Estudiar i conèixer la Constitució és una força

Les darreries de gener vaig escriure el comentari ESTUDIAR LA CONSTITUCIÓ OBRE I TANCA PORTES i m’entretenia en una anàlisi de l’article primer. Avui faig un pas enrere i us presento el Preàmbul de la Constitució aprovat i l’esmena presentada pel Senador Lluis M. Xirinacs. Òbviament fou rebutjada però era una esmena avançada al seu temps i segurament Pedro Sánchez no tindria els problemes que té per formar govern.

PREÀMBUL “La Nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé dels que l’integren,  proclama en us de la seva sobirania la voluntat de: Garantir la convivència democràtica dintre de la constitució i les lleis conforme a un ordre econòmic i social just.

Consolidar un Estat de dret que asseguri la independència i relacions entre els poders de  l’Estat.

Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, de les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Establir una societat democràtica avançada i

Col·laborar a l’establiment d’unes relacions amb tots els pobles de la terra.”

L’esmena presentada pel Senador Lluis M. Xirinacs, diu: “Els pobles sobirans d’Andalusia, Aragó, Astúries, Canàries, Euskadi, Galicia, Països Castellans i Països Catalans, amb el propòsit de donar un ordenament just i democràtic a la seva vida política conjunta, han acordat la present Constitució d’una Confederació espanyola”.

A l’hora de defensar la seva esmena va argumentar: “Les meves esmenes en aquest sentit són un memorial de greuges, però no solament dels catalans, sinó de tots els pobles de l’estat, als quals, o bé els fou arrabassada per la força la seva sobirania històrica, o bé els fou impedit de madurar per a adquirir-la”.

Farien molt bé els socialistes espanyols i catalans, que avui volen formar govern, de recordar que ells van votar no a una Espanya de les nacions, respectant les característiques de cadascuna i els drets peculiars que les caracteritzen. Senyors Congressistes i Senadors espanyols, vivim amb més de trenta anys de retard i encegats a no voler analitzar quin és el procés europeu i mundial de la història. La Federació que avui dia preconitzen ja és prehistòria.

Canviar la Constitució per canviar Espanya

El procés polític espanyol actual dibuixa un garbuix de difícil anàlisi i més difícil d’entendre. És un garbuix creat pels ciutadans en una votació de denúncia en la que cada partit polític pretén imposar la seva lectura. Però per a una intel·ligència fructífera cal una consulta racional amb els ciutadans, tots sense cap exclusió, perquè només d’un debat intel·ligent amb les diferències és possible una orientació política de solucions positives. Una connotació molt significativa rau en el fet que el resultat de les darreres votacions ha posat de relleu en la pell de brau la pluralitat de la península ibèrica, pluralitat que una Constitució, que avui s’admet deficitària, reclama un canvi en profunditat. Però en la realitat actual aquesta canvi serà rebentat pels grans partits que manipularan les millores que no seran altra cosa que “más de la mismo” i la corrupció caminarà alegrement per l’espai. És veritat que hi ha veus que demanen una radicalitat racional en l’empresa, però aquesta radicalitat hauria de tenir una reglamentació de base popular sobre el poder de les majories absolutes, que si per una banda faciliten la governabilitat, per l’altra donen entrada a la manipulació i a la corrupció. El canvi constitucional reclama una presència més definitòria de la ciutadania per sentir-se plenament representada en el Congres i el Senat. Un canvi que hauria de reconèixer els drets dels diferents pobles d’Espanya en la convivència amb la resta i que la supervivència de cada poble en els drets fonamentals no estès sotmesa a l’albir de tots els espanyols. No és només Catalunya que té drets d’identitat a Espanya, n’hi ha d’altres que la Constitució ha diluït sota pressions gens democràtiques. Per assolir una Constitució adequada a la veritat històrica i política d’Espanya, una condició és imprescindible: reciclar la història que s’ensenya a les aules, eliminar-ne les manipulacions adaptant-la a l’egoisme del poder i reconèixer a cada poble d’Espanya els seus drets en una Europa plurinacional. Però no anirà per aquest camí la reforma en profunditat que demana, o li han obligat a demanar, el Partit Popular, ni la que vol el PSOE i menys la del C’s. PODEM i altres partits d’esquerres i minoritaris és possible que sí s’apropin a les urgències d’entitat pròpia dels diferents pobles, com Catalunya. Davant de la impossibilitat d’un canvi històric, la millor solució és la independència de Catalunya amb la mà  estesa a tots els pobles de la Península Ibèrica.

“VIA EUROPA” programa d’”El Puny Avui TV.

