EL BOSC ÉS UN MESTRE CONSTRUCTOR DE FUTUR

Les fulles dels arbres parlen amb els silencis i un dels silencis més preuat és el de les persones. Recordo les remors de les fulles dels arbres quan als meus anys d’infantesa em passejava entre els arbres del bosc de casa. A  les meves velleses encara escolto les remors de les fulles que em parlaven dels seus problemes que jo no entenia però m’agradava que els arbres m’expliquessin coses. Els troncs dels arbres gaudien amb les  meves abraçades posant les orelles en l’escorça innocentment sense entendre els sorolls però gaudint petonejant-los. Els moments de silencis del bosc enriquien  trobades no esperades de la gallina que sortia dels marges acompanyant els seus pollets. Sortien del seu amagatall, feien una passejada  entre els arbres i una vegada satisfeta la seva necessitat tornar a l’amagatall. El cant del gall encomanava una necessitat de relació amistosa per tornar a viure entre els barrots del galliner i en el corral l’ordi, la civada i el blat  les hi feien més fàcil l’existència i els pollets estrenaven la llibertat. El bosc de la casa de pagès ensenyava a jugar imitant el cant dels ocells. Els nius de les branques dels arbres eren una invitació a enfilar-s’hi per gaudir de la suavitat de les seves plomes. Però no era fàcil. Ser esclau no agrada a ningú. I un ocell engabiat  sense llibertat de vol en la suavitat del vent hi descobreix la necessitat de recuperar la llibertat perduda. La gàbia penjada a la paret del pati desperta la gola del gat de la casa mentre l’ocell espera jugar-hi. Dos desitjos enfrontats. L’ocell emmudí i no cantà més. La tristesa cada dia era més greu. El darrer adeu se l’emportà el vent fent-se senyor de les darreres notes musicals fent-se amigues de la música de les estrelles. Dos boscos que s’abracen agermanats amb el goig dels petons entre arbres i estrelles.