És el greu error també en el segle XXI, error que fa milions d’anys que domina el món. Catalunya només serà lliure si tots els votants ho fan amb dignitat.