Un estudi de les
diferents formes de morir ens introdueix en una filosofia de la vida en
l’apartat de relacions humanes. Relacions entre els diferents estaments socials
i les diferències de pensaments dels humans. La pregunta és perquè moren les
persones i com? La resposta més directa és perquè la vida de l’ésser humà és
limitada, té un principi i un final. És a dir, de forma natural. D’altres per
malaltia, per odi, per accidents i per guerres. Les mortaldats més grans les
causen les guerres. No existeix un ordre social de convivència que per ell
mateix sigui la pau. En aquest tema la religió també hi té molt a dir i fer. El
problema és la varietat de religions, les que tenen un sol déu i les
politeistes. I el problema s’agreuja quan s’hi posa pel mig la política
afirmant per exemple que l’avortament és un dret. Si un matrimoni no vol tenir
fills perquè s’han casat? És el primer error. Si una dona no vol ser mare, hi
té dret, però que respecti la natura i no tingui les relacions que hi porten.
Cal ser coherents. El dret a la mort comença en el moment de la gestió de la
vida. Però, no és ni el pare, ni la pare qui tenen aquest dret, han de tenir
cura de la vida del fetus. El seu deure és defensar la vida. La mort en el segle
XX desenvolupa una filosofia personal d’acord amb el criteri de cada persona.
Quan el respecte a la vida hauria de ser bàsic en la convivència resulta que la
discòrdia cada dia és fa més general. Contradicció contra la democràcia. És
aquest el procés que necessita la humanitat? L’objectiu és la vida. La mort ha
d’estar al seu servei. Però és manipulada. I genera guerres. La humanitat ha
rebut una lliçó divina de la mort que genera vida amb la resurrecció. El fill
de Déu clavat a la Creu cridant “Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. Morí i
al tercer dia ressuscità. Aquesta és la gran lliçó de la filosofia de la
història: Déu, fet home, ensenyant a morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada