La credibiltat del rei val una missa

El centenari del naixement del pare del Rei, Don Juan Carlos de Borbon, va valer una missa. Amb les circumstàncies actuals de manca de credibilitat i confiança fa mal pensar aquesta celebració, beneïda pel govern i part de l’oposició, ells que tan pregonen la separació entre política i religió, entre l’estat i l’esglèsia. I els màxims representants de la política espanyola s’hi van tirar de cap a la piscina. I van escollir la cerimònia central de l’Esglèsia Catòlica. La credibilitat de la monarquia “bien vale una missa”, recordant aquell “París bien vale una missa.” Aprofitar l’acte més important del catolicisme per donar un cop de mà a la recuperació de la credibilitat perduda, és als meus ulls una ignominiosa hipocresia política i religiosa. No acabo d’entendre com la jerarquía eclesiàstica ho acceptà. Celebrar religiosament l’aniversari del naixement d’una persona, sia un pobre, sia un rei, em mereix respecte i admiració. Però celebrar-ho religiosament en la intimitat. Si es vol celebrar políticament hi ha prou indrets i protocols. I alló que encara fa més vergonyosa la celebració és esbombar-la als quatre vents amb repicó de campanes. La religió i la política són inherents a la persona. Les institucions religioses i polítiques són les que no s’han de barrejar. Però tampoc es poden contradir en l’assoliment d’una convivència pacífica dels homes i les dones en la que ambdues hi tenen la raó de la seva existència. Les institucions separades sí, perquè en l’objectiu de la felicitat els camins són diferents, una és responsable de la persona natural i l’altra de la persona cridada a ser sobrenatural. Personalment, aquesta mena de procedir del govern i la jerarquía eclesiástica d’Espanya m’ha fet menys creible la seva autoritat.

Catalunya, un dels pobles de la diferència

Els moviments de persones i la formació de noves col·lectivitats és una constant de la història. El ser o no ser és una norma del poder de l’existència i del potencial per estar i fer de cada conjunt de persones. El ser més nombrós o menys no és la base de la legitimitat. El respecte a les lleis naturals serà la raó del seu dret a existir, lleis, que la naturalesa compleix sense cap desviament i les persones porten escrites en la seva essència. Alló que cal és saber-les llegir. I aquí s’origina tota la problemàtica. Les limitacions humanes quan no es reconeixen i actúen com a veritats irreversibles provoquen caigudes des d’els penyasegats de l’egoïsme. La situació actual de la pell de brau n’és una proba prou clara. La Torre de Babel ens vol explicar el perquè de la formació de diferents pobles. Aquest fet ha estat i es una constant des de que les personesn tenen us de raó. I consequència d’aquest moviment evolutiu també es troba en les arrels de Catalunya. Hi ha una explicació de llei natural i una altra de llei històrica. Sovint la manipulació de la llei històrica desautoritza la realitat de la llei natural. I arriben els problemes. Problemes provocats per preteses forces globals. Més d’un imperi s’ha esmicolat i com a tal ha deixat de ser. Peró han subsistit les petites col·lectivitats que el formaven. La divisió d’Europa en diferents nacions n’és un bon argument. Una d’elles fou Catalunya amb una identitat i personalitat prou rellevant que un procés d’assimilació li va pendre amb la força de les armes. I actualment Espanya tremola perquè aquella força que la va fer gran ara li manca i un ai al cor l’atenalla pel futur que li espera. L’estat espanyol ha perdut el tren de la història perquè el voler ser el va obnubilar i no llegia correctament les normes de la correcta convivència dels pobles. I ho ha pagat i ho està pagant molt car. Fa mans i mànegues i es vesteix amb pell d’ovella, però el vestit la traeix. Les diferents nacions de la pell de brau reclamen els seus drets, una d’elles és Catalunya, drets que per raons de justícia històrica li donen força i li seran reconeguts. Un dels drets és la convivència en pau amb els altres pobles i amb més raó amb els pobles veïns i germans de mare.

JOAN SALA VILA

Catalunya independent, factor globalitzador

El globalisme és el sistema filosòfic creat i desenvolupat per Lluis M.Xirinacs, assolint la seva tesi doctoral la màxima nota de summa cum laude. Xirinacs defensa el dret de tots els pobles a ser independents si ho volen ser. Catalunya compleix tots el condicionants indipensables per esdevenir un estat lliure i el primer pas necessaria és que els ciutadans de Catalanya així ho manifestin. Sense cap mena de dubte la història és el testimoni més garant per poder defensar-ho i assolir-ho. Però encara té mes força la personalitat de la identitat catalana en tots els conceptes culturals, històrics, polítics, econòmics, religiosos, socials, legals que li donen credibilitat. Credibilitat reconeguda per autoritats europees en el diversos camps de convivència universal. Credibilitat que només li ha estat negada per la força de les armes. Catalunya va ser un model de país i capdavanter en els avenços vers un règim democràtic. Històricament va ser un estat independent en l’etapa dels Reis Catòlics que no realitzaren la unitat d’Espanya com ens volen fer creare. Catalunya, económicament, té capacitat reconeguda internacionalment per ser un estat europeu independent capdavanter. Catalunya ha estat el primer país democràtic d’Europa i históricament és tan o més antic que l’espanyol. La llengua catalana és anterior a la castellana com ho demostren documents descoberts a Itàlia no fa pas massa temps. Catalunya en el camp de le belles arts està al mateix nivell que el millor país del món. Els seus artistes i les seves obres ho demostren. Catalunya té capacitat creadora de convivència universal i és una nació que sap rebre com es mereixen aquelles persones que volen viure com un ciutadà català més. Només la força de les armes i un poder militar superior han intentat barrar la seva veu en la història. Objectiu que no han assolit i desprès de més de tres cents anys d’estar sotmesa, avui camina amb coratge, racionalitat i respecte envers l’assoliment dels seus drets de ser un estat dintre de la Unió Europea. La pinzellada que traçarà Catalunya en el quadre global de la convivència universal serà una pinzellada cromáticament brillant que conviurà amb elegància barrejada amb les pinzellades de totes les nacions del món.

JOAN SALA VILA

CATALUNYA ENS NECESSITA

L’himne nacional de Catalunya ens recorda que “ara és l’hora d’estar alerta” i el Cant del poble afirma que “la nostra llibertat ningú no ens la pendrà”. I la seva pèrdua és l’amenaça que penja sobre els postres caps. Les lleis, que sobre el paper han de ser la salvaguarda de la llibertat dels pobles, se’ns han girat d’esquena. A la veu del nostre poble que és la veu de la nostra llibertat li surten enemics arreu. I és més greu encara quan alguns d’aquests es vanten de que estimen molt a Catalunya. I s’emparen en una llei que no és la llei de tots. Independentment de tots els posicionaments tenim tot el dret de defensar la nostra llengua i la nostra llibertat. Però ho hem de fer democràticament amb el respecte com a norma i amb l’insult lluny de nosaltres. No responguem amb les mateixes armes que aleshores ens desautoritzem. Personalment tinc molt clar que com a català només serè lliure a Catalunya si la meva terra és independent. I defenso la independència sense cap mena d’odi per a ningú i amb la convicció que tots els pobles hi tenen dret i a la pell de brau no només n’hi té Catalunya. Amb tots els respectes, Espanya és una entelèquia bastida per un afany de poder sobre els altres per aconseguir unificar, no unir, tots els pobles de la península ibèrica. I aixó va contra el dret natural i desde la meva religiositat contra el pensament evangèlic de la identitat dels pobles. La globalització que és l’argument contra el dret de ser dels pobles, segons els nostres contraris, no és res més que la millor defensa del dret de les individualitats. Catalunya és una d’elles. I el catalans ho hem de defensar. I ara és l’hora d’estar alerta, tenim davant nostre una extraordinària oportunitat. Els cants de sirenes ens acompanyaran amb  promeses de benestar, són cants de sirenes que no diuen la veritat, la nostra llibertat ningú no ens la pendrà.

Defensem Catalunya fent costat als moviments indepentistes en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Solidaritat Catalana us allarga la mà.

JOAN SALA VILA

Colors del món global dels nostres dies

Un coneixement objectiu de la situació social dels set mil milions d’habitants del planeta ens posaria davant dels ulls una pintura informal, d’un expressionisme agre i d’un surrealisme difícil de païr. Com viuen aquests set mil milions? Només una cinquena part ho fan en una anomenada societat del benestar, societat en la que aquesta cinquena part pateix l’egoïsme d’un nombre de persones, aproximadament un miler, que controlen el cinquanta per cent de la riquesa mundial. Un percentatge d’aquesta mena és una pinzellada d’un color insultant en el gran quadre de la convivència. Però encara és més insultant la pinzellada d’aquella cinquena part, més de mil milions de persones, que viuen en la misèria més denigrant. Són els dos extrems. En tenim prou per no estar satisfets de l’actual pintura del món dels nostres dies. Penso que només un moviment social intens i racional portat a terme per les altres tres cinquenes parts té la clau de la solució dels problemes. Dissortadament el mur de separació el defensen aquelles institucions responsables d’una definitiva societat universal del benestar. Les polítiques, les económiques i les religioses. Les relacions entre elles donen la impressió que es renten la cara per tenir una bona imatge. Però no s’esforcen, penso que no els interessa, en buscar i trobar solucions als veritables problemes socials. És incomprensible que uns polítics i governs d’esquerra desenvolupin polítiques destructives del benestar perquè la crisi mundial ho exigeix. Quan existeix el problema és quan més indispensable esdevé una política racional, humana i social que posa a prova la vàlua i qualitat política. És incomprensible que uns polítics i governs de dretes, que diuen tenir solucions, només les practiquen escanyant els petits i engreixant els grans.És incomprensible que una institució religiosa per a l’organització d’una trobada mundial busqui el finançament ens institucions que amb la seva col·laboració semblin religioses per caritatives, si és que la seva col·laboració mereix el qualificatiu de caritativa. És incomprensible que els responsables del bon funcionament de l’ordre social siguin incapaços de dialogar entre ells buscant solucions i encara més, incapaços de llegir i escoltar els missatges que els hi envia la naturalesa mitjançant els moviments populars.

JOAN SALA VILA

CAMINS DE SOLIDARITAT

“La sento crèixer en mi

i córrer com un cervatell pel bosc

i per les branques de la meva sang.

Amb ella rego el camp de la teva paraula

i torna a Tu, i em sento crèixer com

un arbre en el gran riu

d’or de la teva veu”

Mn.Pere Ribot

 

He manllevat a l’enyorat i estimat poeta de Riells del Montseny aquest poema que ell titula “La Gràcia” i que em permeto la llibertat de canviar-lo per “La Solidaritat”. És un poema de ressonàncies teològiques però les ressonàncies humanes que s’hi escolten aplaudeixen la meva gosadia. Amb el vostre permís Mn Pere Ribot que ara no sou Mn.Pere sinò JO amb aquell que anomeneu TU.

Solidaritat no és una paraula buida, és l’argument d’una manera de ser universal. Aquell esperit indefinible, que no es veu, ni es palpa, però s’intueix present, ens posa davant els ulls un arbre, símbol de la humanitat, conreat i saonat en el jardí de la trascendència per la veu de la vida total. Solidaritat és l’aigua del riu que rega l’arbre.

Quan la meva consciència i els ulls de la meva ànima escolten les paraules de la veu que dibuixa l’arbre, sento unes vibracions misterioses que em menen a passejar-me entre els arbres d’aquest jardí de la solidaritat per col·laborar en el conreu i saonament amb les meves suors, els meus desitjos i amb les meves alegries i llàgrimes. És en aquest moment quan me n’adono que no estic sol, que sóc útil i que el treball humà pot transformar en l’or de la felicitat les malalties per greus que siguin. Me n’adono que el goig de contemplar les corredisses i salts d’un cervatell, metàfora humana,  entre els arbres del bosc ajardinat, ha trucat a la porta del meu cor quan una persona allarga la mà de l’amistat enriquint la qual·litat de vida de les persones malaltes de càncer i de qualsevol altra malaltia. Me n’adono que la solidaritat no en té prou en ser humana perquè amaga l’esperança d’un futur infinit, absolut, etern. Me n’adono que aquelles paraules de “jo sóc el camí, la veritat i la vida”, les nostàlgies del món actual em diuen que han de ser la base de la filosofia de l’existència humana. El famós arbre de la vida, el de la poma símbol de l’amor, l’arbre de la solidaritat humana. Gràcies, Mn.Pere Ribot per asquest poema.

JOAN SALA VILA

Humanisme vers transcendència

Contràriament a la manera d’actuar dels humans que acostumen a divinitzar els seus herois, l’evangeli ens presenta el seu personatge central amb un amplíssim sentit de’humanisme ple d’humilitat i senzillesa però ric i engrescador amb l’objectiu a assolir. La perfecció, en camí i l’assolida, té per objectiu la felicitat, temporal en un primer pla i aterna en el definitiu. Aquest personatge que no és altre que Jesucrist centra la història amb aquestes paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ell és el model i convida a que cadascú sigui camí, veritat i vida en l’autèntica dimensió humana que acaba en la transcendència, en el regne de Déu. Aquest regne no és aliè a la vida dels humans que gaudeixen d’instruments per bastir l’espai humà, essent un d’ells la política. Construir l’espai humà és una empresa transcendent en la que tothom hi és necessari i ningú és imprescindible. La vida del Crist, ja des d’el seu naixement és un alliçonament vers on ha d’anar dirigit el lideratge i com ha d’acceptar-se. L’evangeli ens adverteix quina és la personalitat del veritable líder,que gaudint de totes les condicions humanes, no pot oblidar la seva dependència del ser superior del que ha rebut el manament de contruir el regne dels humans. Des d’una visió humana la concepció de Jesús és conflictiva al no ser concebut amb una relació conjugal. Però tot el procès de la gestació, igual al de la resta dels humans, ens ha de fer pensar en l’excel·lència de tot el procès vital. Però en el cas concret de Jesús durant el procès de gestació es produeix un fet revelador. La visita de la mare a la seva cosina Isabel provoca el primer contacte entre dos personatjes que seran capdals, Jesús i Joan. Des del ventre de les dues mares els dos fillets s’entenen. La seva vida anirà lligada al mateix missatge: el regne de Déu. Joan encetarà el camí del regne humà que Jesús portarà al diví. El mateix objectiu des dos punts molt humans. Un fet  no fácil d’entendre que els dos nou nats explicaran amb la seva vida i alló que és més sublim amb la seva mort. La gran característica d’un líder, saber morir per les seves idees.

JOAN SALA VILA