Des d’el mateix cor d’Europa, Punt Avui TV desenvolupa una tasca promocional de Catalunya que no sé si és prou valorada a casa nostra. L’entrevista a representants del Parlament Europeu demanava l’opinió a diputats espanyols. Eren ells, López Aguilar, ex ministre de justícia en el govern de Zapatero i eurodiputat, Tania González, portaveu de PODEM al Parlament Europeu i Marina Albiol, portaveu a Brussel·les d’Esquerra Unida. Llàstima la no presència del PP i C’s. Per començar he de reconèixer que mai havia escoltat una reprovació tan directa, intensa i reprovatòria de la política del PP i de la figura de Mariano Rajoy com l’expressada per López Aguilar. Les seves primeres paraules em feren una impressió positiva que al llarg del debat esdevingué negativa. Em recordà les paraules de Zapatero “apoyarè el Parlament de Catalunya” per desprès fer el salt a l’altra banda. Francament és bo, interessant i necessari que a Brussel·les es parli de Catalunya i dels seus problemes en el procés cap a la independència. La postura de les representants de PODEM i EU contrastava amb la del PSOE, que en el transcurs del debat semblava el ressò del “NO” de Mariano Rajoy. Totalment contrari al procés amb argumentacions mancades de fonament sobre la realitat de Catalunya en la història i un oblit voluntari de les normes europees sobre els drets dels pobles. Una argumentació, la seva, que no era res més que el ressò de la del PP. Per altra banda les seves intervencions palesaven una postura totalitària i avassalladora que contrastava amb la de les dues parlamentàries de PODEM i EU. Una vegada més l’imperi de la llei amb una variant, la necessitat urgent de canviar-la, però escoltades les seves intervencions no diferia gaire aquesta necessitat de la del PP. Les intervencions de les dues parlamentàries palesaren amb prou claredat les diferències dels drets dels pobles i el doble comportament del PSOE que a Europa vota al costat del PP en lleis que gens afavoreixen a les persones i en canvi sí als bancs i el poder. No és que les dues noies defensessin la independència de Catalunya, deixaren prou clar que no els agradava la separació però, malgrat tot, calia escoltar els catalans, com també els altres pobles d’Espanya si, com Catalunya, ho volien. En el debat VIA EUROPA es manifestà amb prou claredat que els problemes de Catalunya no tenen solució amb un govern socialista, calcat al del PP i que un possible protagonisme del PODEM i EU amb altres partits d’esquerra és possible parlar-ne i consultar la veu popular, la del poble nació concret, no la de tots els espanyols. Una petita llum d’esperança es deixà preveure en el debat VIA EUROPA, la veritat és que la lluita serà dura, però que la voluntat popular i només la voluntat popular és la depositària de la raó darrere que portarà a la independència. Aquesta conseqüència és la que vaig deduir del debat. Estic convençut que VIA EUROPA és un debat televisiu que trepitja fort i segur i l’indicador que la independència de Catalunya serà una realitat i que Espanya haurà de rendir-se a l’evidència. Penso que polítics com el Parlamentari Socialista haurien de documentar-se millor no només en un fet, que per altra banda distorsiona, sinó en la filosofia de la història i recordar que la societat és canviant perquè ho és el ser humà subjecte configurador de la història. Seria bo també que no oblidés que les lleis són efímeres, poden ser injustes i han de ser canviants i que aquelles lleis que contradiuen la naturalesa no només són injustes, sinó il·lícites i nefastes per a la humanitat.

De què té por Mariano Rajoy?

“Votarem no a un govern de Pedro Sánchez, perquè només votarem un govern presidit pel PP i per mi mateix, que mantinc la meva candidatura. Som un partit de govern, no tenim voluntat de ser frontissa”. Paraules dirigides al grup de diputats del PP després que el Rei encarregués la formació de govern al cap de llista socialista. (La Vanguàrdia, 5 de febrer de 2016). Dir que manté la seva candidatura quan no va acceptar l’oferiment del Rei, quin joc és? Tal vegada la pregunta també pot ser, de què té por? Per què, vist moviments del PP a nivell internacional, intueixen la possibilitat de noves eleccions que amb una possible victòria reforçaria la seva política o potser espantaria les pors que es mouen per l’horitzó. És molt significatiu que el Ministre Margallo hagi advertit a la Unió Europea del risc de que Espanya, si governa el PSOE, no continuï en el pacte contra el terrorisme de l’Orient Mitjà. Sembrar pors per mantenir el poder. Darrera d’aquestes pors no se n ‘hi amaguen d`altres que poden ferir molt greument el PP i molt més desprès dels darrers esdeveniments de València? És molt fàcil dir “NO” i no argumentar per no haver de analitzar i buscar la veritat; és molt fàcil dir que la llei abans que res i no comprovar si verdaderament la llei sanciona o no tal o qual fet o circumstància. Un professor meu, els anys quaranta del segle passat, ens deia que la llei no pot ser mai una regla de vidre perquè a l’aplicar-la és molt fàcil que es trenqui, sinó que ha de ser flexible perquè és imprescindible el raonament. Un comportament d’una aferrissada defensa del càrrec sempre és sospitós i molt més desprès de la greu corrupció regnant en la política espanyola i d’haver esquitxat a qui ha esquitxat. Les pors, a vegades, són esborra taques perilloses. Quan s’exigeix justícia s’ha de ser molt prudent en particular quan la justícia ha senyalat amb el dit persones del mateix partit que governa. Però, a la vegada, la ideologia tan propera a la “del movimiento nacional” que el PP no ha condemnat mai i s’hi ha negat, aporta motius de desconfiança i de mal pensar. Mantenir el poder desprès d’una política que ha multiplicat la pobresa dels espanyols quan partits, algun de nou, defensen la urgència d’atacar la pobresa galopant dels ciutadans de la pell de brau, òbviament que desperta suspicàcies. La voluntat de govern per apartar suspicàcies perilloses pot esdevenir per ella mateixa un perillós boomerang. I aquest boomerang pot ser la resposta de desprestigiar altres partits de cara a unes noves votacions i molt més quan un dels partits guanya cada dia més espai polític. Que el PP defensarà noves eleccions per presentar la seva candidatura no es cap secret i que manipularà dos problemes greus de la política espanyola, el procés independentista català i desprestigiar els contraris perquè són un perill per Europa, no és cap secret i la maquinària ja ha començat a funcionar. Seran prou hàbils la resta de partits per demostrar que una continuïtat en el poder no és bo per Espanya, precisament perquè divideix i empobreix? Penso que no seran necessàries unes altres votacions i es formarà un govern nou. La novetat crec que no serà massa favorable a Catalunya, però Catalunya necessita també aquest canvi per caminar millor cap a l’assoliment de la independència, una independència que si Espanya ho valora bé, també li serà favorable. Aquesta circumstància és una por en el política de Mariano Rajoy. Li fa por caure en el forat d’aquesta por. És un pou massa fondo.

Continua el joc de la política

Certament que la vida és un joc però la vida crea felicitat quan el joc compleix les normes, la primera de les quals és l’amor. Però l’amor sense manipulacions. Quan es manipula? Quan aquell que estima esborra de la llista els enemics. I és precisament aquesta circumstància la denúncia més clara del joc manipulat. Em fa la impressió que els problemes per escollir nou president de l’estat espanyol evidencien amb prou claredat la falta de transparència. Amb tota franquesa, no entenc que el rei hagi de proposar el futur president i que aquesta condició no recaigui en el Congrés de Diputats o en el Senat. És el poble amb el seu vot qui manifesta les seves preferències i al seva voluntat democràticament i és democràticament que s’ha d’escollir, no a dit, encara que es consulti als portaveus dels partits presents en el Congrés o el Senat. És la meva opinió. Personalment no votaria mai a un President designat per un estament que no és democràtic malgrat se li digui monarquia parlamentària. Penso que la voluntat popular es mereix més respecte, si com diu la Constitució, d’ella deriva el poder. Francament l’escenificació política per formar govern d’Espanya, no voldria faltar el respecte a ningú, però em sembla vergonyant. De la mateixa manera que no em sembla bé que sigui el rei qui proposi, encara em sembla pitjor el joc entre enemics, que no és entre contraris, quan manifesten una clara indisposició per seure a la taula i dialogar. En diuen diàleg a la paròdia de seure havent descartat abans un possible candidat o aliat per formar govern. Dir públicament jo no votaré mai un govern amb presència de tal o qual partit, és antidemocràtic per antidialogant, és un menyspreu a la voluntat popular amb un a votació plural perquè es dialogui, i és anticonstitucional per manca de voluntat política. Contemplat des de fora el joc dóna la impressió d’aquell “tito tito colorito” dels nens i nenes. Però els nens juguen i es diverteixen i el seu exemple podria servir de model. Per què el cap de llista del PP, el partit més votat, deia que li tocava a ell i ara diu que no, però que..?. Quin joc és  aquest? La jugada preveu posar en ridícul al PSOE? Tot és possible. I mentre, l’Espanya que ells, diuen, volen unida són els primers que la trenquen però no amb independències sinó amb enemistats i odis. Per què en el fons són aquestes passions, que busquen el poder, les que manen.  Si fossin respectuosos i lleials a la Constitució ja haurien arribat a un acord. I potser amb la Constitució a la mà s’ho han de fer mirar. Trista imatge la que  presenten davant del món i els hi falta vergonya per acusar Catalunya d’anticonstitucional quan fa allò que la Constitució mana escoltar la veu del poble. El mapa polític d’Espanya pot semblar molt plural pel nombre de partits en el Congrés i el Senat però a l’hora de la veritat hi ha una majoria absoluta contra la pluralitat i a favor de no respectar aquell apartat de la Constitució que parla dels diferents pobles d’Espanya. Com serà el nou govern?  Mono color contra la pluralitat dels diferents pobles de la pell de brau. Però quan de temps ballarà el joc d’un únic color, que no entén com juguen els nens i nenes?